*.*La camisa, els penjolls, els pantalons, el vestit, el pentinat, el maquillatge (o, potser, la seva absència)... Tots ells són elements d'una posada escènica, d'una imatge, que -un cop a l'escenari- el músic projecta i integra en la seva actuació, en compartir una creació o una visió del món. Per sublim o modesta que sigui. A l'Arena de Verona o al Casino de Vic. Al Madison Square Garden o a l'envelat de Les Fonts...
Les sabates també, malgrat passin sovint desapercebudes. O les tapen els monitors, o els pantalons o, simplement, ens queden molt lluny... Però no sempre és així. Hi ha unes altres sabates: les que estan destinades a ser protagonistes, les que destaquen un turmell per sobre la resta, les que han estat creades amb vocació i intenció de distinció... Sabates estrella, per anomenar-les d'alguna manera.
Aquestes, les que presentem avui, ho són. Si, juntament amb el jazz, el blues és el gènere musical més fosc, d'un blue tant fosc que s'assembla tant al negre que només un especialista pot diferenciar-los, vestir-se amb unes sabates blanques per oferir un concert, gairebé sembla un pecat. O una falta de respecte. O ganes de provocar. O una relliscada estètica, a mig camí del kitsch i l'horterada...
Però no. Unes sabates blanques, ben posades, quan acompanyen una veu fosca, de les que surt de l'estómac, calcen d'allò més bé. I per acabar d'arrodonir-ho, ens recorden que les sabates tenen dues cares. Una és l'evident: la que es veu i llueix. I una altra, la que finalment deixa la petjada, de goma o cuir, amb dibuix o llisa i que tard o d'hora acaba bruta i ratllada.
Dues cares: com la música, la lluna o la vida. Al cap i a la fi, no és perquè sí que la cara oculta de les sabates és la que ens fa tocar de peus a terra...
* * *
Fotografies: Josep M. Bru.
Concert de The Walking Stick Man.
Cava de Jazz, Vic, 6 de desembre de 2008.
#
Audició recomanada per a aquest post:
Kind hearted woman blues de Keb' Mo'.
Trobareu el tema en la caixa de música del bloc.
*.#
2 comentaris:
No deixen de sorprendre'm les teves entrada al blog, i aquesta "obsessió" per les sabates.
Recordo el del dia que anaves amb les sabates del revés, també el de les sabates al "facebush", com em vas dir tu, i aquesta vegades les del bluesman..
Potser d'aquí endavant m'hauré de començar a mirar les sabates, jo també!
Bones festes!
Bé, és cert que hi ha una part de casualitat conjuntural... En les sabates llençades a Bush, per exemple. O l'anècdota de les sabates canviades, rigorosament certa, d'altra banda. Però em reconeixeràs que les sabates del bluesman se les porten...
I pel que fa a mi, reconec que observo amb freqüència les sabates alienes, com un signe més de la imatge de cadascú.
No sé el motiu, però em temo que té a veure amb un petit incident que vaig tenir d'adolescent, quan una sabata em feia un mal horrible... Anava tard. Vaig sortir de casa tard. Corria i corria per agafar un tren que se m'escapava i vaig pujar a la plataforma esbufegant, exhaust i amb un mal penetrant al taló, quan un company (company?) va descobrir, entre riotes i davant d'una pila de gent, que portava el calçador encara entaforat entre bota i peu. El que tenen les presses...
Des de llavors que m'hi fixo, per si hi ha algú més, alguna altra víctima d'un descuit semblant o un calçador perseverant. De moment, però, la cerca ha estat infructuosa. Insistiré...
Un petó i bones festes, Òria.
Publica un comentari a l'entrada