Diumenge, 22 de juny. Camp d'Esports de la Prada de Moles. Encamp (Andorra). Concert de Bob Dylan i banda. 4.600 entrades venudes. Preu de l'entrada: 45 euros. Recaptació: 207.000 €. Caixet confessat: 355.000 €. El cost total del concert s'incrementarà en uns 40.000 € més, per despeses logístiques.
Han estat dues hores de concert, amb quinze temes i dos bisos. Total: disset peces. Al final del post hi trobareu el repertori del concert i els integrants de la banda. El teloner (Francisco Javier Hermosilla) ha passat pràcticament desapercebut.
El concert? Per a alguns, haurà estat extraordinari. També hi haurà qui dirà just el contrari. Opinions per a tots els gustos. La meva és mou en la contradicció, perquè n'hi ha hagut de fredes, de calentes i de divertides, així que anem per pams.
Algunes de calentes:
- El personatge. Bob Dylan té 67 anys i porta més de 48 anys de carrera, amb 32 àlbums (sense comptar directes, compiladors i col·laboracions) farcits de cançons. De bones cançons i bones lletres. A aquestes alçades, ningú no li discuteix el seu pes específic en la història de la música recent. Dylan agradarà o no, però molts dels seus temes ja formen part de l'imaginari de diferents generacions.
- La música. Antecedent i derivació del punt anterior. Les cançons noves i les "autoversions" dels temes de sempre mostren la capacitat de reinterpretar-se d'un músic poc conformista. Amb un Dylan més elèctric que en altres èpoques, un tema com Blowin' in the wind va sonar molt diferent de la "versió tradicional".
- La gent. Una mescla heterogènia d'edats, tribus i condicions. Melenes i alopècies sobre la gespa. Petits espectacles particulars i una bona mostra de "dylanites". Individus solts, parelles, colles i famílies oficiant de públic, posant entusiasme allà on no n'hi havia. Com tantes altres vegades, el públic és qui va aportar bon rotllo. Algú hauria de fer algun concert dedicat a les "víctimes del canon"...
Les fredes:
- El personatge. Ja sé que molts li ho perdonaran amb frases del tipus "ell està per sobre d'això" o "ell és (ha estat sempre) així", però ell no s'escriu amb majúscules. A mi tant me fa que sigui esquerp, malagradós, tímid, llunàtic, excèntric, contingut o antipàtic... Un senyor amb un caixet de 59 milions de peles pot ser un gran artista, però també hauria de ser un bon professional. I si davant té milers de persones, a 45 euros per cap, crec que els deu algun detall, una complicitat... Algú que no mira al públic, que no el saluda i que les úniques paraules que pronuncia són per presentar els músics (circumspectes i vestits de panamà) és, simplement, un maleducat. Allò que, per ser més gràfics, en diríem un "borde". Es digui Bob Dylan o Van Morrison, per posar un altre exemple de "noi trempat".
- L'horari. Indefinició? Error d'organització? Presses del mite? L'hora d'inici estava prevista per a les 21,30. El concert va començar, no se sap per què, poc abans de les 21,15. Gairebé vint minuts abans... Pels que ja hi erem a Encamp, cap problema, però els que estaven dins el cotxe (a l'embús entre Escaldes i Encamp) van arribar a misses començades. Al llarg de la primera mitja hora de concert no va parar d'arribar gent.
- Fotos sí, fotos no. Les entrades i els rètols dels accessos parlaven de no fer servir flash ni càmeres professionals (criteri, per cert, força arbitrari, ja que s'interpretava com a càmera professional qualsevol réflex). Però és que a més, un cop dins, diversos membres de seguretat van impedir fer fotos a diverses persones que portaven càmeres compactes. La premsa tampoc no hi va poder accedir, segons sembla que per ordres expresses de Bob Dylan.
Algunes anècdotes:
- Fil o teranyina? Durant gairebé tot el concert (depenent de la llum) es va poder veure una mena de fil que baixava des del sostre de l'escenari fins al barret del senyor Dylan. Entre la gent que tenia al meu voltant es van apuntar dues menes de hipòtesis: segons una, es tractava d'un fil que connectava algun monitor, micro o similar (no seria una ràdio?) o, segons la segona (valgui la "segundància") es tractava d'una teranyina. Personalment, em decanto per la del fil. Tot i estar en l'era inalàmbrica, allò tenia tota la pinta d'un cable elèctric. De fet, el vestit del senyor Dylan ja era anacrònic, així que no ve pas d'un detall tècnic...
- Els saltironets. Una sorpresa més del directe: la gestualitat de Dylan. En els seus recorreguts per l'escenari (curts, molt curts, tot s'ha de dir) es movia fent uns petits i curiosos saltironets, com els que fan els titelles solemnes. Explicaria això el misteri del fil?
- Les quatre plomes: El barret del mite tenia quatre plomes. Una era molt petita, de color verd fosc i pràcticament no es veia. Les altres tres, en canvi, eren visibles a simple vista. Blava, vermella i groga... com la bandera d'Andorra. Casualitat o no?
- Les entrades: a banda de no indicar el lloc exacte del concert ni els horaris (llevat del d'obertura de portes) ni el nom del teloner, portaven al dors totes les advertències legals més o menys habituals: dret d'admissió, no gravar ni filmar, compte amb les falsificacions, etc. Però tot aquest text (a diferència de la resta) estava en castellà. Deu ser que prohibir en català no sona tan convincent....
- Les peticions: als accesos hi havien, al menys, un parell de "dylanites" (tribu d'addictes a Dylan, que el van seguint al llarg de tota la gira) amb cartells que deien literalment (en castellà una, i en anglès l'altra) "necessito una entrada gratuïta". Desconec si se'n van sortir o no, però, la veritat, per pidolar això el que es necessita és morro....
- Dylan a Andorra. Ja se sap que el principat és, entre altres coses, un centre comercial allargassat i entaforat en una vall. Doncs bé, la premsa local s'ha fet ressò de les compres encarregades per Bob Dylan. Entre d'altres queviures, la cosa va anar d'ous extra grossos, llet fresca, menjar tex mex i, per beure, vi negre de Rioja i albarinyo... El mite, pel que sembla, va delegar el tema i no va sortir al carrer. Una llàstima, ja que se n'hauria adonat que, hores d'ara, les compres top ten del principat són cosa de perfumeries, òptiques i farmàcies... Com diu una amiga meva: si ho sap tothom, això!
Bé, cadascú que faci com vulgui. Jo ja l'he vist en directe. Tema liquidat. Em continuarà interessant la seva música, però no les seves gires. A menys, és clar, que amb tanta crisis, vagin mal dades i ens el portin a Vic per festa major... A ell i al Van Morrison, per fer un cartell apanyadet... No sé si la cosa prosperarà, però ho deixo apuntat, per si de cas...
I ja ho sabeu, escrit està: benaventurats siguin els mites terrenals, perquè ells escombraran el regne dels cels...
* * *
Guió del concert:
| 1. | All Along The Watchtower (Bob on keyboard, Donnie on lap steel) |
| 2. | Don't Think Twice, It's All Right (Bob on keyboard and harp, Donnie on lap steel, Stu on acoustic guitar, Tony on standup bass) |
| 3. | High Water (For Charlie Patton) (Bob on keyboard, Donnie on banjo, Tony on standup bass) |
| 4. | Tryin' To Get To Heaven (Bob on keyboard and harp, Donnie on pedal steel) |
| 5. | Rollin' And Tumblin' (Bob on keyboard, Donnie on electric mandolin, Stu on acoustic guitar, Denny on electric slide guitar) |
| 6. | Visions Of Johanna (Bob on keyboard, Donnie on electric mandolin, Stu on acoustic guitar) |
| 7. | Million Miles (Bob on keyboard and harp, Donnie on lap steel) |
| 8. | Beyond The Horizon (Bob on keyboard, Donnie on pedal steel, Tony on standup bass) |
| 9. | Tangled Up In Blue (Bob on keyboard and harp, Donnie on pedal steel, Stu on acoustic guitar, Tony on standup bass) |
| 10. | Highway 61 Revisited (Bob on keyboard, Donnie on lap steel) |
| 11. | Sugar Baby (Bob on keyboard, Donnie on pedal steel, Stu on acoustic guitar, Tony on standup bass) |
| 12. | It's Alright, Ma (I'm Only Bleeding) (Bob on keyboard, Donnie on banjo, Tony on standup bass) |
| 13. | Nettie Moore (Bob on keyboard, Donnie on viola) |
| 14. | Summer Days (Bob on keyboard, Donnie on pedal steel, Tony on standup bass) |
| 15. | Ballad Of A Thin Man (Bob on keyboard and harp, Donnie on lap steel) |
| | |
| 16. | Thunder On The Mountain (Bob on keyboard, Donnie on lap steel, Stu on acoutic guitar) |
| 17. | Blowin' In The Wind (Bob on keyboard and harp, Donnie on violin) |
| | |
Bob Dylan - keyboard, harp
Tony Garnier - bass
George Recile - drums
Stu Kimball - rhythm guitar
Denny Freeman - lead guitar
Donnie Herron - violin, viola, banjo, electric mandolin, pedal steel, lap steel
* * *
Notes:
* el guió del repertori està reproduit del web dylanita per excel·lència: www.boblinks.com
* allà on parla de "Bob on harp" penseu en Dylan amb una harmònica, no amb una arpa, com ha fet -per exemple- El Periòdic d'Andorra.
* aprofito per donar les gràcies al meu amic Josep Maria Homs que, entre moltes altres coses, m'ha informat sobre el pedal steel (o steel guitar), molt emprat pels músics de country.
* les imatges són de Dídac Salau, fotògraf que col·labora amb diversos mitjans i que va haver de fer la seva feina (com la resta dels mitjans) en unes condicions lamentables, des de fora del recinte de la Prada de Moles. Es reprodueixen com a petit testimoni de suport i reconeixement a la feina dels reporters gràfics. Ells sí que no escombraran en el regne dels cels...
* * *
6 comentaris:
"Endiosarse: Erguirse, entonarse, ensoberbecerse (RAE)"
Doncs això, entrant en el tema de la mala educació, el cofoisme megalomaníac, el creure's per damunt dels que paguen una entrada i de tot i tothom. Però també els escriptors que, malgrat una gran obra, han estat sempre uns, com deia el meu avi, mastegamelses o ensumacaques (Borges o Vargas Llosa, entre tants d'altres).
Quan li preguntaven per què no tenia fills, Salvador Dalí deia que un geni només pot engendrar bords. A vegades, no cal tenir fills per ser-ho.
Em va sorprendre molt el seu repertori ja que n'hi havia moltes d'actuals i de rock'n' rolleres i no tantes de folk, com en els seus inicis.
Estic d'acord en algunes de les coses que dius: per a mi també n'hi va haver de fredes i de calentes. Si hagués de triar, et dic que em pesen més les calentes, potser per mitomania, ho reconec. Ja que el nivell musical de la banda i el so..no es que fossin per tirar cuets, però els temes tenen alguna cosa especial que els fa ser únics. Potser no és un gran intèrpret, però és un creador nat d'estil, de temes, de cançons, de personalitat...
Estic d'acord amb tu que això no el justifica davant la seva actitud poc empàtica...la manera de trasmetre i entregar-se al públic també forma part de la música i això en Dylan no ho veu clar.
De totes maneres...el mestre m'ha deixat un bon gust...
Gran crònica sí senyor.
Jo en sóc fan des de fa molts anys i el vaig poder veure l'any 2000 al Palau dels Esports amb el pesat del Calamaro de teloner. Aquell dia el paio estava molt inspirat i va oferir un espectacle fantàstic però de simpàtic poc, jo també em vaig quedar amb el detall dels saltirons que feia i vaig beneir mil vegades el dia que va endollar la guitarra encara que li suposés una xiulada de proporcions bíbliques.
Salut
Joan, llegir les teves ràfegues sempre és un plaer. Això del mastegamelses és magnífic. I "ensoberbecerse" no queda curt...
Per cert, anar badant pel RAE m'he trobat amb "enguitarrarse". Aviam si li encertes el significat. M'hi jugo una birra. Al carrer Casp? O davant el Macba? Una abraçada.
Ei,Ladyblue, les fredes no tenen perquè fer ignorar les calentes. Jo també crec que vàrem assistir a un bon concert. Continuaré escoltant Dylan. I tant com sí. El que dubto es que torni a fer 200 quilòmetres i pagar una pasta per un concert seu. A menys que vingui a Vic... I aquesta festa major segur que no vé. Càssum l'olla! Per cert... fil o teranyina? Un petó.
JRoca, què tal? Et recordo d'un fart de riure sobre una sanció per consum subreptici d'aigua en plena sequera... Ja veus, vàrem acabar desitjant sol i calor, com els guiris! I sí, ja ho he dit abans, continuaré (continuarem) sentint-lo, però és una indecència estar a l'expectativa de l'estat d'ànim i de l'humor de l'artista.
Salut i alegria.
Josep M.,
No ha estat fàcil, doncs precisament al RAE (l'edició consultable per Internet)no consta. Malgrat que a Veneçuela significa "Vestirse de levita o traje de ceremonia", a mi em sona a emborratxar-se, encatarinar-se, enamorar-se, entrar en una nostàlgia balcànica impregnada de vodka mentre un grup de músics sortits d'una pel·lícula del Kusturika fan música obsessiva ben a prop.
Per cert, la birra la tens pagada al carrer Casp quan vulguis! (abans del 25 de juliol, que acabem temporada)
Gràcies pel raport i aquest blog tan dens, Josep Mª. Estiguin d’acord o no amb el que dius, em permeto escriure algun pensament que em ve al cap tot llegint els teus apunts sobre el concert de Dylan.
Coincideixo amb aquesta sensació contradictòria amb que et vares quedar doncs és la mateixa sensació amb que sempre he sortit dels concerts de Dylan. D’una banda et trobes davant d’una figura extraordinària, influent com pocs i amb un cançoner imponent, encara vigent, immune al pas del temps. Penso que amb raó, Bruce Springsteen deia d’ell que havia estat un revolucionari, que de la mateixa manera que Elvis Presley havia alliberat els nostres cossos, Dylan havia alliberat les nostres ments, que la seva ombra és a tot arreu on es faci bona música avui. D’altra banda, però, sobte i decep trobar-se amb el personatge esquerp que descrius.
Estic d’acord en que hauria de cedir a complicitats mínimes amb el seu públic (que haurien de ser gratuïtes i naturals, sense importar si qui el va a escoltar-lo ha pagat 45 euros o entra de franc doncs la bona educació i el respecte no s’haurien d’haver de comprar) i ser puntual, però també penso que, de vegades (no és el teu cas), el públic demana massa a l’artista. Vull dir que el fet que un músic sigui un gran creador a l’estudi no vol dir necessariament que hagi de ser un gran comunicador en directe. Jo penso que Dylan no ho és i ell ho sap, pel que em sembla bé que no s’esforci especialment en aquest sentit i que (respectant uns mínims al seu públic, d’acord) es centri a fer la seva feina a la seva manera. De fet, si s’esforcés en aquest sentit, potser la gent el criticaria per falsa complicitat (llegeixis Springsteen, p.e.) i sortiria del foc per anar a les brases. Ja prou que se’l critica per reinventar-se. Jo, doncs, prefereixo al Dylan “honest” que va passar per Andorra. Amb matisos, d’acord, però el prefereixo així.
Salut.
Publica un comentari a l'entrada