19 de març 2009

És aquesta la policia que volem?

Barcelona: 18.03.09.
Albert Beltran (reporter fotogràfic) mostrant la
contusió produïda
pel cop d'un Mosso d'Esquadra
(Foto d'Albert Salamé / ACN)

No entraré a valorar l'oportunitat o no del desallotjament d'un grup d'estudiants de la Universitat de Barcelona, ahir (18.03.09), després de 4 mesos d'ocupació. Ni la de l'aplicació del contingut de l'Espai Europeu d’Educació Superior, conegut popularment com a Pla Bolonya.

Aquest és, segur que sí, un tema complex: per tenir una opinió rigorosa i fonamentada, cal conèixer el seu contingut, contrastant diferents punts de vista: professionals, acadèmics, docents,...

Tampoc no cauré en la demagògia de justificar els aldarulls que es van produir als carrers de Barcelona, amb posterioritat al desallotjament. Les persones que participen directament en actes d'aquest tipus són (o haurien de ser) conscients de les conseqüències de la seva conducta. És a dir, són (o haurien de ser) responsables.

Ara bé, les imatges (i, entre fotografies i gravacions, n'hi ha un fotimer) mostren una actuació policial desproporcionada contra implicats i no implicats, professionals que estaven fent la seva feina i transeünts. Una reflexió significativa és, per exemple, la de l'incansable blocaire Josep Romeu (per veure el seu post, cliqueu aquí).

Val a dir que una policia respectable i respectuosa, formada, adequada, professional i capaç d'autocontrolar-se és un requisit fonamental en una societat moderna i democràtica. O sigui, una policia, precisament, responsable. Els excessos de qui detenta el monopoli de la violència han de ser, obligadament, motiu de rectificació i sanció.

Però el que acaba de desconcertar és la justificació pública de caps i càrrecs polítics, la qual es produeix sovint, quan parlem d'actuacions policials, com un automatisme, com una reacció acrítica i obligada.

De la mateixa manera que passa en altres àmbits, en altres professions, quan algú fa la seva feina malament, aquí també algú n'hauria de respondre: els implicats directes i qui té capacitat i competència d'esmena. És a dir, els responsables.

Al capdavall, si portes la cara tapada amb un buf, bolcant un contenidor al mig d'un carrer i et foten un cop de porra, saps que és una conseqüència possible i previsible de la teva conducta. Però si, per exemple, ets fotògraf i estàs treballant (veure nota del Col·legi de Periodistes, reproduïda per Nació Digital, clicant aquí) o ets transeünt i et trobes al mig d'un merder i, malgrat l'evidència i la indefensió, et piquen un o dos o més cops, et fa mal alguna cosa més que una part del cos.

El que es trenca és alguna cosa encara més profunda: la credibilitat democràtica i el sentit de pertanyença. I si a sobre, després un pressumpte responsable et vé a dir que l'hòstia està ben donada, llavors, si quedava algun tros de confiança, s'acaba d'esmicolar.

Perquè -i no és un joc de paraules-, quan un policia fa malament la seva feina, fa mal, fa molt mal. En l'argot dels cossos, una porra és coneix com una "defensa"... En dies com els d'ahir, qui ens defensa d'una defensa descontrolada?

* * *

2 comentaris:

JRoca ha dit...

A www.e-noticies es veu un vídeo en el qual es veu un mosso apallissant un periodista que porta un braçalet vermell i li mostra. No dimitirà ningú tampoc?
Poc ètic, patètic.
Salut

Joan Vigó ha dit...

Algú ha de fer aquesta feina, però mai no deixo de preguntar-me perquè algú, voluntàriament, tria de fer-la.

Com deia el gran Charles Bukowsky "D'acord, la policia és necessària, però sóc més feliç si no la tinc a prop". Ni més, ni menys.