La iaia surt del cau

Jo vull ser la meva iaia:
caminar sense bastó,
sense pressa per viure,
fer un menjar deliciós.

(La iaia.- La iaia)

Fa uns dies, pocs, va acabar el cicle Música Fresca. Uns quants concerts, de nit, al portal modernista de la Casa Comella, una de les cases grans de Vic, on hi ha el Casino, un bar, una pastisseria i una caixa d'estalvis. També hi ha unes oficines municipals (les de "benestar", en diuen) que ocupen la planta noble de l'edifici, a les quals s'accedeix pel portal, ara estrenat com a escenari insòlit. Un portal a tocar de plaça i dels gelats de la Xixo, per davant del qual va passar vint-i-tres vegades, durant cada concert, un enorme camió de recollida d'escombraries.

Entre les propostes, diverses, diferents, totes elles joves, n'hi havia alguna especialment fresca: una, la del grup Stone House, un trio de 16, 17 i 19 anys, que apunta maneres i solvència musical. De fet, la seva proposta és tan fresca, que van canviar de nom durant el cicle i allà on abans es deien Live in Stone House varen passar a dir-se, simplement, Stone House. O sigui, Casa de Pedra, com la Casa Comella. Van deixar obsoleta la campanya de difusió en un toc de re-nominació. Una magnífica lona, vella de cop, coi de nanos.

Una altra proposta (i, a la fi, de la que vull parlar ara) és la que es va presentar com La iaia. La iaia és un jove de la collita del 1986. Per tant, si no té els 23, els farà aviat. Malgrat això, és La iaia. La iaia és l'Ernest Crusats, però també es diu La iaia per una sèrie de raons, totes elles ben tramades.

Les iaies són un món. Tot un món. Són personatges importants, per bé que gairebé mai protagonistes. Poden no entendre els mòbils o els ordinadors, però no tenen un pèl de tontes. Les iaies són una contradicció paradoxal, una síntesi de la innocència anacrònica i la saviesa que només prové de l'experiència. Encara diria més: sovint són unes múrries, que ens fan tocar de peus de terra, que ens fan adonar des d'una mirada carregada d'intencions, que moltes de les nostres preocupacions no són més que collonades, trivialitats disfressades de motiu.

I de les iaies que són al món, de les iaies possibles, l'Ernest ha manllevat la seva per re-crear-se. La iaia esdevé, així, una emoció epistemològica; una persona entranyable; una referència sentimental; una sonoritat tan catalana que es proclama universal; la protagonista d'una cançó senzilla, però no simple; en definitiva, una musa inusual. I sí, també una re-creació, d'un so que un cop interpretat, torna a sonar perquè s'hi pugui acompanyar de nou, de veus, de noves notes. La iaia és un loop, una cançó recorrent, una redundància amena, una cacofonia de-construida,...


Es va haver d'insistir una mica per convèncer La iaia. Ja se sap que, de vegades, les iaies s'arronsen i, si les vol fer sortir de casa, una empenta sempre va bé. Aquest cas no va ser una excepció. Sort que algú (gràcies, Casa) també va ajudar una mica i, al final, una nit de juny La iaia va sortir del cau; va sortir de l'armari; va fer un pase; una postura; va marcar paquet; va mostrar la mercaderia. I ho va fer en un portal, cosa que té pebrots, perquè alguna de les històries que han començat en un portal han acabat fatal...

Ara, que el debut de La iaia ja és història recent i ha quedat gravat, retratat i descrit, només afegiré que mentre l'escoltava, vaig tenir aquella sensació que et queda quan sents per primera vegada, una cosa que sent propera, saps (millor dit, intueixes) que pot arribar lluny... Bé, que pot o que podria arribar lluny, sempre que l'autor s'ho curri; s'ho treballi i trobi la veta dins del seu univers creatiu particular.

Però, al capdavall, un no sap que passarà demà o demà passat. I ara mateix només sé que La iaia ja ha sortit del cau. I, francament, ha valgut la pena...

* * *
Notes:

Podeu veure un excel·lent videoclip de La iaia a: Entre plat i plat
gravat el mateix dia 11.06, amb la col·laboració de diversa gent molt propera a La iaia i, també, dels tècnics del Mas de Bigues. El plat és el 330 d'aquesta web.
Francament, no us el perdeu.

Fotografies:
Josep M. Bru. Vic, 11 de juny de 2009.
* * *