Era diumenge i com cada diumenge, ell, l'humà que diu ser el meu amo, va netejar la meva gatera. A pocs metres, al balcó del davant, la veïna estenia la roba. La veïna era (és!) una (humana) dona, de pell bruna, malucs i gestos elegants, escot generós i corbes rotundes.
Al cap de poca estona, l'amo ja no tenia ulls per a mi. Només mirava, només veia la dona, allà davant, ajupint-se i incorporant-se un i altre cop, estenent calces, samarretes, alguna faldilla, tal vegada un tanga d'aquells minúsculs, tipus "tiraxines"....
Ell va entrar un moment a la cuina, a buscar-me la teca, sense girar el coll. Va tornar de seguida, gairebé instàntaniament, per emplenar la meva menjadora, mentre els seus ulls volaven sobre el buit per endinsar-se tan com podien en aquell escot, en aquella vall acollidora que solcava un congost entre dues sines enèrgiques i decidides...
Vaig arramblar amb el contingut de la menjadora en cosa de segons, llepant cada racó amb desfici i deteniment, sense descuidar un esquitx que al terra havia caigut...
No va ser fins llavors que ell, el sàpiens, l'humà autoproclamat amo, va adonar-se'n que acaba de servir-me una generosa ració de tall rodó amb salsa de ceps i que ell, l'ésser superior, hauria de dinar -i així ho va fer- un bol de llet amb friskies...
I és que com deia Fritz, això de la intel·ligència humana és molt, però que molt, relatiu...
Xim pro nobis
* * *
Foto: J.M.Bru. Vic, octubre 2008.
* * *
1 comentari:
I és que a vegades els homes s'engaten amb les dones (o el bourbon)
Publica un comentari a l'entrada