"Sinpa" al Bulli

Els diners no són res, però molts diners... això ja és una altra cosa!
(George Bernard Shaw)

* * *

Expliquen els diaris d'aquests dies que un misteri sacseja el món de l'altra gastronomia internacional. Un missatger autònom de Ginebra, Pascal Henry, va desaparèixer a mig sopar del Bulli***, el reputat restaurant de Ferran Adrià.

El senyor Henry va obtenir la reserva gràcies a la mediació de Paul Bocuse, un altre cuiner súper reconegut i propietari de l'Auberge du Pont de Collonges***, a més d'altres establiments culinaris. El missatger suís s'havia muntat un tour gastronòmic per tot el món i s'havia guanyat la confiança del xef francès, el qual -mitjançant la tramesa prèvia d'un fax- li aconseguia allò que els mortals no aconseguim mai pel conducte habitual: una taula al restaurant *** triat el dia que ens va bé a nosaltres.


Els motius pels quals el senyor Henry va abandonar el menjador del Bulli*** no estan del tot clars. L'havien entrevistat uns minuts abans i sembla que va sortir a buscar una targeta de visita al cotxe. Aquesta ha estat la versió publicada. També podia haver estat que el sopar no li agradés, que anés a buscar un sobre de Gelodrox o que sortís a veure les estrelles (les tres de Michelin o les més llunyanes del cel de la Cala Montjoi).

Fos com fos, el cas és el que el senyor Henry no va tornar a taula i el resultat objectiu és que va marxar sense pagar. En definitiva, va fer allò que en altres èpoques de penúria econòmica estudiantil anomenàvem un "sinpa" ("sin pagar", per si calia traduir-ho). En altres èpoques i en aquestes, perquè a banda de l'hostaleria, al transport públic urbà, per posar un exemple, el "sinpa" és el pa nostre de cada dia a una pila de ciutats. A Barcelona mateix, i no cal anar més lluny.



He de dir que no li desitjo cap mal al senyor Henry (ans al contrari, espero que estigui d'allò més bé i que la premsa no ens anunciï cap desgràcia que li afecti directament ), però si no apareix aviat, el que quedarà és la impressió que s'ho ha muntat d'allò més bé.

No vull ser insolidari amb les cook stars i per això tampoc no els desitjo cap desgràcia als senyors Adrià o Bocuse, però també he de dir que al preu que cotitzen els seus plats, compassió, el que es diu compassió, no és el sentiment que em provoquen.

Diuen les males llengües (sempre a punt, sempre en forma) que a les cuines dels restaurants*** se sent una remor sorda, gairebé apaivagada pel soroll dels extractors, forns i altres estris. És un riure sord, interior i gairebé dolorós, d'aquells que no esclaten per ben poc: són els mindundis tres estrelles, que contenen la riota amb grans esforços, davant la pre-evidència que un missatger espavilat li ha tret un sopar per la patilla al gran xef de l'haute cuisine mundial.

Jo no me'n ric, però si alguna cosa em sap greu és no haver conegut abans al senyor Henry. Li hagués demanat si necessitava un mindundi (per portar-li l'agenda, fer-li de xofer... en fi, per fer allò que fan tots els mindundis del món). Una mena de Passepartout, vaja. I de pas, clavar-me uns quants sopars de trois etòiles. Si a alguna hora, el mestre m'hagués manat fer un "sinpa", doncs l'haguéssim fent junts, a l'estil dels missatgers. Ja ho sap tothom que els missatgers, a l'hora de desplaçar-se, corren que se les pelen. No els pillen ni els radars...

* * *

Fotografies: Josep M. Bru

1.- Casament a la catedral de Santa Maria. Logronyo. agost de 2006.

2.- Vista parcial de Cala Montjoi des del mar. A l'esquerra, El Bulli. Gener de 2008.

* * *

* * *