Canari de capital decapitat

Dissabte de juny. Un matí asolellat, cosa poc freqüent darrerament. Serà que de tant plorar per la sequera, els déus s'han passat de frenada? O que vista la capacitat humana de liar debats hipòcrites i interessats al voltant de l'aigua, han decidit tirar pel dret?

Bé, deiem que era un matí de dissabte amb sol, solet. Vic. Plaça de la Catedral. Una plaça que, vés per on, ara ja té, a més de torratxes, una terrasseta de bar, amb cadires i taules. O sigui, una nova oportunitat de prendre una cervesa mentre es reflexiona, al caire de tanta pedra centenària, sobre allò humà i sobre allò sobrehumà...

En això estàvem, quan un veí de terrassa ens demana:

- Perdonen... ¿Son gaviotas?

L'home és turista. Vé de València. Ha sentit uns crits al cel i, estranyat, ens demana per la presència de gavines a Vic. L'hi ha sobtat que, terra endins, n'hi hagi. Tot just hem començat una petita conversa, quan s'hi afegeix un altre veí de terrassa.

El nou tertulià és barceloní. Això, no cal dir-ho, no és ni bo ni dolent. Però l'home és d'aquells que quan té la paraula, se la queda. El turista valencià ja no sabrà mai -almenys, a través nostre- que els crits que ha sentit eren de gavians argentats, els quals van aparèixer a Osona fa uns vint-i-cinc anys, al voltant dels abocadors.

No. La conversa deriva en monòleg i el barceloní (qualitat ni bona ni dolenta, recorde-m'ho) s'ho ha fet venir bé per explicar-nos que al cap i casal, a més de gavines de tot tipus, molt més grosses que les d'aquí, també tenen cotorretes, filles totes elles d'una que es va escapar de la gàvia d'una senyora gran que vivia a l'Eixample.

Però el pitjor de les gavines i de les cotorretes no és que siguin grosses, molt grosses. O nouvingudes, molt nouvingudes. O cridaneres, molt cridaneres. El pitjor és que són agressives, molt agressives. Perquè l'home sap, vaja si ho sap, si va passar a la terrassa de casa d'un conegut seu, que viu entre Vallcarca i Penitents, que una cotorreta va obrir la gàvia d'un canari, va trincar l'ocellet cantaire i d'una picotada seca, directa i precisa el va decapitar.

El turista valencià fa estona que s'ha tornat a refugiar en el seu sudoku. Nosaltres, en canvi, ens hem quedat a mig camí, dubtant entre sortir corrent a inscriure'ns en alguna societat ornitocèntrica, devota de l'Alfred Hitchcock, que ens protegeixi dels picotassos dels nouvinguts amb plomes, o aixoplugar-nos a l'interior del bar, sans, estalvis i amb el cap encara a lloc.

I ara sí que ho tenim clar. La pluja no ens l'envia la divinitat com a recompensa a les nostres pregàries; tampoc no és el retorn hídric producte del desequilibri climàtic ni una almoina remeiera per treure'ns de la crisi i permetre'ns la construcció d'un camp de golf que vagi de Salses a Guardamar...

No. Res d'això. La pluja ens l'envia el gremi de déus del cel perquè no ens apalanquem aquesta primavera en una terrassa i, anar badant, perdem el cap d'una picotada de cotorreta. Seca, directa i precisa.




* * *
Imatge 1:
Gavià argentat. Zoo de Barcelona.
Novembre 2007.
Foto: © Josep M. Bru

*

Imatge 2:
Cotorreta enfilada en una palmera. Carrer Elisabets. Barcelona.
Octubre 2007.
Foto: © Josep M. Bru
* * *