40 anys després

Aquests dies es rememoren diversos episodis -de diferent significació- esdevinguts ara fa 40 anys: el maig del 68 francès, la primavera de Praga o la matança de My Lai, per exemple.

El maig francès va suposar, més que una revolució, una revolta imprevista i una sacsejada cultural, amb l'emergència de formes de protesta noves contra un ensopiment social. No vull negar-li el seu valor i el seu pes específic, però penso -i en això, crec que molts coetanis discreparan- que com a fet històric ha estat, de vegades, sobrevalorat.

Han quedat les imatges de les llambordes aixecades; dels eslogans enginyosos i divertits; de les corredisses; d'un Cohn-Bendit impertinent i sorneguer davant d'uns gendarmes de casc lluent, com de xarol; de la pipa de Sartre i el seu esguard asimètric; d'uns anti-avalots tragicòmics, que semblen escapats d'una pel·li de Caro i Jeunet. Quaranta anys després, a França regna Sarkozy i pel camí ha quedat un best-seller del líder sorneguer, amb un títol emblemàtic: "Nosaltres i la revolució, que tant ens estimarem".



Més al nord, a Praga, els tancs del Pacte de Varsòvia van eliminar el somni de llibertat de molts ciutadans txecs. La resistència dels estudiants, que volien convèncer els soldats russos mitjançant el diàleg, els clavells o ficant -literalment- pals a les cadenes dels tancs, era una representació que va arribar al drama quan un d'ells, Jan Palak, es va auto-immolar, cremant-se viu.

A Europa no hi va haver moltes crítiques -des de l'esquerra- a la invasió de la llavors anomenada Txecoslovàquia. Les reformes de Dubcek i el seu socialisme de rostre humà no eren massa ben vistos per uns partits que, sovint, assumien la doctrina sense discutir-la.


Molt més enllà, al Vietnam, la realitat quotidiana era la guerra. Als Estats Units començava a haver moviments de protesta. Un fet important, que va acostar la imatge més crua de la guerra a les pàgines de Life (i per tant a l'opinió pública dels EEUU) va ser la massacre de My Lai. No va ser la única matança de civils (eufemisme: eren ancians, dones i nens), però sí una imatge de que tot plegat havia perdut sentit, si es que mai n'havia tingut.

De la guerra del Vietnam, després, se n'ha parlat molt, però també relativament poc. No és una paradoxa, sinó una contradicció (i aquí recullo una crítica que m'ha fet l'Isaac Peraire). Dependrà del punt de vista. No se n'ha parlat igual ni amb la mateixa intensitat al Vietnam, que a França (l'anterior ocupant) o que als Estats Units...

L'imperi va perdre la guerra i als imperis els costa de pair les derrotes. Tot i això, n'ha quedat alguna mostra potent i molt gràfica: Apocalypse Now o algun fragment de Forrest Gump, són dos bons exemples. De la massacre de My Lai ha quedat les fotografies de Ron Haeberle. Són esfereïdores, directes com un cop de puny a l'estómac. No són ficció ni una representació de la realitat, sinó una presentació de l'horror, de la mort, del fracàs de l'home.

Les imatges van acabar arribant a la premsa i el setembre de 1969 es va obrir un judici. Les declaracions del tinent William Calley -un dels comandaments de les tropes que van executar la matança- van ser tan colpidores com les fotografies. Eren la justificació superestructural de la matança, la metateoria de la brutalitat argumentada: "Nosaltres no érem allà per matar éssers humans sinó per destruir una ideologia defensada per peces, per trossos de carn. Jo no era a My Lai per matar homes intel·ligents. Hi era per matar una idea intangible: el comunisme".

Com aquestes paraules, les imatges captades per Haeberle són dures i difícils de digerir, però necessàries perquè cal recordar-les per no oblidar: són el testimoni d'allò que va passar i que cal evitar, com sigui, que torni a passar mai més.

* * *