Tan volar no pot ser bo...
149 passatgers d'un vol d'Air Canada, de Toronto a Londres, van veure (i viure) com el pilot de l'avió perdia la compostura i, en comptes de seguir la tònica tradicional d'adreçar-se a ells per megafonia, sortia de la cabina alterat, sense sabates i demanant a crits "parlar amb Déu"...
Finalment, tot va quedar en un ensurt i prou. La resta de la tripulació va poder solucionar l'imprevist. Van aterrar d'emergència a Shannon (Irlanda), van lligar el company a un seient i li van dir allò que tothom sap: que no podia parlar amb Déu sense concertar cita prèviament, com qualsevol altre mortal.
Sap greu que un membre d'un col·lectiu tan embotonat i glamourós com el dels pilots d'aerolínies de vols regulars perdi l'oremus en ple vol. A saber quins pecats l'angoixaven fins el punt d'abandonar el lloc de treball i demanar cita urgent amb Ell. I és que freqüentar la capa superior de l'atmosfera no pot donar dret a favoritismes. El tracte amb les altes esferes té uns canals establerts i un protocol estricte.
Clar que això és pel que fa als avions. Si el mateix arriba a passar a Renfe, hagués estat diferent. Imaginem una línia. La de Vic a Barcelona, per posar un exemple. Posem que el maquinista del tren tramvia de les 9,03, que acaba de desitjar al passatge -per megafonia- un bon trajecte, tot anunciant que trigarà una hora i vint-i-vuit minuts en cobrir la distància que els separa de l'estació de destí, a una velocitat mitjana de 45,33 kms/h. (és a dir, promig de ciclista professional ), surt sobtadament de la cabina, sense sabates i demanant a crits "parlar amb Déu"...
És molt possible que els de dalt l'haguessin atès a la primera, perquè portar passatgers des de Vic a L'H i que arribin puntuals, sans i estalvis, té molt mèrit. Molt. Però és que si a més, ho fas cada dia, això ja frega el miracle. I tothom sap que fer miracles dóna certs privilegis...
- - -
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada