Un canard dans le café

És un dimecres assolellat i sortim cap a la costa de l'Aude. Cerquem aus i fotos d'aus, però el vent, fort i constant, ens les espanta. Només trobem colles de canards al bell mig d'un estany, massa lluny...

Decidim canviar els plans sobre la marxa. Fem mitja volta i encarem al nord. Sortint de Narbonne, arribem a Gruissan: el poble antic té una torre, al bell mig d'una colla de carrers circulars. És dia de mercat. Un mercat modest, que abasta dos trams de carrer i una plaça. És el que hi ha i l'hem recorregut en pocs minuts. Roba, formatges, embotits i olives...

La platja dels xalets ens queda lluny si anem a peu i s'acosta l'hora del dinar. Així que ens quedem en la terrassa resguardada del Vintage Cafè, on prenem dues cerveses que tenen el gust exquisit que té la cervesa freda en dies de vent...

Se'ns fa l'hora de dinar. L'hora de dinar d'aquí. Toca espavilar... Passem pels quatre carrers amb signes d'activitat i tots els locals són tancats. Ves per on que quan som a punt a retornar al Vintage a fer un entrepà de subsistència, ens trobem -en un carrer cèntric, però un xic amagat- un restaurant obert. Uf....

Es diu La fleur de sal, un nom amb reminiscències baudelerianes... És a la planta baixa d'una casa del poble: un local sense complicacions, amb una decoració senzilla i estris de pesca a les parets. La carta és breu i els postres ens les mostraran en una pissarra; la música és suau, amb el volum adequat. Ens aten una dona jove, molt agradable, amb un accent càlid, natural... Al fons, en un racó, una taula amb dues nenes que dibuixen un quadern o llegeixen algun llibre: les seves filles.

Aquest restaurant, al qual hem vingut a parar de casualitat, és la troballa del dia. Ens serveixen dos plats de carn, acompanyats amb un rouge de merlot de les Corbières... En el meu cas, es tracta d'un entrecot servit sobre fusta; fet al punt; sense salar abans de fer-lo i empolsimat -després- amb sal grossa; amb una salsa de mostassa i comí; acompanyat amb patates al forn i una safata de canonges. No tinc vergonya de dir que ploro com un cocodril...

Les postres son igualment excel·lents: un fromage blanc (em sembla més proper al kèfir que al formatge...) servit en got de taula, amb un pis superior de mel coronat per uns pessics d'ametlla trinxada i espècies.

A l'hora del cafè, ens ofereixen un canard dans le café. Com que no sabem què és, ho demanem a la mestressa. Rient, ens parla d'un carajillo. Però garlant, descobrim que no és exactament això: és una gâterie du grand parent (un plaer de l'avi), consistent en submergir un terròs de sucre dins d'un cul de conyac o ratafia i prendre'l juntament amb el cafè.

De l'avi, al local queda alguna cosa més que le canard dans le cafè a la pissarra de les postres. Les parets són plenes de fotos de gent treballant en les salines que, temps era temps, hi havia a la zona. Un d'ells, un d'aquells homes amb boina i cara rugosa que empeny un carretó és, és clar, l'avi...

Si mai aneu a parar a Gruissan, fa vent i els flamencs estan aixoplugats ves a saber on, La fleur de sal no us decebrà. Deia el poeta del molí que tots els pobles, per petits que siguin, tenen les seves postes de sol i els seus vents... També tenen tots les seves gâteries. Coi d'avi...

* * *

Pessics (21)

Manuel,
ceramista de Guimaraes.









Les idees poden ser grans,
les mans son petites.
Les idees potser poden canviar el món,
les mans només poden canviar allò que toquen.
Però, sovint, amb petits canvis
s'aconsegueixen coses importants...

(Dwijendranath Tagore)

* * *

Esmorzars de dissabte (3)

# Domaine de Saint Jean

Dies de vacances, esmorzars i ventarulles.

Ens hem amagat uns dies al bell mig de les Corbières, al Domaine de Saint Jean. És una casa voltada de vinyes, xiprers, oliveres i pins, al terme de Bizanet, molt a prop de l'abadia de Fontfroide. Un bon punt per sortir cap els castells càtars, no gaire lluny dels estanys de la costa i a bona distància de diversos punts d'interès (Narbonne, Carcassonne, Lagrasse, Minerve...)

Ulysses, un gos de quatre anys, és el recepcionista. No es pot (no et deixa!) entrar per la porta nord, que dona a la residència dels propietaris. L'accés és a ponent i així està senyalitzat. Primer t'adreça, després t'ensuma, pixa quatre gotes en alguna de les rodes del cotxe i quan ja estàs en nòmina de la maison, et dona per conegut i saludat.


No és una casa d'hostes a l'ús. De fet, la rebuda d'Ulysses ja és un primer símptoma de que allà les coses tenen la seva pròpia lògica. Saint Jean és, sobretot, la casa de la Martine i del Didier, on, regularment, hi ha hostes. Han sabut crear la sensació, agradable, de sentir-te a casa d'ells com si estiguessis a casa teva.



Hem esmorzat allí, els cinc dies que ens hi hem estat. Cinc esmorzars de dissabte, per acabar com bocois. Al bell mig de la sala, una taula plena de fruita, iogurts, cafè, llet, pà de diversos tipus, croissants,... I un festival de melmelades, totes casolanes. Vàrem comptar setze pots, però ja no recordo sinó les que vaig tastar: maduixa, llimona + plàtan + rom, codony, albercoc, pruna + whisky, síndria, pera, tomàquet,...

I amb la teca, la tertúlia. A més de la Martine, moderadora habitual, hem anat alternant d'interlocutors: tres chanteurs txecs, membres d'una coral gregoriana resident a l'abadia veïna; un matrimoni danès (ell, amb un toc profundament melangiós, ni el vent li va treure els núvols de sobre: semblava Kierkegaard!) i les inevitables trobades amb catalans: penya de Cantoni, Olot, Torelló,... Una mostra més de la "catàstasi".












Una setmana amb cinc tertúlies babelianes, cinc ventarulles ininterrompudes, cinc dissabtes de gran déjeuner i setze melmelades. N'hem pres nota. Qüestió de tornar-hi, amb més sol, menys vent,... No és difícil imaginar-se a la terrasseta, sota l'heura, una nit de finals de maig, amb una copa del rouge de l'abadia, sentint passar les cigales quan van a dormir o el martinet noir, tossut, que torna al niu, el mateix de cada estiu...

Ha estat profitós i entranyable, però... voilà, c'est fini!

* * *

Pessics (20)

La sinceritat no és dir tot el que es pensa. És no dir mai el contrari del que es pensa.

(André Maurois)

* * *

(2x) + 2 = 102

Francisco Ayala,
retratat a la Taverna Siciliana de Madrid,
per Ricardo Gutiérrez.

El País





Les coses de fer vacances. El diari dura més. És com si portés més notícies. Total, que en una contraportada em trobo amb una entrevista a Francisco Ayala. És escriptor i acadèmic, va nèixer a Granada i viu a Madrid des de fa un pou d'anys.

Més que l'obra d'Ayala -que, per bé que important, és un altre tema-, el motiu de l'entrevista era que el 16 de març va fer 102 anys. El diari el va convidar a un restaurant, cosa que es nota, ja que bona part de la conversa gira al voltant de plats, menges i àpats.

Al fil de l'edat del personatge, em ve al cap que, per una sèrie de circumstàncies, els darrers dies he parlat en diversos moments i amb diferents persones, de la vellesa, de l'edat i del moment en que el cos inicia un declivi que pot ser lent o ràpid, però que sempre és inexorable.

I és en moments així, que sentim queixes i laments (que sovint estan justificats, però no sempre -i això cal dir-ho-) les paraules i l'actitud d'ancians com Francisco Ayala es converteixen en un argument vital rellevant, en una... vitamina.

Els seus ulls, vius, sorneguers, amb la mirada d'un home que ha ultrapassat el segle i que viu cada dia de la vida com un regal, ens transmeten l'entusiasme per un àpat d'aniversari ("Què vols que mengi? Ous ferrats amb patates rosses!") o per la rutina d'un tastet de mel abans de ficar-se al llit.

I un servidor, que acaba de fer mig segle, es mira el xaval aquest i es formula l'edat com una equació, on x és la meva edat i la seva és (2x) + 2, per acabar concloent que l'equació que importa de debò no és la del nombre d'anys (la quantitat de vida), sinó la de la qualitat de la mateixa. O dit d'una altra manera: allò que importa és com vius, no quant vius.

Em torno a mirar el retrat que li ha fet Ricardo Gutiérrez (magnífic, per cert) i li veig els ulls i el mig somriure, i és com si el pogués sentir dient-li al periodista, fent conya, que un dia d'aquests, si continua prenent mel, començarà a "descomplir" anys i acabarà per tornar als braços de la dida...

Així que abans de que me'l trobi vestit de mariner, fent la segona comunió, li vull desitjar un feliç aniversari. Ja sabeu la recepta: mel, ous ferrats i patates rosses. Demà mateix m'hi poso... però per si de cas ho deixo escrit, que si la regressió és molt ràpida, em puc trobar amb bolquers i sense arribar al teclat:

Jo, quan sigui jove, vull portar la seva marxa...

* * *

Pessics (19)

La estadística és la ciència que demostra que si el meu veí té dos cotxes i jo cap, tots dos en tenim un.

(Òscar Wilde)

* * *

Happy Verro

Tornant d'uns dies fora, sentim -al cotxe, durant el viatge de tornada- la ràdio. En un punt indeterminat de l'Eix Transversal, entre Santa Coloma i Vic, comença una secció del Matí de Catalunya Ràdio. La cosa va d'innovació empresarial.

Primer, sector sanitaris. Roca, ja sabeu... la marca que vegem nou de cada deu catalans quan pixem. Després, Imira. Una productora d'animació: "Lola & Virgínia" arriba, ja, a 90 països (territoris, que es diu ara..). Al tercer tall, però, arriba la bona...

No entrarem en detalls superflus. Anirem directe al gra, en aquest cas a la llavor. Parlen de Semen Cardona: una empresa que ven al cap de l'any un milió de dosis de semen de porc per a inseminació artificial. Asèptica, amb el bestiar classificat per races, cadascuna al seu compartiment, sense mescles. Una mena de món feliç, com li agradaria a algun partit conegut d'aquí mateix.

Dades: el preu mitjà de la dosi de semen és de 4 €. Dos mercats nous, importants, potents: Filipines i Vietnam. Tipologia del client: compra de dosi per inseminar truges, per tal de criar porcs destinats al consum alimentari. El trànsit globalitzat comença en un laboratori de Cardona i acaba en una safata de pórex en una gran superfície de Manila. A més de codi de barres, la carn porta l'historial implícit: una mostra de l'ADN d'un tall de llom permet identificar pare i mare, conèixer la procedència i establir un itinerari genealògic clar. Saber els cognoms del llom, vaja...

L'empresa té 600 porcs en tres granges. Són els productors, els donants. Es vetlla per mantenir-los en les millors condicions, per tal d'assegurar-ne un rendiment òptim. Porcs que (cito literalment): "tractem com a persones perquè rendeixin com a animals..." Però la fredor del negoci topa -com gairebé sempre- amb el factor humà... i animal. Un diagnòstic ràpid:

1).- Del factor ambiental i com repercuteix en el rendiment. Aquests porcs tenen música ambient, fil musical a les granges. I no és un detall insignificant. Quan els porcs senten música clàssica, la libido minva. I quan els enxufen un canal canyat, amb música llatina (imagineu: Chayanne, Ricky Martin, Shakira,...) s'atabalen, víctimes del ritme i del neguit. Solució contrastada empíricament: una emissora generalista, amb entrevistes, música i anuncis. O sigui, Catalunya Ràdio, que ja pot presumir, al cap de 25 anys d'existència, de tenir una audiència mixta. Concretament, "El matí de Catalunya Ràdio". Audiència mitjana: 500.600 oients. 500.000 humans i 600 porcs.

2).- Del factor mecànic i la dificultat de l'extracció. Un verro és un senyor porc. La verga mesura, en un adult, de 45 a 50 centímetres. En català estàndard: mig metre de polla. I un porc té, en aquests dos pams i escaig de la seva anatomia, una força considerable. No sempre els mitjans mecànics d'extracció són eficients. I llavors, aquí entra un altre factor....

3).- Del factor humà i els efectes colaterals. Què passa quan el porc no està per la feina? Quan el mascle -ja acoblat al suport que simula una truja- bada, s'estressa o divaga? El testimoni de l'extractor, recollit fidelment per Catalunya Ràdio, és directe, pedagògic i entranyable. Quan el mitjà mecànic no rutlla, només queda el treball manual. No exempt de riscos, per cert. Més d'un (o d'una) empleat ha acabat víctima de tendinitis professional. Com li va passar a l'Irina Palm, però amb un altre tipus de bestiar... I ara sí, arribem al quart i darrer factor.

4).- Del factor lingüístic i la importància de conèixer idiomes. L'operari responsable de l'extracció, després d'una explicació clara i precisa del procés, tota ella feta en un castellà molt musical, ens explica quines paraules fa servir per animar i engrescar els porcs ganduls. No entrarem en l'accent (qui vulgui detalls fonètics, pot sentir el programa, mitjançant l'enllaç que trobareu al final d'aquesta entrada...), però les frases no enganyen ningú. Per portar un verro mandrós a una ejaculació competent, ja li pots anar dient, ja... que fins que no li xiuxiueges a cau d'orella un "va, maco" com Déu mana, no hi ha res a pelar.

Després d'això, no feu mai més cas de comentaris apocalíptics sobre el futur de la llengua; sobre l'extinció del català, ni sobre cap altra bajanada d'aquest tipus. Mentre tinguem una llengua capaç d'excitar verros de mitja tona, mentre parlem un idioma adient per extreure'ls-hi el suc (mai millor dit), el català no estarà en perill. Ni de conya. Un país de ploramiques, això és el que som....

* * *

Enllaç al reportatge Innovar o morir .
Emès al programa "El matí de Catalunya Ràdio", el dijous, 20 de març de 2008.

* * *