11 de maig 2008

Jazz a Vic

Hiromi Uehara
Fotografia: © Bruce C Moore, amb permís explícit d'ús per aquesta web.
Vegeu nota a peu de post.
Greetings from Vic (Catalonia). Thanks, Bruce

Si avui fem verema, demà follarem

Aquests dies se celebra la desena edició del Festival de Jazz de Vic i Voll Damm n'és el principal patrocinador. El que són les coses: m'agrada el jazz, m'agrada la Voll. Sí, sí, ja sé que cal ser moderat i responsable en el consum. Però això és pel que fa a la cervesa. Pel que fa a la música no hi ha eslògan de prudència...

Doncs bé, al llarg de deu dies, el jazz és el protagonista de l'actualitat cultural de Vic. Un festival atent a propostes emergents, amb un programa equilibrat: músics de primera línia al costat de gent que comença i diverses activitats complementàries. En resum, un grapat de propostes molt interessants.

Ahir, una nit de dissabte plujosa, el Centre Comunitari es va emplenar per veure el concert de Hiromi's Sonicbloom: Hiromi Uehara (piano); Tony Grey (baix); Marco Valihora (bateria) i Dave Fiuczynski (guitarra).

Com passa amb tantes coses, la proposta de Hiromi pot interessar més o menys. Ja diu la dita que per gustos els colors. Personalment, no és la proposta que més m'emociona, però això (i m'agradaria deixar-ho molt clar) no té cap importància: el d'anit va ser un concert king size, amb totes les de la llei.

Tant la Hiromi als teclats com en Dave Fiuczynski (amb una guitarra de doble mànec, de dotze i set cordes) van deixar palès el seu nivell i domini tècnic. Al costat, dos músics també de primera línia: el bateria i, especialment, el baixista, em van agradar molt.

El nervi de la pianista japonesa -amb moments gairebé còmics, a mig camí entre el swing i l'aerobic- tampoc no ha de fer oblidar que va tenir moments molt intensos, reposats i delicats. Un Gershwin revisitat, per exemple.

En qualsevol cas, el que va quedar clar és que l'audiència va gaudir de valent, fins al punt d'acabar dempeus i ballant. I si a l'escenari hi ha excel·lents músics i a la platea ganes de passar-s'ho bé, només es tracta de posar-se d'acord. Cosa que amb la Hiromi no sembla difícil.

Resumint, concerts com aquest fan falta. A Vic i a qualsevol lloc.

Uns quants apunts:

- Felicitats a l'organització. Un cop més, s'evidencia que aquesta ciutat té, entre els seus principals actius, gent disposada a tirar endavant projectes. La tossuderia de la colla de la Jazz Cava els ha fet perseverar fins arribar als 10 anys de Festival. La mostra que hi ha a la sala de la planta baixa del Comunitari així ho recorda...

- Un suggeriment. Queda festival i queden propostes. I molt interessants. No us quedeu a casa. L'esforç val la pena, que la tele sí que cal consumir-la amb moderació i el Barça està en s'hora baixa... Encara que plogui i, com l'altra nit, la feina sigui trobar el paraigües a la sortida. Clar, amb tanta Voll...

- Una reflexió. En dues setmanes, és la segona vegada que sóc al Comunitari i me'l trobo a rebentar. Fa uns dies, amb la Joana Serrat: dins s'estava més ample que ahir, però en canvi fora va quedar -en càlculs dels porters- una quarentena llarga de persones. Ahir, la Hiromi, a tope d'aforament... Sí, sí, dues propostes que no tenen res a veure, molt diferents, en tots els sentits. Però per això mateix, els "llenus" tenen encara més mèrit.

- Una altra reflexió. El públic: hi havia gent d'edats diverses. Un segment madur, un altre de peterpans, però també molta gent jove. Alguns, fins i tot, molt joves. I això, crec, és també un actiu, un valor important. Em sembla bo, necessari, profilàctic, que hi hagi territoris comuns entre gent de diferents generacions...

- Una reflexió, conseqüència derivada i intersecció de les anteriors: dos dies diferents, dos auditoris plens i amb joves participant-hi.

D'una banda, gent de casa fent música. Parlàvem del concert del 30 d'abril de la Joana Serrat. Un bolo rodó. Sola i/o amb banda (vaja tonteria de dilema, my god!)... I malgrat que la Joana té unes característiques molt específiques, no gaire freqüents, no està sola... Ni de tros. Així que ull al planter. Si cuidem el present, tenim futur. O com diu la cançó del Pau Riba: si avui fem verema, demà follarem...

D'altra, gent de casa portant propostes musicals de primera perquè les escoltem aquí. Entre el públic, molts joves. "Tribus" diverses, interessos compartits: comberos i masbigueros, troperos, miyaguis, mimisikus, jazzfugazzos, carrouageros i molts més...

En definitiva, gent jove que fa música. Gent jove que escolta música de qualitat. Per aprendre. Per gaudir-la. Crec que, malgrat moltes coses, aquesta ciutat té un bon filó, una magnífica oportunitat amb la música. De present i de futur. M'agradaria creure que ho tenim clar -cadascú en el seu àmbit d'actuació- i que sabrem consolidar-ho...

Però mentre el futur no arriba, cau la pluja sobre els carrers de Vic. No li tingueu por i mulleu-vos, que el festival continua... Que no escampi la pluja. Que no escampi la música...

* * *
Fotografia de Bruce C Moore, un gran fotògraf de Seattle (USA).
Bruce ha autoritzat l'ús d'aquesta foto.
Em permeto recomanar una visita al seu web:
http://brucecmoore.com
especialment l'apartat musicians in performance

Greetings from Vic
Thanks, Bruce
* * *

1 comentari:

Ladyblue ha dit...

No vaig poder-hi anar, però m'hagués agradat ser-hi. Per veure una cosa diferent que no estem acostumats a veure i...sobretot a la pianista.

Molt bona la foto!!!!

Apali, fins demà.