14 de des. 2008

Amanida grega

*.*

La violència és sempre un acte de debilitat i normalment la practica aquell que se sent perdut
(Paul Valéry)


Avui és diumenge. Fa fred, plou, diuen que a prop d'aquí neva i és un dels dies més curts de l'any. La meva intenció inicial era passar un dia plàcid, escaquejat de reflexions i cabòries, però sembla que no podrà ser. Almenys avui no.

Diuen les notícies que el centre d'Atenes és un camp de batalla. A diverses universitats catalanes hi ha grups d'estudiants tancats com a protesta, més o menys explícita i definida, contra l'espai universitari europeu, allò que hem acabat anomenant "Pla Bolonya".

Un article que llegeixo al diari parla de la revolta grega que, a banda de la mort d'un jove de 15 anys, té diverses causes. No és una revolta només motivada per una desgràcia puntual. El corresponsal que signa la crònica parla de "ràbia", d'un descontentament acumulat, d'uns estrats socials profundament emprenyats, farts com estan dels seus polítics.

Al mateix diari, unes pàgines més enllà, Salvador Giner, prestigiós sociòleg que presideix l'Institut d'Estudis Catalans, es sorprèn dels termes i característiques de les protestes que hi ha, hores d'ara, a les universitats catalanes.


Ahir, 13 de setembre, a Le Monde, Brigitte Perucca escrivia un article sobre les dificultats comuns als joves d'Europa del sud (Grècia, Itàlia, Espanya i també França). Clarivident, radical en el sentit exacte de la paraula, Perucca posa el dit a la nafra: la debilitat (o absència) de polítiques de joventut integrals, adequades i amb visió de futur. Unes polítiques, en definitiva, que possibilitin el futur.

No despistem, perquè tampoc no cal anar a Grècia: Catalunya, a 30 anys vista del primer estatut i amb el segon al Tribunal Constitucional, encara no té una llei de polítiques de joventut. Sembla que aviat n'hi haurà, però cal dir-ho clar: és la única competència exclusiva que no està desplegada per llei.

Compte. No és tracta de justificar cap esclat de violència, perquè la violència és la pèrdua de la raó, l'absència de civilització i la coartada del poder, però el desconcert del sociòleg és desconcertant, tal vegada de les mateixes proporcions de les de l'estament polític grec, que no sap les causes, no entén la ràbia que, de sobte, trenca la pau social i pertorba els carrers.

Perquè... cal recordar, un cop més, quines són les característiques estructurals del mercat de treball? Quines són les retribucions mitjanes d'un jove a Espanya, Grècia, Itàlia, França o Portugal? Que no tenen res a veure amb el seu capital humà? Ni amb el coneixement acumulat als anys de permanència al sistema educatiu? Que els preus de l'habitatge són iguals o superiors -en molts casos- al salari? Cal? De debò, cal?


El que debò sorprèn és la sorpresa. En quin món viuen el polític grec, el sociòleg català, el professor italià, el càrrec de confiança portuguès, el prefecte francès? I el pitjor és que si permutem (polític català, italià, portuguès,...) la cosa no millora.

La ràbia és la forma purulenta de la desafecció, de la frustració i de la manca d'expectatives. De la mateixa manera que a Santa Bàrbara només li ploren quan trona, a Keynes només l'esmenten quan van maldades, molt maldades.

I sí, viurem a prop de la millor botiga del món, d'un país que afirma que sap on va, però cada mes hi ha joves (i, per descomptat, no tant joves) que s'emprenyen cada dia una mica més i, de vegades, fan "tonteries", com revoltar-se al carrer, o tancar-se en una universitat, o votar (alguns) propostes "radicals" o (alguns altres) propostes xenòfobes o (molts) simplement no votar...


Mentre, continuem sorpresos. Potser, perquè com la senyora de la foto, mentre passen coses al nostre voltant, estem llegint la premsa del cor. O fent sudokus, o saltant d'alegria per la victòria del Barça. I si a sobre, ets de l'Espanyol, ni això...


Ja ho deia l'àvia:

- Espavila, que estàs a la parra...

*.#

Fotografies: Josep M. Bru.

1.- Plaça dels Àngels, Barcelona, octubre de 2007.
2.- Universitari "camuflat", desenvolupant una feina creativa en un carrer de Cork (Éire), agost de 2008.
3.- Visa pour l'image. Perpinyà, setembre de 2008.
4.- La Cité, Carcassona, març de 2008.
5.- World Press Photo. CCCB, Barcelona, octubre de 2007.

* * *

4 comentaris:

Anònim ha dit...

Lúcid, com sempre. Gràcies per les teves opinions.

Arnau Martí ha dit...

Felicitats pel post, m'agrada. Amanida grega o l'ascens del capitalisme del desastre? Hi ha qui fa servir Keynes com qui es passeja per la 5e Avinguda amb la samarreta del Che. I d'altres aprofiten el moment per obrir una cadena de botigues de "còctels molotov", tota una sort això del capitalisme

JRoca ha dit...

Un post brillant, sens dubte.

Afegeixo que sort en tenim del futbol i a Grècia del bàsquet, si no hi hagués aquestes vies d'escapament crec que encara seria pitjor; la gent porta una ràbia a dins que ha de treure en algun lloc.
Salut

Josep M. Bru ha dit...

Merci, anònim (tot i que no gaire, que t'he conegut la lletra!)

Sí, Arnau, la capacitat del sistema per engolir i integrar és sorprenent. Hi ha una cançó del Kevin Johansen que va d'això i m'ha vingut al cap llegint el teu post. És diu "MacGuevara o Ché Donalds". Potser ja la coneixes, però si no fós així, mira de sentir-la. Segur que t'agrada. Fins aviat...

Ei, JRoca, sí, suposo que calen. Són com les vàlvules de les olles a pressió... Una abraçada.