Potser no es diu Alícia, però podria ser el seu nom...
Té vint-i-pocs anys i viu en un pis pel qual paga 850 euros mensuals. Fa un any i mig que treballa en una empresa de telecomunicacions: la seva mesada és de 650 euros.
Va demanar (i obtenir) un ajut per al lloguer de 200 euros mensuals. D'això fa 6 mesos i encara no ha cobrat res. Va demanar (i obtenir) una beca per pràctiques professionals: és una estada d'un parell de mesos en un altre país, probablement a l'estiu, probablement al nord d'Europa.
Potser no es diu Alícia, però podria ser el seu nom...
Per poder fer l'estada de pràctiques necessita comunicar-ho a l'empresa on treballa amb un mínim de quinze dies d'antelació, però li diran data i destí, probablement, només una setmana abans.
Al pis on viu se li ha espatllat l'escalfador i ha trigat dos mesos en convèncer el propietari que pagui la reparació o instal·li un de nou. Dos mesos sense aigua calenta. De fet, hi ha ajudat una amenaça de la companyia subministradora de gas, ja que l'escalfador tenia catorze anys i no havia passat mai cap revisió.
Potser no es diu Alícia, però podria ser el seu nom.
La noia va veure l'altre dia a la tele al mag d'una tribu que vivia en un país (probablement) meravellós, on no hi havia crisi, sinó desacceleració, que és una cosa molt més fàcil d'arreglar... De fet, el mag i el seu consell de mags i magues, ja s'hi han posat de valent i demanen paciència, que en breu els símptomes desapareixeran i la cosa millorarà considerablement...
Un vespre, la noia que potser no es diu Alícia em va demanar (no sé encara per què) que què en pensava. De cavall estant, en aquell moment, només vaig saber dir-li que els països que no vetllen, de debò, per les condicions mínimes de vida i realització personal dels seus joves acaben (probablement) per diferir els problemes cap el futur, oblidant que el futur és una cosa que sempre arriba i que quan arribi (probablement) tindran el doble de problemes i la mitat de solucions.
I la noia que potser es diu Alícia va marxar carrer avall i d'això ja fa uns dies i ara voldria trucar-la per dir-li una cosa que, amb les presses, llavors em vaig descuidar i és que el país de les meravelles no existeix...
I, també, dir-li que compte amb els mags, que allà on et prometen un ajut et poden acabar donant el CD de la Soraya, que com a posagots va de conya, però que comestible, el que es diu comestible, (probablement) no ho és...
Algú em pot passar el seu mòbil?
* * *
Fotografies: Josep M. Bru
Rambles de Barcelona, primavera de 2006.
* * *
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada