Voreres de Lisboa

As calçadas de Lisboa
não são como as demás.
Escorregan para adelante
é também para detrás.

(Manoel Macieira)

*.*

Fa uns quants dies que camino per les voreres de Lisboa. No són com les altres que he conegut: són d'una mena de llamborda llisa, petita, de color crema, amb un muntatge que recorda un trencadís.


És un terra irregular, com la ciutat mateixa: voreres embombollades, de relleu capriciós i que, allà on esclaten perden les peces de quatre en quatre o, pitjor encara, per dotzenes, fent-se uns forats on pots ficar-hi el taló o el peu sencer.

Es tracta d'una superfície perillosa si es combina amb pluja. I ara plou. Plou i ha plogut i, a més, diu la previsió que continuarà plovent.

He vist turistes, visitants i residents lliscar i relliscar, patinar i quedar en una postura poc galdosa, agafats de qualsevol manera a fanals, senyals de trànsit o papereres.

No para de ploure. No gaire quantitat, però amb insistència i quan passejo, més que caminar, llisco sobre Lisboa. De tant en tant, quan puc, baixo a l'asfalt o -quan la trobo- a la llamborda clàssica, de granit, més fiable,...

I és llavors, només llavors, que puc mirar el paisatge urbà, els edificis, les cases, els grafits, les esglésies, les botigues, les teulades, els arbres o els jardins i, per fi, oblidar, ni que sigui per uns moments, aquestes maleïdes, traïdores i pèrfides voreres que són, a parts iguals, mal parides, mal criades i pitjor conservades.


Cagun les voreres de Lisboa. Gens no m'estranya que la cançó típica portuguesa sigui com un profund lament que quan millor sona és quan es mira al terra. He llegit que un cantant mal informat va mirar al cel un dia de pluja i no ho va explicar. Des de llavors, la resta de transeünts, a criar geps... Quin remei!

*.*

Fotografies: Josep M. Bru.
Lisboa, desembre de 2008

*.#