Albarracín: una crònica particular.

Fa poc, molt poc, he passat un cap de setmana llarg a Albarracín. És un poble de poc més de mil cent habitants, enfilat sobre un congost del Guadalaviar, a la part muntanyosa de Terol.

Albarracín és un poble farcit d'edificis històrics, imponents i majestuosos, però també de carrers amb un seguit de cases més modestes, arrenglerades en una disposició curiosa, moltes d'elles d'un to vermellós característic, conegut com a rodeno. Albarracín és una visita justificada només per això i també per ser el preludi d'una sèrie de paisatges d'interès cultural, geològic i natural.

Malgrat tot, no vaig anar a parar a Albarracín per cap curiositat turística, sinó per assistir, després de sis llargues hores d'autocar, a un seminari anual de fotografia i periodisme que s'hi fa cada any i que ha arribat, enguany, a la seva novena edició.

M'hi vaig inscriure per dues raons: una, per fer cas de la recomanació del company Sergi Càmara, que hi era com a professor convidat i, segona, perquè era el regal que se'm va acudir fer-li a l'Anna, pels seus vint anys acabats d'estrenar i que, al final, el vaig acabar compartint amb ella.


Albarracín, a més d'un paisatge rural i històric sorprenent, a mig camí del diorama i el decorat (així el definia, més o menys, en Joan Fontcuberta), va ser, doncs, el lloc on al llarg de quatre dies, vaig compartir amb gairebé dos-cents cinquanta inscrits més, una mateixa passió: la fotografia. Si a aquesta xifra li afegim una vintena més de professors i organitzadors, és fàcil comprendre que el poble estava -literalment- saturat de fotògrafs.

Han estat (i aquesta seria la síntesi de la meva crònica particular) quatre dies intensos i monogràfics. Voldria, però, destacar, en quatre pinzellades, allò que més m'ha sobtat d'aquesta estada:

una, malgrat la diversitat d'estils, estètiques, visions i perspectives, la concentració de persones, procedents de llocs molt diferents, que mostraven la seva obra, exposant-la a la crítica d'entesos i experts.

dues, que tot i que aquestes crítics no callaven allò que creien que havien de dir, sempre imperava el respecte i el to constructiu, rebaixant, quan tocava, auto-complaences o animant els més inexperts a perseverar en la recerca del més important: la visió fotogràfica personal de cadascú.

tres, la honestedat que porta a admirar la imatge aconseguida, però també a engrescar l'intent i l'aprenentatge de molts joves. Al capdavall, la bona fotografia no és només un domini tècnic, sinó també una visió, des d'una determinada concepció, del món.


quatre, la proximitat a l'obra i a l'explicació de l'obra. Tenir a prop una colla de fotògrafs de primera línia, que parlen amb naturalitat de la seva obra, ha estat -aquests dies- un autèntic luxe. A banda del mateix Sergi Càmara, a qui destaco per raons objectives i subjectives, ha estat un plaer estar tan a prop d'obres i autors com Ivo Saglietti (la maduresa) o Walter Astrada (que, amb només trenta-cinc anys, és l'autor d'una sèrie de reportatges molt potents, autèntics cops de puny visuals).

En acomiadar-se, a peu d'autocar, molts dels assistents es convocaven per l'any vinent. Un, que al capdavall no és més que un aficionat, que no aspira a res més que a fer quatre fotos decents i que no té ni punyetera idea d'on estarà a mitjans d'octubre del 2010, desitjava que sí, que, si pot ser, l'any es tornin a trobar, perquè entre ells n'hi ha molts que fan de la fotografia un art necessari, una eina per fer d'aquest coi de món un lloc una mica millor per viure...

* * *

1.- Trenc d'Alba(rracín). Josep M. Bru. 17.10.09.
2.- La casa blava. Albarracín. Josep M. Bru. 17.10.09.
3.- Sergi Càmara, abans de la projecció del seu treball, entre Antonio Xoubanova i Gervasio Sánchez. Anna Bru. 17.10.09.

* * *