Hum & Boldt

Aquest és Hum

Ells, qui ho havia de dir, em van fer fora de la feina...

Ells, pingüins mimats, consentits i egocèntrics, amb la seva fugida absurda i sense cap possibilitat d'èxit, van fer que els amos de la granja marítima d'Arran ens fessin al carrer al Gerry i a mi...

Ells, mascotes importades, aus desubicades, esmaperdudes, van emprendre una excursió no autoritzada, sense avisar ni deixar cap mena d'encàrrec, nota o comiat...

Ells, com si volguessin viure en ploma pròpia les peripècies d'alguna novel·la d'aventures estrafolàries, van iniciar un viatge low cost i utòpic vers un hemisferi del qual van ser extirpats fa anys: un sud gèlid, una antàrtida imaginària, abandonant la seva còmoda, burgesa i versallesca existència...

El sud, quina quimera!

Ells, destinataris de centenars de sardines gratuïtes, malaguanyades; de dons; d'innombrables aimiraquemacos pronunciats en gairebé totes les llengües vives, mortes i catalogades...

Ells, estúpids pelàgics, poticurts, sonsos i pocatraces. Ells (i només ells) havien de fotre el camp just el dia que al Gerry i a mi, interins com érem, ens tocava guàrdia per la custòdia del ramat de foques, quan no havíem superat, encara, el període de prova...

Ells van marxar, sense check in, cap a un destí que no coneixen ni s'imaginen, guiats per un instint absurd, primari, inútil...

Aquest és Boldt

Ells. La darrera vegada que algú els va veure nadaven Tàmesi amunt, desorientats, contra corrent, després de superar la barrera antimarees de Woolwich Reach.

Ells, a les portes de Londres. I ara... qui els troba? Potser són a Putney, a Southbank o a Kew... Qui els tornarà a Arran? Qui?

Hum?
O Boldt?

Si us plau, ho demano per favor, si algú els veu, si algú ensopega amb un parell de pingüins impertinents, quecs, xerraires i poca soltes vora el riu, tal vegada en algun pub (tenen debilitat per la música celta i per la Guiness ben tirada), si us plau... deixeu avís en aquest bloc.

Responen als noms de Hum (el més alt) i Boldt ( el més baix i gras). Si volguessin dissimular -cosa molt probable en un pingüí fugitiu-, hi ha una forma infal·lible d'identificar-los: només cal començar a xiular el tema principal de la pel·lícula"El pont sobre el riu Kwai" ("La marxa del coronel Bogey" es diu la cançoneta). Immediatament, tots dos trauran pit, aixecaran el bec i taral·lejaran, sense cap dificultat, la melodia.

Aquest favor us demano: doneu-me pistes sobre el parador de dos pingüins outsiders, fugits i excèntrics... No us podré recompensar (ho he donat a entendre: ells m'han empès a l'atur forçat, al comiat procedent, a la misèria...), però, si els delateu, si m'ajudeu a trincar-los, una birra la teniu pagada i ben pagada. En algun tuguri, en alguna cofurna, hores d'ara encara em fien...

Recordeu: Hum i Boldt. O Boldt i Hum, tant és.

Hum i Boldt... La mare que els va covar!

* * *

Fotografies: Josep M. Bru.

* * *