Vil·la Léopolda

Si veus un banquer suís saltar per la finestra, segueix-lo.
Segur que hi ha quelcom a guanyar.

(Voltaire)

* * *

L'agost, a més de ser el vuité mes de l'any, té un punt indolent que el fa contradictori. Per a una bona part dels mortals, és època de vacances i per això se l'espera amb impaciència. Però té, també, la cosa de la calor, de destirolament d'horaris i serveis, que el fa com una mica tonto, un mes que tothom -poc o molt- acaba desitjant que passi ràpid.

Així, entre xarrups d'orxata o birra i discusions domèstiques sobre si l'aire condicionat (qui en tingui, és clar) ha d'anar a 21 o a 25 graus, continuem amb els culobrots del finançament, de l'estatut i l'ipécé, que se suma a la festa amb un cinc-punt-ú o un cinc-punt-tres, segons on s'apliqui. Tot plegat, un grapat de nyaps.

I de fons, la crisis. Perquè sembla que sí, que -al final- això que passa ara és una crisis i no una percepció errònia o un miratge d'estiu...

Ara bé, això de les crisis, a qui li afecta? Perquè un té la sensació de que a tothom, el que es diu tothom, no li afecta igual... És semblant a les passes, que pot provocar-te mal de panxa o descomposició o febre o... , però com que és una passa i afecta molta gent, doncs mira, et resignes, t'aguantes amb els teus mals i t'esperes que et passi.

Però les crisis, tot i que se semblen a les passes, no són ben bé el mateix. Perquè no son una cosa aleatòria, com les diarrees d'estiu o les picades de meduses. I és que tinc la sensació que els que tenen les defenses baixes (i, per tant, són més proclius a ser "afectats") són sempre els mateixos.


Avui, per exemple. Agafo un diari, l'obro per les pàgines aquelles dels famosos que ningú no sap perquè ho són i llegeixo que un magnat rus ha apoquinat 500 milions d'euros per la compra de Vil·la Léopold, una finca entre Niça i Mònaco.

500 milions d'euros són 83.193 milions de les antigues pessetes. Una pasta llarga, vaja. El preu supera de llarg els 147 milions d'euros que un altre magnat (en aquest cas, indi) va pagar per una residència a Kensington, un barri que es troba segons s'entra a Londres, a l'esquerra, just abans del riu i Chelsea.

Sembla que el preu final de Vil·la Léopolda es va incrementar una "mica" per la reticència a vendre de la propietària anterior, la senyora Lily Safra, vídua del banquer suís Edmond Safra, al cel sigui. La senyora Lily, múrria ella, es va filar que el magnat rus (el nom del qual no s'ha fet públic) tenia un caprici potent i una cartera tova, intuició que la va fer apretar de valent en la negociació.

Bé. A mi que un senyor rus (o indi o empordanès) tingui, a disposició, 500 quilets per invertir en una compra particular, em supera. No ho pillo. Són xifres que el meu caixer automàtic no m'ha explicat mai. Però la venda de la Vil·la no és un acudit dolent. És una notícia. Real, pel que sembla. I arribats a aquest punt és on ja no entenc res i passo del desconcert a un principi d'indignació profilàctica.

Hi ha una part de la realitat que és considera de mal gust i es titlla d'obscena. La sexualitat explícita, per posar un exemple. Així, allò que s'anomena pornografia porta a considerar motiu de rebuig, ocultament i assetjament fiscal una còpula contorsionista o una demostració genital a mig camí entre l'aeròbic i la hidràulica.

En canvi, una exhibició de poder econòmic per tal d'assolir un objecte de desig (encara que tingui un nom tan horrorós com Vil·la Léopolda) no ho és. Ara bé, si això es tolera, si no és motiu d'investigació i assetjament fiscal, almenys que sigui motiu de rebuig i ocultament.

Si és que ningú amb poder per fer-ho no pensa fer res (i em temo que així serà), notícies d'aquesta mena haurien de classificar-se com a "plutografia", exhibició de mal gust, impúdica i grollera de potència (i prepotència) econòmica. Proposo que notícies d'aquesta mena es publiquin en revistes de portada negra, sense imatges, clarament identificades com feridores de susceptibilitats i a la venda únicament en quioscos específics, fora de la vista de mirades de nens, pensionistes i altres dependents.


A la fotografia de sobre, es reprodueix un cartell d'una botiga de queviures de la rue Mazagran de Biarritz, el qual diu Merci de ne pas toucher au piment, frasse que, més o menys, podria traduir-se per "gràcies per no tocar els pebrots". Ja és això el que vull dir, perquè, al cap i a la fi, si quan van mal dades, no van mal dades per a tothom, almenys que no m'ho freguin als morros. És que si no, a més de pobre, em sento gilipolles. I els gilipolles, ja se sap, acabem fent bajanades...

* * *

Fotografies: Josep M. Bru.
Fetes totes elles a Biarritz, l'11 d'agost de 2008.

La localitat basca de Biarritz, a finals del s. XIX i principis del XX, va ser un important port balener. Algunes de les vil·les i mansions que encara ara s'hi poden veure eren residència de patrons locals o rics estiuejants. Algunes famílies russes eren habituals de Biarritz, presència que es va accentuar després del 1917.

* * *

P.D.

Definició de Pornografia a l'Enciclopèdia Catalana. És un bon exemple de "construcció cultural" (allò que és lleig o ocultable per consens i no pel seu mal intrínsec):

Representació, de qualsevol tipus, amb la finalitat d'excitar sexualment, feta, generalment, amb afany de lucre. Difícil de definir, com el d'obscenitat, és un concepte artificial, subjectiu i ideològic, mancat de significat psicològic; la seva pretesa frontera amb l'erotisme depèn de factors culturals, socials i religiosos. Condemnada actualment per lleis i tractats internacionals, és considerada com l'erotisme més groller i barat o com una sexualitat del grau més baix i inferior, quasi animal. El concepte és aplicat, doncs, indiscriminadament, a tot allò que hom considera que va més enllà d'un erotisme tingut per respectable.

* * *