La setmana passada, el Departament d'Educació va fer públiques diverses dades estadístiques: el percentatge d'alumnes que es graduen al final de l'ESO, els que aproven -finalment- el batxillerat, els que aproven les PAU, etc.
Aquestes xifres no coincideixen amb les que han utilitzat, en moments diversos, l'informe PISA, el ministeri d'Educació o la Fundació Jaume Bofill. Una de les fonts de diferències és, per exemple, si es computen o no els alumnes repetidors com a fracàs escolar.
Segur que es poden fer diferents lectures de les xifres i l'èmfasi el posarà cadascú allà on l'interessi. No deixa de sobtar, però, que ni en això sigui possible establir un barem homogeni, que permeti, d'una banda, les comparacions en el temps (és a dir, l'evolució) i, d'una altra, les comparacions en l'espai (diferents resultats en diferents sistemes educatius en el mateix període de temps).
La frivolitat amb que s'utilitzen sovint les xifres és preocupant i ens està portant a una mena de perversió aritmètica que ha acabat acceptant-se sense gaire resistències. D'exemples no en falten, però el nombre de vaguistes participants en una determinada convocatòria o el de participants en una manifestació, segons les fonts, són exemples paradigmàtics d'aquesta avaluació variable.
Ara bé, quan la síndrome del "pam més, pam menys" arriba a temes com el del diagnòstic del sistema educatiu, l'exactitud dels càlculs és, penso, molt més transcendental. Els matisos i les explicacions són necessaris per comprendre les característiques de la qüestió, però no per minimitzar-la. Crec que la preocupació per l'eficàcia del sistema educatiu -i, en especial, a educació secundària- és àmpliament compartida i que toca, de totes totes, posar-hi fil a l'agulla.
Parlar-ne, ara, de si els repetidors són o no fracàs, dels alumnes "recuperables" o de la "debilitat" dels mecanismes d'orientació a final de l'ESO sona a cant de sirena. Un cop més, caldrà recordar que l'educació és el resultat polièdric de la confluència de un conjunt de factors: els alumnes, les famílies, l'entorn, els mitjans... i, també, i de forma molt important, dels professionals de l'educació.
Així que al costat de l'avaluació de resultats i la implicació activa del professorat (perquè, m'esgarrifa haver-ho de recordar, els alumnes -una part d'ells- no són els únics que tenen problemes de rendiment o dubtes vocacionals), fora convenient establir un sistema d'indicadors d'eficiència educativa homogeneïtzat, consensuat i apte per l'anàlisi comparada.
En matèria educativa, aquest sistema d'indicadors quantitatius de qualitat (i no és un joc de paraules) no és especialment difícil de definir. A menys, és clar, que es prioritzi l'autojustificació per sobre de l'autocrítica i s'arribi a l'absurd, com el del noi que arriba a casa amb les notes de final de curs i el pare li demana:
- Què? Han anat bé les notes?
I el jove respon:
- Depèn... Segons l'organització o segons la guàrdia urbana?Al cap i a la fi, abans d'ensenyar a comptar se n'ha d'aprendre...* * *
Fotografia: Josep M. Bru.
World Press Photo. CCCB, Barcelona, octubre de 2005.
La fotografia reproduïda és de Renée Jones.* * *
La cançó Pedro Navaja, un magnífic poema urbà de Rubén Blades que a Catalunya -ja fa uns anys- va popularitzar l'Orquestra Plateria, deia en una de les seves estrofes que si naciste pá martillo, del cielo te caen los clavos.
En el post anterior, escrivia sobre les primeres crítiques al nomenament d'Angeles González-Sinde com a nova ministra de Cultura. Aquestes crítiques s'han multiplicat en les darreres hores i de manera molt especial en el sector internàutic: l'AI ha fet públic un comunicat recusant la ministra per un pressumpte conflicte d'interessos. Dit d'una altra manera, una possible incompatibilitat.
Les reticències a aquest nomenament no són casuals: en diverses ocasions González-Sinde ha fet públiques diferents opinions molt controvertides sobre les descàrregues, l'ADSL, els drets d'autor i la pirateria.
No és tracta ara de reproduir continguts que es poden trobar a bastament a la xarxa: amb una senzilla cerca, per exemple, a Google, qui ho vulgui trobarà referències de tot tipus sobre les afirmacions de la nova ministra. D'altra banda, tampoc no és tracta de fer una defensa subjectiva de les pàgines de descàrregues de pel·lícules protegides per drets d'autor.
Amb un mínim de reflexió, cal convenir que els drets d'autor existeixen i que cal protegir-los, però és que el problema no s'ha plantejat en aquests termes. En una cultura que viu en un món en el que la tecnologia ha irromput en la comunicació com un esclat; quan Internet permet una creació cooperativa des de -gairebé- qualsevol punt del planeta; quan milers de creadors de tot tipus i categoria estan utilitzant llicències Creative Commons; quan això està passant al teu costat, carregar contra el papus de l'ADSL a Espanya (que, per més inri és dels pitjors i dels més cars...) és no haver entès gaire bé res.
I acaba agafant cos la sospita de que el que es defensa des de determinades posicions quan s'utilitza el papus de la pirateria (i aquí hi ha una clara coincidència entre la SGAE i la nova ministra de Cultura) són uns interessos concrets i específics, que estan molt més a prop de lobbys audiovisuals i companyies discogràfiques que no de la defensa de la creació intel·lectual i artística.
Particularment, m'irrita haver de pagar un sobrepreu per un DVD verge, un disc dur portàtil o una targeta de memòria, quan les tres coses les faré servir per emmagatzemar arxius personals. El cànon és el recurs fàcil, que ens converteix a tots en potencials top-manters, en pirates electrònics.
Si aquests diners recaptats (que en el sumatori global són molts, no ho oblidem) es destinessin a la creació d'infrastructures de suport a la creació i a la seva difusió, a l'enfortiment de la indústria cultural i, en definitiva, a facilitar la creació i al dret de viure d'ella si s'assoleixen uns mínims de qualitat, no em sabria gens greu. Però és que no és així.
Pagant-lo, com tots els altres consumidors d'aquests productes, estic satisfent una mena d'impost universal i no discriminatori per finançar, per exemple, les despeses d'una societat com l'SGAE que, a més, actua en règim de pràctic monopoli.
Serà la de González-Sinde una gestió encaminada a corregir desequilibris? A crear mecanismes de foment i suport? A replantejar -seriosament- la pròpia existència d'un ministeri de Cultura? A repartir de forma ponderada recursos i oportunitats entre els diversos sectors artístics i culturals? A reduir privilegis?
No sé per què, però em sembla que ho tenim cru...* * *
Fotografia: Josep M. Bru
Osca, abril de 2009* * *
Si aquests dies anàvem mancats de papus, els déus ens proporcionen algun altre...
Aquest ve de Madrid, amb el nomenament d'Ángeles Gonzalez-Sinde com a nova ministra de Cultura. Els antecedents no conviden a l'optimisme: com a presidenta de l'Acadèmia de les Arts i les Ciències Cinematogràfiques d'Espanya ha mantingut una clara, explícita, iterativa i pública postura contra un concepte de "pirateria" molt semblant al que nodreix els arguments de la SGAE.
Tot plegat ens hauria de convidar a la reflexió sobre quin és el model d'autoria intel·lectual sobre el qual s'ha de legislar i/o actuar... Perquè no és el mateix protegir la creació que protegir la propietat.
Ara, que és temps de papus, n'haurem de tornar a parlar...
* * *
Fotografia: Josep M. Bru.
Osca / Uesca, abril de 2009.
* * *
*.*
Fotografia: Josep M. Bru.
Vic, gener 2009
*.#
Aprofitant el primer cap de setmana de primavera, vaig visitar l'exposició temporal de Joaquin Sorolla al MNAC de Barcelona.
L'exposició no deixa indiferent. Es tracta de pintures fetes per Sorolla per encàrrec de l'Hispanic Society de Nova York i que, fins ara, no havien sortit mai de la seva seu social. Són pintures de grans dimensiones, ja que fan tres metres i mig d'alçada i, en continuïtat, arribarien al setanta metres de llarg.
Afortunadament, l'alçada a la qual estan col·locades al MNAC és molt més baixa que a Nova York, cosa que permet una visió molt més detallada i propera de cadascuna de les pintures exposades.
Sobre la visió d'Espanya que recullen les pintures hi ha molt a dir i molt a reflexionar, en especial si es té en compte que tenen poc més de noranta anys (Sorolla les va pintar entre 1913 i 1919), però el que és evident, en contemplar-les, es que és s'està davant d'un magnífic conjunt pictòric.
L'exposició -que finalitza el 3 de maig- té dos al·licients més:
- una, l'exposició és gratuïta. Cosa que, en els temps que vivim, és d'agrair.
- dos, pel mateix preu, molt a prop teniu una altra exposició molt diferent, però també interessant: a Caixafòrum, antològica de Joaquim Mir, fins el 26 d'abril. Això sí, aquí no us deixaran fer fotos...
* * *
Fotografies: Josep M. Bru.
Barcelona, març de 2009.
* * *
Flamenco Sketches.
És la cinquena pista de l'àlbum Kind of Blue de Miles Davis. Aquest disc va ser gravat en un total de 10 hores, repartides entre diversos dies de març i abril del 1959. El disc va ser publicat l'agost del mateix any.
D'això fa ara, doncs, 50 anys. Fa 50 anys d'aquelles 10 hores, les hores que van necessitar per gravar un àlbum que ha estat considerat una obra mestra del jazz i un dels més importants de la història de la música contemporània.
A banda del mateix Miles Davis (trompeta), hi van participar John Coltrane (saxo tenor), Paul Chambers (contrabaix), Cannonball Adderley (saxo alt), Jimmy Cobb (bateria) i els pianistes Wynton Kelly i Bill Evans. Una reunió de músics extraordinaris.
Si voleu, si us ve de gust sentir Flamenco Sketches, el trobareu al jukebox d'aquest bloc: és el tema 24. I recordeu, acaba de fer 50 anys, però sentint-lo sembla (és) d'una modernitat impactant.
* * *
Fotografies: Josep M. Bru.
El Matà. Aiguamolls de l'Empordà. 20.03.09.
* * *
Barcelona: 18.03.09.
Albert Beltran (reporter fotogràfic) mostrant la contusió produïda
pel cop d'un Mosso d'Esquadra (Foto d'Albert Salamé / ACN)
No entraré a valorar l'oportunitat o no del desallotjament d'un grup d'estudiants de la Universitat de Barcelona, ahir (18.03.09), després de 4 mesos d'ocupació. Ni la de l'aplicació del contingut de l'Espai Europeu d’Educació Superior, conegut popularment com a Pla Bolonya.
Aquest és, segur que sí, un tema complex: per tenir una opinió rigorosa i fonamentada, cal conèixer el seu contingut, contrastant diferents punts de vista: professionals, acadèmics, docents,...
Tampoc no cauré en la demagògia de justificar els aldarulls que es van produir als carrers de Barcelona, amb posterioritat al desallotjament. Les persones que participen directament en actes d'aquest tipus són (o haurien de ser) conscients de les conseqüències de la seva conducta. És a dir, són (o haurien de ser) responsables.
Ara bé, les imatges (i, entre fotografies i gravacions, n'hi ha un fotimer) mostren una actuació policial desproporcionada contra implicats i no implicats, professionals que estaven fent la seva feina i transeünts. Una reflexió significativa és, per exemple, la de l'incansable blocaire Josep Romeu (per veure el seu post, cliqueu aquí).
Val a dir que una policia respectable i respectuosa, formada, adequada, professional i capaç d'autocontrolar-se és un requisit fonamental en una societat moderna i democràtica. O sigui, una policia, precisament, responsable. Els excessos de qui detenta el monopoli de la violència han de ser, obligadament, motiu de rectificació i sanció.
Però el que acaba de desconcertar és la justificació pública de caps i càrrecs polítics, la qual es produeix sovint, quan parlem d'actuacions policials, com un automatisme, com una reacció acrítica i obligada.
De la mateixa manera que passa en altres àmbits, en altres professions, quan algú fa la seva feina malament, aquí també algú n'hauria de respondre: els implicats directes i qui té capacitat i competència d'esmena. És a dir, els responsables.
Al capdavall, si portes la cara tapada amb un buf, bolcant un contenidor al mig d'un carrer i et foten un cop de porra, saps que és una conseqüència possible i previsible de la teva conducta. Però si, per exemple, ets fotògraf i estàs treballant (veure nota del Col·legi de Periodistes, reproduïda per Nació Digital, clicant aquí) o ets transeünt i et trobes al mig d'un merder i, malgrat l'evidència i la indefensió, et piquen un o dos o més cops, et fa mal alguna cosa més que una part del cos.
El que es trenca és alguna cosa encara més profunda: la credibilitat democràtica i el sentit de pertanyença. I si a sobre, després un pressumpte responsable et vé a dir que l'hòstia està ben donada, llavors, si quedava algun tros de confiança, s'acaba d'esmicolar.
Perquè -i no és un joc de paraules-, quan un policia fa malament la seva feina, fa mal, fa molt mal. En l'argot dels cossos, una porra és coneix com una "defensa"... En dies com els d'ahir, qui ens defensa d'una defensa descontrolada?
* * *
