Udol característic.

Rambles, Barcelona. 2006

Aquests dies ha tornat, novament, el debat del doblatge de les pel·lícules. Tot i que és un tema que té, i molta, substància, vull agafar-lo només com a excusa. Al capdavall, hauria de semblar absurd continuar discutint (i el que és pitjor, intentant convèncer algú) sobre una cosa tan òbvia com el dret d'escoltar, a Catalunya, cinema en català...

Una opció que, a diferència d'altres països, aquí no s'ha implantat de forma decidida és la de la versió original subtitulada, la qual té, al meu entendre i un cop superada la suposada dificultat inicial de llegir i veure imatge, més avantatges que inconvenients.

I des del tema de la subtitulació, m'ha vingut al cap un exercici que, fa temps, vàrem fer en una pràctica d'estudis sobre l'ús de la metàfora en el llenguatge i la comunicació. La metàfora és una figura omnipresent en la comunicació escrita i visual i un dels indicadors que s'utilitzaven en aquella pràctica era el de la terminologia de la llengua del sexe.

Compte, no parlo del sexe oral, sinó de l'oralitat del sexe, d'allò que es diu o es comunica quan es cerca, es troba, es gaudeix o es consumeix sexe com a referència del grau de normalitat d'un idioma.

Tampoc es tracta d'entrar, ara, a discutir si el sexe ha de ser o no mercaderia. Aquest és un altre debat amb connotacions ètiques o ideològiques, el qual, per bé que molt interessant, ens apartaria d'allò que vull subratllar.

Rambla de Catalunya, Barcelona. Juliol de 2005.

És difícil saber, per simple anàlisi de continguts, que xiuxiuegen (o criden o esgaripen...) els catalans i/o les catalanes quan practiquen sexe. Però un dels indicadors (el qual, a més, és fàcil de trobar) és el lèxic emprat en els anuncis de sexe, especialment si és té en compte que un anunci eficient és aquell que és coneixedor de les tendències de la demanda i per tant, s'hi ha adaptat.

La mostra és reduïda: un diari fet a Catalunya, però no en català: La Vanguardia i un periòdic comarcal fet en català: El 9 Nou. Val a dir que la preponderància del castellà és aclaparadora i no només per una simple qüestió de proporcionalitats, derivada del fet que els mitjans de comunicació en castellà són més potents i mes nombrosos que els escrits en català.

És que indirectament també predomina el castellà perquè moltes de les expressions són simples traduccions (i, per cert, sovint matusseres) d'expressions castellanes. Per exemple, en un anunci publicat per El 9 Nou, llueix una expressió com aquesta:
- Hola, sóc la Clàudia, la flor de primavera que s'acosta per donar-te caliu i sexe a pinyo! (sic)
Doncs bé, qui sàpiga de què va això del "sexe a pinyo", si us plau, que ho expliqui.

Els anuncis de la mostra denoten, també, algunes altres preocupacions. Unes deuen ser de caire socioeconòmic, ja que especifiquen la professió habitual de l'ofertant en diversos anuncis de sexe (suposadament) ocasional. Així, trobem anuncis d'una representant de joieria, d'una farmacèutica i d'una periodista, les quals busquen coses diferents: contacte esporàdic, relació continuada o únic contacte, respectivament. Això sí, totes tres en un entorn de discreció. També hi ha un altre d'un establiment que utilitza com a esquer el de "fer oblidar la crisis". Tot un detall.

Santiago, agost 2007

Un altre subgènere és del sexe suposadament benèfic o altruista, tipus: "Divorciada, busco sexo. Pago yo (...)"; "Casada, necesito sexo desenfrenado. No cobro. (...)" o "Madurita. Sexo sin límites. Recojo. Gratifico.(...)".

I entre eufemismes, alguna perla: "Negro ultra", "Niñato latino", "La casa las yayas" o "Sra. catalana. 60 a. 140 p. Bosque poblado".

De manera que si la mostra és representativa, la cosa està cardada. Com es deu dir, en català, això de "bosque poblado"? Engonals feréstecs? Pubis no urbanitzat?

No sé si és trist o no haver d'anar a comprar sexe a mercat, però, de ben segur, que el que si és trist es haver de fer-ho amb un diccionari sota el braç...

Una frustració més... No només és difícil escoltar cinema en català. Es que en altres àmbits, tant carnals com espirituals, encara queda molt per normalitzar. Tampoc la subtitulació (en aquest cas) ens garanteix gran cosa, si no es fa sense ànim timorat.

Boris Ruiz en una emissió de TV3. Gener de 2005.

Recordo, per exemple, una vegada, veient a la tele una peli amb subtítols, en la que la parella protagonista, després de diverses aproximacions, s'embolicava i es llençava, ben cargolats, sobre el llit. En aquell moment, la parella va quedar fora de plànol (fora de pantalla) i només se sentien els gemecs amatoris que emetien. També podríem dir-ne brams preorgàsmics, crits de parella excitada o so típic de parella que folla... Però no. El subtítol deia, literalment: udol característic.

Sort que a casa no som sords. I que duri. Perquè si no, ens hauria quedat el dubte de si la parella que ja no veiem i que semblava estimar-se tant uns segons abans, estava fornicant, discutint, s'havia enganxat alguna part de l'anatomia amb els llistons del somier o es que l'aigua de la dutxa sortia massa calenta...

Udol característic? De vegades penso que sí, que com a país, som massa eufemístics...

* * *

Fotografies: Josep M. Bru

Audició recomanada: Inca Roads de Frank Zappa. Tema 81 del playlist d'aquest mateix bloc.

* * *