28 de juny 2009
No voldria res més ara...
Desmemoriat, badoca, m'ha agafat per sorpresa i he acabat arraulit, sota el llit, com un gos atemorit, esperant que s'acabin els petards, els coets, les piules, els trons,...
No serà, no passarà, però voldria que amb la sortida del sol s'acabi la nit. I també, els xiulets i els esclats, les fogueres, els ensurts i les revetlles. Perquè ja hi som, arribats a un altre solstici sorollós, heus aquí, un any més, un nou estiu.
Com sempre, ens envairan calors, suors, xafogors i s'obriran finestres, terrasses i balcons. I a un, que no estava al cas, se li ha escapat el tren transhumant, en el que ja ha marxat un estol de grues, camí del cau suec o alemany i res més que un solc al cel no m'han deixat ...
Encara unes setmanes, llargues, espesseïdes, aquí romandré, i amb la calor jo ja no seré més que un addicte a la somnolència, un pres d'un sopor feixuc i indolent, un esclau d'una migdiada permanent.
Però un dia d'agost, l'enyor de pluges, freds i vents m'empenyerà i d'algun bagul rescataré uns pantalons gruixuts, un anorak i una gorra de vellut, i cap el nord marxaré, seguint el traç de les grues, que ha quedat ampli i ben marcat perquè són moltes i no poques i en arribar al llunyà cel que la nit ignora i no enfosqueix, allí treballaré d'allò que ansiejo: seré un atent, disciplinat i eficient pastor de foques.
Que les properes setmanes passessin en un sospir, en un gemec, en un instant...
No voldria res més, ara.
* * *
Fotografies:
Josep M. Bru. Illes Aran, estiu 2008.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
2 comentaris:
Hola, ja que per fi em proposo a escriure al blog, passo a saludar que els vostres també els tenia abandonats i no els llegia.
Apali, ens veiem demà.
Publica un comentari a l'entrada