24 de maig 2010

Zapateuros i Florentinhos

Falten només unes hores perquè entri en vigor el Real Decret 8/2010 (de mesures extraordinàries per reduir el dèficit públic). La retallada ja està aquí. Retallada de sous de funcionaris, de pensions, d'endeutament a llarg termini dels ajuntaments i d'altres coses.

La notícia compartirà portada amb el debat al Senat sobre el Tribunal Constitucional i, possiblement, amb l'anunci del fitxatge de Jose Mourinho com a nou entrenador del Real Madrid.

Sóc funcionari i assumeixo que, a partir de l'1 de juny, cobraré entre 80 i 120 euros mensuals menys. Van mal dades i, per tant, entenc que he de contribuir. No entraré ara en un discurs sobre els inconvenients i avantatges de ser funcionari. És un tema llarg i que caldria analitzar amb més calma i deteniment del que seria raonable fer en aquestes línies.

Només apunto dues coses ràpides: he treballat molts anys al sector privat i, per tant, podria fer una comparació raonada, no unívoca o corporativista. I la segona, darrera el mot funcionari s'amaga una diversitat de situacions, casos i persones tan gran que gairebé qualsevol generalització seria inexacta, tòpica i reduccionista. Si cal un debat sobre la funció pública en aquest país, cal que sigui
seriòs i equidistant tant d'alguns apriorismes sindicals com d'alguns prejudicis d'analistes pressumptament liberals, però profundament conservadors.

Però tornant als temes del dia, no puc sinó fregar-me els ulls davant realitats coexistents: retallades causades per la crisis i que volen exemplificar austeritats i, també, la de xifres de fitxatges que esparveren; xifres que per a uns seran de "mercat" i per a uns altres són plutografia i obscenitat.

Un mateix diari podrà, demà, informar a la secció econòmica de les retallades als sous de milers de treballadors del sector públic, mentre que a la secció d'esports comunicarà que la contractació del nou tècnic del Real Madrid suposa, d'entrada, el pagament de 8 milions d'euros a l'Inter de Milà per la clàusula de rescissió de Jose Mourinho i 5 milions més per despatxar a Manuel Pellegrini. Decididament, sí que és car l'acomiadament en aquest país...

Tampoc és (només) bilis perquè es tracti del Madrid. El Barça acaba de pagar 40 milions per David Villa a un club (València C.F) que té un deute acumulat de 600 milions d'euros.

En aquest context, als ajuntaments se'ls demana rigor i austeritat. No sé si la dieta eliminarà només castells de focs, cavalcades de reis o aprimarà festes majors. No sé si anirà d'això o la cosa afectarà inevitablement serveis secundaris o bàsics atesos per les administracions locals. Caldrà veure que passa a cada lloc i com s'hi manifesta específicament.

Ara bé, el que ja no s'entèn és que al costat de la retallada, la crida a la prudència i el toc a la butxaca, hi hagi un altre món, com el del fútbol que visqui en uns paràmetres diferents, aliens a tota lògica d'economia ecològica.

Els meus miserables 100 euros són una contribució minsa, però
a la fi són la contribució decretada a una causa que, diuen, hem de compartir i assumir. Ja he entès que he de ser una mica més pobre, perquè al capdavall no sóc tan ric com em pensava (o com m'havien venut que era). Estaria bé, però, que alguna de les ments preclares del món de l'economia política pensés en termes realment innovadors per tal de reduir la despesa pública de forma significativa i rellevant.

Tot i que no en tinc res de preclar i ja fa molts anys que vaig marxar de les aules de la facultat d'economia on impartien diversos argandonyes i muns, a mi se m'acut una proposta que tot i no suposar ingressos, sí pot limitar la despesa: crear el SMaxI (Salari Màxim Interprofessional), una mena de topall salarial per al tram superior dels sous.

Així, per exemple, aplicant aquest nou SMaxI, el senyor Jose Mourinho aniria a treballar al Real Madrid per una remuneració màxima taxada, posem-li de 20.000 euros mensuals. Aplicant-li la minoració del 5% decretat, quedarien en la mòdica quantitat de 19.000 euros bruts. Tots dos, com a bons joseps, hi posaríem pasta: ell 1.000 i jo els meus 100.

I llavors tot plegat és diferent, perquè hi juguem tots i a la mateixa cosa. Ara bé, si a més de pagar el beure, també ens demanen (
per bé que a molts, només a alguns) que siguem cornuts, confiats i comprensius, la cosa canvia. I és que de joseps n'hi ha molts. De santjoseps, només un i, diuen, que això de la bona fe ni ell ho va veure gaire clar. I això que era sant...

* * *
Fotografies: Josep M. Bru. Éire, agost de 2008.
* * *

11 de maig 2010

C'est la vie...


"Vaig conèixer una noia que es deia Suzie Marlango. Sovint duia jerseis d'angora. M'agraden molt els jerseis d'angora. També duia mitjons d'angora i sabates d'angora. No sé on és ara, però cada cop que veig un jersei d'angora penso que dins seu pot ser-hi la Suzie Marlango. Potser s'estigui a Nova Orleans. Bé, cap allà me n'aniré aviat"

(Tom Waits. Introducció a I wish I was in New Orleans. Sydney, 1979)

***
Fotografia: Josep M. Bru.
Joan Rovira. Actuació en directe. City Arms, Vic, 6.5.2010

***

30 d’abr. 2010

Gatonades (1)


Era diumenge i com cada diumenge, ell, l'humà que diu ser el meu amo, va netejar la meva gatera. A pocs metres, al balcó del davant, la veïna estenia la roba. La veïna era (és!) una (humana) dona, de pell bruna, malucs i gestos elegants, escot generós i corbes rotundes.

Al cap de poca estona, l'amo ja no tenia ulls per a mi. Només mirava, només veia la dona, allà davant, ajupint-se i incorporant-se un i altre cop, estenent calces, samarretes, alguna faldilla, tal vegada un tanga d'aquells minúsculs, tipus "tiraxines"....

Ell va entrar un moment a la cuina, a buscar-me la teca, sense girar el coll. Va tornar de seguida, gairebé instàntaniament, per emplenar la meva menjadora, mentre els seus ulls volaven sobre el buit per endinsar-se tan com podien en aquell escot, en aquella vall acollidora que solcava un congost entre dues sines enèrgiques i decidides...

Vaig arramblar amb el contingut de la menjadora en cosa de segons, llepant cada racó amb desfici i deteniment, sense descuidar un esquitx que al terra havia caigut...

No va ser fins llavors que ell, el sàpiens, l'humà autoproclamat amo, va adonar-se'n que acaba de servir-me una generosa ració de tall rodó amb salsa de ceps i que ell, l'ésser superior, hauria de dinar -i així ho va fer- un bol de llet amb friskies...

I és que com deia Fritz, això de la intel·ligència humana és molt, però que molt, relatiu...

Xim pro nobis

* * *
Foto: J.M.Bru. Vic, octubre 2008.
* * *


5 d’abr. 2010

28 de març 2010

Un altre que plega: Jim Marshall

Jim Marshall, un fotògraf de referència en la història del rock, ha mort a Nova York. Alguna de les seves fotos han copsat moments imprescindibles d'aquesta història. El reguitzell de noms de músics i grups que, en un moment o altre, han estat davant la seva càmera és interminable: Coltrane, Miles Davis, The Who, Beatles, Rolling Stones, Joan Baez, Bob Dylan, Led Zeppelin,...

Fotos de concerts i de músics se'n continuaran fent moltes. I, entre elles, n'hi haurà de bones i d'excel·lents, però un dels fotògrafs fonamentals, un company de viatge d'un pilot de noms capdavanters, ja no dispararà més. Sort n'hi ha que podem continuar veient les seves captures.

Millor, molt millor, que continuar parlant d'ell és visitar la seva web o veure el magnífic recull d'imatges que li ha dedicat The New York Times (d'allà és la fotografia que encapçala aquest apunt).

22 de març 2010

Charles Moore: fotos en blanc i negre

Diuen (alguns diaris) que Charles Moore ha mort. Moore era un fotògraf d'aquells en els que és difícil saber on comença la fotografia i on acaba el testimoni. Un testimoni, en el seu cas, de la lluita pels drets civils i la fi de la segregació, als Estats Units, durant els anys 60 del segle XX.

Moore va ser, fonamentalment i en tots els sentits de l'expressió, un fotògraf en blanc i negre. Ara, que el president i la "primera dama" (tela, la denominació...) d'aquell país són negre i negra, respectivament, pot ser útil recordar, que no fa ni cinquanta anys, la discriminació racial era un fet punyent i quotidià. Ku Kux Klan, gossos, mànegues a pressió i porres eren la manifestació evident del racisme. Més enllà, però, d'aquests signes estridents bategava, soterrat, un racisme segregador i profund.

Moore ha mort, però les seves imatges continuen vives perquè ens recorden que en un temps i en un país (com en tants altres temps i tants altres països) el blanc i el negre no convivien sinó en les fotos. I de quina manera...

* * *
Fotografies: Charles Moore. Birmingham (Alabama), 1963.
* * *

1 de març 2010

Temperatures domèstiques


Anar pel món empaitant fauna té les seves compensacions. Algunes, però, no venen de la banda de la fauna observada, sinó de la fauna observadora. He passat unes hores al prepirineu aragonès acompanyat d'un observador meteorològic, que ha repartit equitativament la seva atenció observadora entre el visor de la càmera i la pantalla del mòbil.

Unes hores en que he sentit parlar, amb profusió, de màximes, mínimes, humitat, vents i pressió. O sigui, un conjunt de variables mesurades en el present per intentar una interpretació de la
possible variabilitat futura.

Així les coses, tot dinant, veient el company que observava amb atenció la pantalla mentre guardava
un rigorós silenci, li vaig demanar:

- Què passa?

- No res. Miro com estan a casa...

Com que va continuar callat una estona més, vaig insistir:

- I... com estan?

- A 16,7...

A casa seva no estaven ni bé, ni malament... Estaven a 16,7.


Finalment tranquil·litzat per l'evidència de la dada, per l'agradable temperatura familiar, el vaig deixar flipant amb el radar. Vaig decidir que, en aquell precís moment, em sortia més a compte concentrar-me en el iogurt de coco que m'acabaven de servir. Estava, deixeu-me dir-ho, a la temperatura adequada.


* * *
Fotografia: Josep M. Bru. Osca, febrer de 2010.
* * *