Canvi de cap

L'ésser humà i el peix poden coexistir pacíficament
(George W. Bush)

* * *

Domènec Pérez, company blocaire, se m'ha avançat amb un titular idèntic al que havia pensat per a l'ocasió, però que importa, ara, això...

El cas es que hi ha hagut mudança a la Casa Blanca. George W. (W de Walker) Bush ha finalitzat el seu segon mandat i dona pas al nou president, Barack H. (H de Hussein) Obama, sobre qui s'han generat unes expectatives importants.

Com que la notícia ha estat tractada, a bastament, pels mitjans, no cal insistir en els grans trets de la cosa. El titular del comandament de l'imperi ha canviat, segons estava previst en el reglament del joc.

Pel que fa al president entrant, ja es veurà com evoluciona i quines decisions conformen la realitat del seu mandat i les peculiaritats de la seva política. Ja veurem què hi ha de bo i si l'esperança de canvi de bona part dels seus electors es veu confirmada per la praxis o si, al contrari, l'exercici del poder mediatitza criteris i refreda presumptes voluntats de canvis i reformes.

El que marxa, en canvi, deixa rere seu un estol de decisions, una trajectòria amb molts punts calents. Per a alguns americans, haurà estat un president valent, que no ha dubtat a donar ordres contundents quan ha calgut. Si l'horror de l'11-S les legitima o no, és un altre debat. Gens trivial, per cert.

Per a d'altres, la presidència de Bush haurà estat nefasta, amb una política exterior que ha deixat cicatrius difícils de curar i una gestió que no només no ha minvat les desigualtats existents al país més ric del món (almenys, hores d'ara) sinó que les ha incrementat. Bé, al seu país i, probablement, també a la resta del món.

Un judici en calent de George Bush difícilment serà objectiu. Potser cal que passi una mica de temps, per guanyar en perspectiva històrica i avaluar el seu mandat de forma més ponderada i extreure unes conclusions més contrastades. Ja sigui per entendre'l més profundament o bé, al contrari, per refermar les crítiques més contundents.

Però com apunta una excel·lent crònica de Xavier Mas De Xaxàs a La Vanguardia d'avui sobre la figura de Bush, el que sí es perd és un magnífic filó per a humoristes i comentaristes dels mitjans de comunicació. Una crònica que fa dubtar de la idoneïtat d'un home per a una missió que, més d'una vegada, ha justificat apel·lant a la divinitat.

Però ara que els ateus surten de l'armari i fins i tot paguen campanyes de publicitat, la divinitat esdevé una coartada poc fiable. La crònica esmentada, llegida tal qual, sense reflexió, fa recordar aquella màxima del Jaume Perich que deia, més o menys, així: La prova de que qualsevol pot arribar a ser president dels Estats Units, la tenim, precisament, en el propi president...

I recordant el Perich, un humorista lúcid com pocs, amb aquell posat tristot que lluïa, acabo per concloure que si no fos perquè la cosa és seriosa, potser, fins i tot, faria riure...

*.*

Fotografia de l'agència Associated Press (AP) capturada a Internet.
És d'una visita de Bush a la Xina, el novembre de 2005, quan en acabar una roda de premsa, va intentar sortir per una porta que era tancada. Ara, finalment, l'ha trobat oberta...

*.#