Crisis? What crisis? (1)

Vaig rebre fa uns dies un mail de la Sara Blázquez. Era una pregunta que ens adreçava, com a tema del mes per a la Revista Mà. La cosa anava de la crisi econòmica...

No vaig respondre el seu correu, tot i trobar la pregunta engrescadora, per una qüestió de no aclaparar. Ja hi he respost alguna altra vegada i no voldria convertir-me en un d'aquells ploms que, aprofitant les cartes al director (o, com en aquest cas, l'espai participatiu) es converteixen en articulistes subrepticis.

En tot cas i abans de divagar per altres verals, vull dir que penso que a Vic (i aquí, discrepant, discrepo d'algun articulista lletraferit i clenxacaigut, però no subreptici...) hores d'ara estan passant algunes coses interessants. I una d'elles és aquesta revista...

Però bé, la cosa que motiva el post no és la revista sinó que la revista és una excusa per encetar un escrit al voltant de quatre idees no gaire definides sobre allò que, de cop i volta, ha picat la porta i s'ha presentat com un visita inoportuna: la crisi...

El cas és que, en cosa de pocs mesos, s'ha girat la truita: puja l'euribor, es tanca l'aixeta creditícia, s'incrementa l'atur i es desaccelera el creixement... Símptomes tots ells de que van mal dades i de que tocarà, més d'hora que tard, moderar els salaris, augmentar els tipus d'interès i contenir la despesa.

Ja fa molts anys dels anys que vaig perdre en una facultat d'econòmiques, quan encara hi havien estudis universitaris nocturns, estudiant corbes d'ofertes i demandes que es trobaven en un punt, just allà on es situava el preu perfecte de les coses, equilibri matemàtic de dues forces complementàries.

La veritat és que no vaig trigar gaire a desencisar-me, fart de feixugues lliçons magistrals que portaven l'economia a un món abstracte d'integrals i derivades.

Aquest petit viatge al meu passat particular i intransferible es justifica perquè el buit més gran que em va deixar aquella digressió teòrica (entelèquia, que diria en Toni Coromina, gran -en molts sentits- filòsof de la quotidianitat) va ser el del contacte amb l'economia real, allò que finalment algú va anomenar com economia aplicada... Perquè, a la fi, de què coi serveix estudiar economia sinó és per aplicar-la?

Doncs bé, més enllà de les entelèquies, resulta que la realitat és molt tossuda. La crisi ha arribat i ningú no sap com ha estat. Ens hem passat una colla d'anys entestats en creure'ns que la cosa anava bé, que el PIB creixia primavera sí i tardor també, que estalviar era cosa d'avis i que, en definitiva, no hi havia motiu de preocupació. Fins i tot, durant uns anys, l'eslògan polític hegemònic era curt, clar i concís: "España va bien".

Venim d'uns anys de creixement cert , basat en el totxo a dojo, però de desenvolupament aparent; anys d'estralls urbanístics i de predomini del concepte de benefici immediat com a motor econòmic.

Hi havia, això sí, quatre torracollons capficats en recordar-nos la bombolla immobiliària, la precarietat de molts llocs de treball o les febleses estructurals del sistema. No deixaven de ser quatre veus discordants que desafinaven per entremig d'una coral que entonava amb entusiasme una mena de carpe diem econòmic.

I més enllà d'episodis concrets, com la recent vaga de transportistes, crec que val la pena reflexionar sobre les repercussions d'un tipus de creixement, com el que hi ha hagut al nostre país els darrers anys. Un país que ha quedat farcit de pisos i habitatges (plens, buits o ocupats quinze dies a l'any) i d'hipoteques (és a dir, de deute diferit i constant a 20, 30 o més anys).

Sobre això, sobre les seves conseqüències i sobre quatre coses més, continuarem desbarrant un dia d'aquests, aviat...

* * *
Crisis? What crisis? és el títol d'un àlbum del grup Supertramp, publicat el 1975.

Passeig de la Generalitat. Vic. Gener 2008.
Fotografia: Josep M. Bru.
* * *