Llegeixo avui a la premsa, amb un cert astorament, que el nou president de la Xunta de Galícia, Alberto Núñez Feijóo, ha rebut algunes pressions amb motiu de la seva resistència a casar-se amb la seva parella, Carmen Gamir. Després d'insistir en la irrellevància pública del tema, Feijóo ha afirmat que "la vida privada, privada és".
Sembla que la relació no formalitzada que mantenen ha aixecat diverses suspicàcies: que si les repercussions sobre la base electoral, que si la imatge, que si les coherències amb l'ideari, que si problemes de protocol,...
Aquesta preocupació que genera l'estat civil d'un càrrec -almenys, un càrrec amb una importància com és el d'un president gallec, que conviurà amb la seva companya en una residència oficial- és un símptoma del feble límit, no sempre ben definit, que hi ha entre la vida pública i la vida privada de determinats personatges.
Tot i que l'estat civil no hauria de ser, ni de tros, un dels paràmetres a tenir en compte per avaluar la gestió de cap polític, cal no oblidar que hi ha (molts!) càrrecs que no només no inhibeixen la seva vida privada, si no que la converteixen en factor de construcció del propi personatge, quan no en pura exhibició.
Per citar només un parell de casos, en els que la frontera entre vessant públic i privat és molt tènue: un, el president francès Sarkozy. Les freqüents aparicions de Carla Bruni molt sovint tenen com a motiu activitats directa o indirectament relacionades amb les del seu marit.
Dos, Barack Obama, president dels Estats Units, acostuma a acompanyar-se en les seves aparicions públiques amb la seva dona, Michelle. I, de vegades, amb la família al complet: filles i gos.
En la representació del seu personatge, ambdós utilitzen la família (en especial, la parella) amb unes conductes que, potser per analogia, semblen derivar-se dels antecedents dels tractaments i protocols monàrquics, on la successió venia donada per factors de sang (i, per tant, la família era important) i no per les urnes. Perquè, al capdavall i malgrat les diferències, evidents d'altra banda, tenen en comú amb Feijóo que són càrrecs electes.
Més enllà dels problemes que puguin ocasionar els (o les) "presidents-consort" als protocols, si tots aquests tàndems i duplicitats acaben pagant-se (total o parcialment) amb diners dels contribuents, potser valdria la pena que, al moment de presentar-se a les eleccions, es coneguessin els estats civils dels candidats i candidates. I el nombre de fills i si tenen o no animals de companyia...
Segons com es comporti, un president solter pot sortir més barat que un d'aparellat (i aquí no hi ha diferències entre parelles del mateix gènere o no, per bé que una parella homosexual implicaria una profunda revisió d'alguns aspectes dels protocols...).
En la mateixa línia, que fos polígam practicant (mormó, per exemple) seria un factor rellevant a l'hora de sospesar donar-li el vot. Imagineu-vos-el sortint d'una cimera envoltat de consorts...
Fora interessant (particularment, penso que molt) una visió feminista del tema, però -de moment- es podria aventurar una hipòtesi de treball en dues proposicions disjuntives:
- el (o la) consort continua amb la seva professió, activitat o dedicació amb tota normalitat, sense més cerimònies...
- incorporar la figura de "càrrec de confiança íntima" per al (o la) consort, que passa a professionalitzar-se de totes totes.
* * *
Fotografies: Josep M. Bru
1.- Casament a Santa Maria la Redonda,Logronyo. Agost de 2006.
2.- Capilla del Condestable. Catedral de Burgos. Agost de 2006.
* * *
1 comentari:
I a vegades les fotos se les emporten les parelles! Avui mateix, portada d'El Periódico, sembla un duel entre la Carla Bruni i la Letizia...!!!!
Així va el món! XD
Publica un comentari a l'entrada