La setmana passada, el Departament d'Educació va fer públiques diverses dades estadístiques: el percentatge d'alumnes que es graduen al final de l'ESO, els que aproven -finalment- el batxillerat, els que aproven les PAU, etc.
Aquestes xifres no coincideixen amb les que han utilitzat, en moments diversos, l'informe PISA, el ministeri d'Educació o la Fundació Jaume Bofill. Una de les fonts de diferències és, per exemple, si es computen o no els alumnes repetidors com a fracàs escolar.
Segur que es poden fer diferents lectures de les xifres i l'èmfasi el posarà cadascú allà on l'interessi. No deixa de sobtar, però, que ni en això sigui possible establir un barem homogeni, que permeti, d'una banda, les comparacions en el temps (és a dir, l'evolució) i, d'una altra, les comparacions en l'espai (diferents resultats en diferents sistemes educatius en el mateix període de temps).
La frivolitat amb que s'utilitzen sovint les xifres és preocupant i ens està portant a una mena de perversió aritmètica que ha acabat acceptant-se sense gaire resistències. D'exemples no en falten, però el nombre de vaguistes participants en una determinada convocatòria o el de participants en una manifestació, segons les fonts, són exemples paradigmàtics d'aquesta avaluació variable.
Ara bé, quan la síndrome del "pam més, pam menys" arriba a temes com el del diagnòstic del sistema educatiu, l'exactitud dels càlculs és, penso, molt més transcendental. Els matisos i les explicacions són necessaris per comprendre les característiques de la qüestió, però no per minimitzar-la. Crec que la preocupació per l'eficàcia del sistema educatiu -i, en especial, a educació secundària- és àmpliament compartida i que toca, de totes totes, posar-hi fil a l'agulla.
Parlar-ne, ara, de si els repetidors són o no fracàs, dels alumnes "recuperables" o de la "debilitat" dels mecanismes d'orientació a final de l'ESO sona a cant de sirena. Un cop més, caldrà recordar que l'educació és el resultat polièdric de la confluència de un conjunt de factors: els alumnes, les famílies, l'entorn, els mitjans... i, també, i de forma molt important, dels professionals de l'educació.
Així que al costat de l'avaluació de resultats i la implicació activa del professorat (perquè, m'esgarrifa haver-ho de recordar, els alumnes -una part d'ells- no són els únics que tenen problemes de rendiment o dubtes vocacionals), fora convenient establir un sistema d'indicadors d'eficiència educativa homogeneïtzat, consensuat i apte per l'anàlisi comparada.
En matèria educativa, aquest sistema d'indicadors quantitatius de qualitat (i no és un joc de paraules) no és especialment difícil de definir. A menys, és clar, que es prioritzi l'autojustificació per sobre de l'autocrítica i s'arribi a l'absurd, com el del noi que arriba a casa amb les notes de final de curs i el pare li demana:
- Què? Han anat bé les notes?
I el jove respon:
- Depèn... Segons l'organització o segons la guàrdia urbana?
Al cap i a la fi, abans d'ensenyar a comptar se n'ha d'aprendre...
* * *
Fotografia: Josep M. Bru.
World Press Photo. CCCB, Barcelona, octubre de 2005.
La fotografia reproduïda és de Renée Jones.
* * *
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada