Aprofito les paradoxes d'un diumenge de 25 hores, en el que m'he llevat a les 8:05, però he parat el despertador a les 9:00. Minuts més tard, quan arribo al facebook, trobo un conegut que es queixa que ningú no ha canviat l'horari dels seus fills que, indiferents a les decisions pressumptament estalviadores, continuen amb el seus ritmes vitals i l'han tret del llit a la mateixa hora real del dia abans, després de ballar-li una polca sobre la bufeta.
I és que quan més va, més inútils em semblen aquestes mogudes horàries. Sé que avui, si els busco, trobaré uns quants informes, editorials i articles parlant de la bondat d'aquesta mesura, que implica un estalvi de milions d'euros. Desconec la metodologia que segueixen aquests càlculs, però vull imaginar-me'ls científics i basats en l'estudi d'una pila de variables. Tot plegat seriós i que realment fonamenta l'eficàcia d'endarrerir l'horari durant el semestre amb menys hores de llum solar. Vull creure-m'ho.
Però si m'ho rumio dos cops i començo a pensar que vivim en un país amb un important desgavell d'horaris i amb una preocupació pel medi ambiert més aviat hipòcrita, el canvi horari em deixa fred. Tenim uns horaris laborals i comercials incoherents. Hi ha una pausa massa gran a l'hora de dinar i pleguem de treballar més tard que la majoria de països d'aquesta entelèquia anomenada Unió Europea. Continuem amb una programació de TV o d'espectacles tardana i massa desplaçada cap a horaris nocturns. O partits de futbol que comencen a les 22:00 i acaben a les 23:45, com si ens sobréssin els watts....
Si de debò preocupés l'estavi energètic, els partits de futbol es jugarien diumenge a les 16:00. Plegaríem de treballar a les 18:00. Algunes botigues no podrien tenir les portes obertes de bat a bat mentre la calefacció va a tota pastilla. Els milers de milions d'euros invertits en trens buits i aeroports inútils s'haurien invertit en transport públic, ràpid i eficient allà on fa falta de debò...
I, posats a fer, ara que se'ns acosta, inexorable, una altra campanya electoral, els partits podrien deixar de fer milions de trameses de propaganda per passar a exposar arguments sòlids, honestos i realistes, per intentar convencer-nos de que el seu programa s'ho val. Que també s'ho val l'esforç d'anar-los a votar i triar, al mateix col·legi electoral, una papereta -amb llistes obertes!- sense haver llançat, abans, tones i tones de paper. Vull creure-m'ho.
Mentre això no passa, aprofito aquest llarg dia de vint-i-cinc hores per reivindicar que tots els diumenges, a partir d'ara, siguin de vint-i-cinc hores. Jo ja em comprometo, ara i aquí, a fer molt estalvi energètic tots aquests diumenges, per tal de no agreujar l'economia mundial.
Aviam si entabano algú de Fitch. O de Standard & Poors o de Moodys, perquè si ells ho veuen bé, segur que cola...
Amén
Vaig rebre, a casa i fa molt poc, una visita inesperada. Una estudianta de Biotecnologia, convidada a dinar. Tot plegat, molt cordial: converses d'aproximació, de vegades divertides, de vegades un pèl més serioses. De sobte, a les postres, la jove es va mig incorporar, es va palpar un maluc i, amb entusiasme, va dir:
- Voleu veure les meves cèl·lules?
Vaig aixecar les celles, però el que va passar a continuació va superar les meves expectatives.Va treure de la butxaca un mòbil i ens va mostrar unes fotografies fetes amb microscopi: ens va assegurar que es tractava de cèl·lules d'ovari de hàmster...
Després va mostrar unes altres, d'un recipient que semblava una gerra de cervesa de blat a mig consumir. Però no: eren fotos d'una cosa anomenada "entorn nutritiu" i que era, en realitat, un flascó amb líquid fetal boví.
Vaig dissimular tant com vaig poder, però he de reconèixer que, des d'aquell dia, cada vegada que paladejo la meva cervesa preferida, em vénen al cap i a la gola una pila de sensacions tèrboles.
I és que hi ha qui troba en la ciència plaers inexplicables. Vés a saber què més hi ha emmagatzemat en aquell coi de mòbil...
* * *
Fotografia: Josep M. Bru. Proteïnes crues. Octubre 2011.
Disorder in the American Courts és un llibre que transcriu diàlegs reals, recollits per periodistes i reporters al llarg dels anys als tribunals dels Estats Units. N'hi ha de tot tipus: absurds, malentesos, paradoxals,... Transtorns de la comunicació al medi judicial, en el que la severitat de les situacions acaba per generar algunes converses còmiques o surrealistes. Un exemple és la següent conversa entre un forense, que intervé com a testimoni, i un advocat:
Advocat: Doctor, abans de practicar l'autòpsia, va comprovar el pols?
Testimoni: No.
Advocat: I la pressió arterial?
Testimoni: No.
Advocat: I no va comprovar si el pacient respirava?
Testimoni: No.
Advocat: Llavors... és possible que fos viu quan va començar a fer-li l'autòpsia?
Testimoni: No.
Advocat: I com pot estar tan segur, doctor?
Testimoni: Perquè el seu cervell era sobre la meva taula, en un pot de vidre.
Advocat: Bé... però tot i això, no podia el pacient continuar viu?
Testimoni: Bé, sí, és possible que continui viu i fent d'advocat vés a saber on...
* * *
Fotografia: J.M. Bru. (Domus, Vic, octubre 2011)
"10 years ago we had Steve Jobs, Bob Hope and Johnny Cash. Now we have no Jobs, no Hope and no Cash"
(Mr. Anonymous by Twitter)
* * *
Foto: J.M. Bru. Vic, octubre 2011
La maleta mexicana és el nom d'una exposició temporal de fotografia, instal·lada actualment al MNAC de Barcelona, la qual es pot visitar fins el 15 de gener de 2012. El material que s'hi exposa és una mostra dels 4.500 negatius de fotografies fetes durant la Guerra Civil espanyola i que, després de molts anys i un llarg periple, s'han pogut recuperar.
Són imatges de tres fotoperiodistes mítics: Robert Capa, Gerda Taro i Chim (David Szymin). Tres persones que, a més de la seva qualitat com a fotògrafs, tenen en comú el fet d'haver mort joves i amb la càmera a les mans. Són imatges de primer ordre, documents del front i de la reraguarda, que il·lustren sobre un període cabdal en la història d'aquest país.
Malgrat això, cal dir que el muntatge de l'exposició presenta mancances importants: les reproduccions dels contactes són d'una mida inadequada (massa petita!), dificultant-ne la visió i obligant a una aproximació que, els dies de gran afluència, converteix la visita en un via crucis desesperant. A més, sovint, entre els contactes i el públic hi ha vitrines horitzontals. que es converteixen en incòmodes obstacles. De la mateixa manera, el tamany de la font dels textos informatius és inapropiat.
Per acabar-ho de rematar, el catàleg de l'exposició es ven en un pack de dos volums -que no es poden adquirir per separat- a un preu excessiu (85 €) i a les sales de l'exposició no es poden fer fotografies, cosa que no passa a la resta del MNAC.
La maleta mexicana és, doncs, dues coses alhora: l'exposició d'un material excepcional que val la pena conèixer i un nyap museístic important, que ha convertit el visionat d'unes fotografies en un homenatge a la miniatura. Si podeu, no us la perdeu, però si em permeteu un consell aneu-hi amb lupa i amb binocles. I això no ho diu només un servidor, sinó gent tan acostumada a les exposicions de fotografia, com l'Isabel Steva Colita, que rondina (i amb tota la raó) al seu facebook. Avisats quedeu.
* * *
Fotografies: Josep M. Bru. MNAC, Barcelona. Octubre de 2011.
La gent, quan crida en un concert, no t’aclama a tu, sinó a les cançons. Les cançons no són com les pel·lícules, que les veus dues o tres vegades. Una cançó, si t’agrada, l’escoltes quaranta, cinquanta o seixanta vegades... i després passa a formar part de la teva vida. I aquesta vida és la vida que crida la gent en un concert...
The Edge (Dave Howell Evans, guitarra d’U2)
* * *
El 6 de setembre, tres dies abans del primer concert al Palau Sant Jordi de Barcelona, els Sopa de Cabra van fer un assaig general al Club Sant Jordi. Davant d’unes dues-centes persones (familiars, amics, diversos coneguts i alguns saludats), el grup feia els darrers retocs als temes seleccionats del seu repertori. Sense la luminotècnica ni el decorat de l’escenari del Palau, era, però, la darrera gran prova del grup abans de tornar a tocar en públic.
Vint-i-cinc anys després de la seva fundació i deu anys més tard de la seva dissolució, els Sopa tornaven. I a l’engròs, emplenant tres dies consecutius el Palau Sant Jordi. Més de cinquanta-quatre mil persones. Una fita mai assolida abans per un grup de rock català. Una fita que recorda que el rock és música popular i que un país normal, a més del seu folklore i de les excel·lències minoritàries, també necessita de fenòmens massius per obtenir la seva cohesió, per assolir un tot cultural com a suma de parts complementàries... Un país normal és un país amb concerts on la gent “crida la seva vida”.
Tast de Sopa és un petit testimoni de l’assaig del 6 de setembre. Podeu veure les fotografies al City Arms de Vic, fins el 15 de novembre, però si la distància (o la mandra, perquè enganyar-nos...) és més gran que la curiositat, podeu veure-les clicant aquí.
Bru Two: Josep M. Bru (1957) & Anna Bru (1989) / City Arms, Vic / On: 7.10.11 / Off: 15.11.11.
Agraiments: Jaume Soler "Peck" / Pep Bosch / Ignasi Roviró / Konrad Czerwinski.
