Pessics (25)

Ja em semblava a mi que aquell metge no era gaire bo...

(Epitafi de Miguel Mihura)

* * *
Fotografia:
Cementiri de Carcassona. Març de 2008.
© Josep Maria Bru.
* * *

Pessics (24)

Si no t'agrada la teva feina, no facis vaga.
Continua anant-hi cada dia i continua fent-la a mitges.

(Homer Simpson)

* * *
Foto: Plaça de la Catedral. Barcelona.
© Josep Maria Bru. 2007.
* * *

Pessics (23)

Un banquer és un senyor que et deixa el paraigües quan fa sol i et demana que li tornis quan comença a ploure.

(Mark Twain)

* * *
Fotografia:
Parada del mercat municipal de Santiago.
Agost 2007.
© Josep Maria Bru

* * *

Jodido, pero contento...

Divendres, fent zapping, topem a la 2 amb un documental de tema, protagonista i emissió desconeguda. Ens hi aturem i ens mirem un tros. Al cap d'una estona, ja no mirem res més i ens afanyem a gravar-lo, malgrat que sabem que fa estona que ha començat.

Es diu (ho sabrem després) Alas de vida i tracta de Carlos Cristos, un metge gallec, resident a Mallorca, a qui, després d'un petit transtorn de parla, li diagnostiquen ASM (atròfia sistèmica múltiple), una malaltia rara, degenerativa, incurable.

El documental està filmat i narrat des de la proximitat, per un amic seu (Toni Canet). Això es nota i s'evidencia en cada minut del documental. Però allà on rau l'encant del film és en la humanitat inabastable d'una persona que, lluny de llençar la tovallola, esprem cada minut de vida com un regal.

Hi ha moments de tristor. És evident. És inevitable en el relat vital d'algú que sap que ha de morir. Com tothom, em temo. Però, en el seu cas, a més d'una mort certa, és tracta d'una mort propera. D'un esdeveniment amb el que ja no valen metàfores. Que va venint, ràpidament, cada dia una mica més a prop...


El document captiva per la valentia d'un malalt optimista, que comparteix amb el seu entorn, davant la càmera, cada minut com un glop de vida, com una oportunitat inesperada. És difícil no emocionar-se, tot i que el to narratiu és excel·lent: hi ha sensibilitat, però no sensibleria. Alas de vida es manté, en tot moment, en el punt just d'emoció; fet des de l'amistat i la solidaritat amb una persona que vol viure, però no que la compadeixin.

Familiars, amics i coneguts van passant per les imatges de Alas de vida, però el pal de paller és, sense dubte, la personalitat d'un home malalt que sap que li queda poc de vida, que frueix d'amics, família, dona i filla mentre pot, que projecta -amb un seu amic i entre rialles de complicitat trapella- un disbarat (una mena de telescopi construït amb una paella, una lent trobada a les escombraries i altres materials reciclats) i que, quan li demanen con es troba, simplement ens diu: jodido, pero contento...

I un, que s'ha quedat davant la tele aturat i corprès, amb cara de pòquer, es demana per què coi sabem amb dies d'antelació quan fan tal o qual pel·li d'estrena, tal o qual partit de futbol, tal o qual concurs i, en canvi, petites joies com aquesta, t'agafen sempre per sorpresa...

* * *

"Hidrocresia"

Sense fer massa soroll, ara fa uns dies s'ha inaugurat una exposició que, vés per on, ha esdevingut molt oportuna. Es tracta de Dones d'aigua, a la Casa Amatller del Passeig de Gràcia de Barcelona. Són unes fotografies de gran format, excel·lents, de Tomàs Abella, muntades en uns suports que surten d'uns bidons idèntics als emprats per al transport de l'aigua a l'Àfrica subsahariana.

La casualitat ha volgut que l'exposició arribi a Barcelona en un moment en que es parla abastament de recursos hídrics, consums, transports i costos. Dones d'aigua ens mostra diverses escenes de la vida quotidiana de dones d'Etiòpia, Mauritània, Txad i Burkina Fasso. Indrets on l'aigua no es pot estalviar, perquè no n'hi ha...

En les societats retratades a la mostra, la feixuga tasca de caminar hores i hores per obtenir aigua per a la comunitat recau sobre les dones. Dones que caminen fins a cinc hores en el viatge d'anada fins al punt d'aigua, fan cua durant dues més i, finalment, cinc més de tornada a casa, carregades amb tants bidons com poden. En total, dotze hores. Dones ajudades per nenes i noies que abandonen l'escola, per una simple raó de supervivència.

Riccardo Petrella o Carlos Martínez Alonso, en diferents intervencions públiques, han presentat càlculs -no sempre coincidents- sobre el cost de fer arribar aigua corrent a la població que no té accés directe a les seves llars. La desavinença en les xifres és una conseqüència directa de la dificultat de les estimacions. Però una coincidència és clara: la constatació d'una enorme i cruel desigualtat en el repartiment d'un recurs imprescindible per a la vida. No és tracta d'aigua per al reg ni d'usos sumptuaris, agrícoles o industrials. Parlen d'aigua per beure, aigua per viure.

Fer arribar aixetes i latrines a punts de població té un cost alt, és cert. Però tot és qüestió de prioritats: portar aigua a tota la població mundial que ara mateix no hi té accés directe té un cost estimat equivalent al cost d'un any de guerra a l'Irak. Només amb aquest subministrament, la reducció de la mortaldat infantil podria ser d'un 50%. Simplificant: armes o aixetes; petroli o aigua. Són opcions...


Mentre, aquí, a casa nostra, una colla de veïns participen en una campanya per a l'estalvi d'aigua. És una tasca lloable i necessària, de ciutadans conscients i que s'ho creuen. Ara bé, el consum domèstic n'és una part molt petita (un 10%) del consum d'aigua. Les indústries (un 20%) i l'agricultura (un 70%) són els altres formatges del gràfic.

La discussió política és una altra història. La "classe" del país continua a la seva bola, instal·lada en el seu món, però que ningú s'enganyi: la racionalització i l'estudi seriós de les formes de consum i, sobretot, de la gestió de l'aigua és un tema massa important per caure en la temptació de fer-lo servir com a bescanvi en un debat superficial i interessat. I el que és pitjor, sovint demagògic.

Transvasaments, desaladores, canalitzacions,... Urgeix un debat serè sobre l'ús que en fem de l'aigua. Aquests dies les pàgines dels diaris van plenes. De casos i exemples n'hi ha tants com es vulgui: pistes de terra batuda, camps de golf, piscines, segones residències, fonts, urbanitzacions, explotacions de les deus o la capa freàtica, conreus, rius i rierols,... I si això no ho té clar qui té responsabilitats sobre el destí o la gestió d'un recurs vital i escàs, assistirem a un debat "hidròcrita".

Els litres estalviats per una munió de ciutadans són molt importants, però són només una part de l'esforç necessari. Les campanyes tranquil·litzen només qui té remordiments, però cal anar més enllà. Molt més. El "sacrifici" que implica l'estalvi qüestiona moltes més coses i més quan, com diu Riccardo Petrella, dones i nens són sacrificats cada dia per la manca d'aigua...

* * *

Les dues fotografies reproduïdes en aquesta entrada són del fotoperiodista Tomàs Abella. Podeu veure la seva pàgina web clicant sobre aquest enllaç.

* * *

FotoGravat ja està en marxa

Festa d'inauguració:
11 d'abril

Divendres, 11 d'abril, hem inaugurat l'exposició FotoGravat al Gravat de Vic (c. Sant Miquel, 19). La mostra consta de 30 fotografies (exposades al mateix bar) i 196 fotos més en una web: (http://fotogravatvic.blogspot.com). L'exposició es mantindrà fins el 17 de maig.

FotoGravat és, també, una activitat de suport a un projecte de cooperació: de totes les fotos exposades es poden obtenir còpies. El preu és de 20 €, dels quals 6,67 € és el cost (impressió professional, mida 40 x 30 cm) i la resta -13,33 €- és la col·laboració amb Una mà al Senegal.

La inauguració va incloure un concert de Joana Serrat (veu i guitarra), acompanyada d'Enric Puigdesens (baix), Toni Serrat (bateria) i Carla Serrat (veus). Un magnífic concert amb un magnífic ambient, amb el Gravat ple de gom a gom.

A tots els assistents a la inauguració i a tots els que heu col·laborat en aquest projecte, us volem donar el nostre sincer agraïment.
Moltes gràcies!

Bru Two (Anna & Josep Maria Brugera)

* * *

Podeu veure fotos del concert, clicant aquí.

* * *

Vides minades

"Sofia i Alia" de Gervasio Sánchez

M'havia fet el propòsit d'agafar-me una setmana sabàtica, de donar-li al blog un petit descans. Divendres vinent, 11 d'abril, inaugurem FotoGravat i la feina de darrera hora no deixarà gaire estona per regar l'hortet bloguer...

Però els propòsits són per respectar-los o no, segons convingui...
I ve-t'ho aquí, que avui llegint una notícia, decideixo saltar-me el meu propòsit amb consciència, publicitat i sense cap mena de remordiment.

El fet és que s'acaba de fer públic el veredicte dels premi Ortega y Gasset de periodisme i un dels "alternautes" que tinc registrats en aquest bloc és un dels premiats... Em sento -deixeu-m'ho dir així- orgullós per compte d'altri. El premiat és Gervasio Sánchez, fotoperiodista, nascut a Còrdova el 1959, resident a Saragossa i amb una àmplia carrera i experiència.

El reportatge pel qual ha estat premiat és el que porta per títol Vides minades. D'ell n'ha sortit un llibre i una exposició itinerant. Amb una mescla magistral de denúncia de la brutalitat i, alhora, tendresa i respecte per les víctimes, tracta del que anomena "assassins ocults": les mines anti-persones i els estralls que provoquen indiscriminadament entre la població. Homes, dones i nens són els que reben les seves conseqüències, amb seqüeles molt sovint irreversibles, però sempre terribles.

A Gervasio Sánchez no li agrada que el qualifiquin de corresponsal de guerra. Ell es considera, simplement, "un fotògraf que documenta part de les tragèdies que passen en aquest món, un món, per cert, que és molt poc generós amb bona part de la població". Tampoc no creu que cap periodista se senti atret per la guerra: "la guerra és el fracàs absolut de l'home", ens diu.

Per una d'aquelles casualitats, l'exposició de Gervasio Sánchez està, ara mateix i fins el dia 13 d'abril, al Centre de Cultura Contemporània (CCCB) de Barcelona, a tocar del MACBA. Si voleu, si podeu, si us ve de gust... no us la perdeu. Però, si per allò que passa, Barcelona queda molt lluny, aprofiteu l'enllaç al web de Vides Minades o visiteu una fotogaleria virtual.

Si aquest bloc serveix, ni que sigui només un parell de cops, perquè algú entri al seu web i conegui la terrible tragèdia de les víctimes de les mines anti-persones, però també la irreprimible energia vital d'algunes de les víctimes, magníficament retratades pel Gervasio, ja haurà pagat la pena.

I, per descomptat, enhorabona, Gervasio. Espero que aviat ningú no hagi de retratar mai més cap víctima d'una arma tan covarda (si és que hi ha alguna que no ho sigui), però que fotògrafs de la teva mena i de la teva qualitat no desapareguin mai. Una abraçada.

* * *