Anar pel món empaitant fauna té les seves compensacions. Algunes, però, no venen de la banda de la fauna observada, sinó de la fauna observadora. He passat unes hores al prepirineu aragonès acompanyat d'un observador meteorològic, que ha repartit equitativament la seva atenció observadora entre el visor de la càmera i la pantalla del mòbil.
Unes hores en que he sentit parlar, amb profusió, de màximes, mínimes, humitat, vents i pressió. O sigui, un conjunt de variables mesurades en el present per intentar una interpretació de la possible variabilitat futura.
Així les coses, tot dinant, veient el company que observava amb atenció la pantalla mentre guardava un rigorós silenci, li vaig demanar:
- Què passa?
- No res. Miro com estan a casa...
Com que va continuar callat una estona més, vaig insistir:
- I... com estan?
- A 16,7...
A casa seva no estaven ni bé, ni malament... Estaven a 16,7.
Finalment tranquil·litzat per l'evidència de la dada, per l'agradable temperatura familiar, el vaig deixar flipant amb el radar. Vaig decidir que, en aquell precís moment, em sortia més a compte concentrar-me en el iogurt de coco que m'acabaven de servir. Estava, deixeu-me dir-ho, a la temperatura adequada.
* * *
Fotografia: Josep M. Bru. Osca, febrer de 2010.
* * *
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada