2 d’oct. 2008

Més cadires, si us plau.

Rambla de la Llibertat. Girona, estiu 2006.

* * *

La gent, quan crida en un concert, no t’aclama a tu,
sinó a les cançons.

Les cançons no són com les pel·lícules,
que les veus dues o tres vegades.

Una cançó, si t’agrada, l’escoltes
quaranta, cinquanta o seixanta vegades...

i després passa a formar part de la teva vida.

I aquesta vida és la vida que crida la gent en un concert...

The Edge (Dave Howell Evans, guitarra d’U2)

* * *

J.S.T. & The Sofa Dreams. Casino de Vic. setembre de 2008


Més cadires, si us plau
(
Somnis de sofà)

- Vols dir que calen tantes cadires?

M'ho va demanar la Joana Serrat. Ja fa més d'un any. Per ser exactes, era el vespre del 16 de juny de 2007: al sol li costava amagar-se i faltaven un parell d'hores per obrir les portes de la sala modernista del Casino de Vic, on tocarien la mateixa Joana (en solitari) i, després, el cantant empordanès Miquel Abras, acompanyat pel percussionista Toni Molina.

Miquel Abras i Toni Molina. Casino de Vic, 16 de juny de 2007.

Mentre músics i tècnics feien les proves de so, una colla de l'organització anàvem descarregant i arrenglerant les cadires destinades al públic. En un moment concret, la Joana -que, tot i que ho portava amb discreció, estava feta un manyoc de nervis- es va girar i em va dir:

- Vols dir que calen tantes cadires?

Em vindran a veure quatre gats, devia pensar.

El cert és que, aquella nit, va tenir raó. Van sobrar cadires. Una vuitantena de persones van escalfar plàstic, però algunes altres (potser una trentena) van quedar buides.

D'això ja fa més d'un d'any. El temps passa volant. Hi ha hagut altres oportunitats, altres bolos. I a la mateixa Joana sí li han calgut més cadires. Per exemple, a la placeta de Montrodon, al Centre Comunitari o ara fa uns dies, durant el MMVV'08, novament a la Sala Modernista del Casino. Els aforaments no van poder absorbir tota la gent que volien sentir-la.

Públic durant el concert de J.S.T. & The Sofa Dreams.
Casino de Vic, setembre de 2008.

Parlo de la Joana Serrat, però no és d'ella -o almenys, no només d'ella- de qui vull parlar. L'esmento perquè pot ser un bon exemple per a allò que voldria dir. A més, aquesta reflexió em va venir al cap precisament durant el seu darrer concert, al Casino, quan veia la gent escoltant, movent el cap al ritme de la música, seguint o taral·lejant tímidament alguna lletra, somrient i aplaudint. I em va venir al cap -també- la cita de The Edge que acompanya aquest article.

The Sofa Dreams (1). Adrià Plana (guitarra).
Casino de Vic, setembre de 2008.
Permeteu-me un consell: compte amb aquest nom.

Unes hores abans, el mateix dissabte, 20 de setembre, també al Casino, vaig assistir -amb una quinzena llarga de persones- a una tertúlia, convocada per la gent d'Esmorzars per la Indigestió amb la col·laboració de la incombustible colla d'InVICtro.

Va ser una tertúlia curiosa, divertida. Per una d'aquelles casualitats de la vida, vaig seure entre un jove reporter, que cobria el seu primer Mercat (i a qui auguro un magnífic futur si -en aquella previsible batalla entre l'ego i el seny que esclata quan es comença a fer camí- sap controlar alguns tics i no perd mai la humilitat de vista) i una mànager amb més mili que el capità Haddock.

Per seure hi havia cadires. També sofàs. En nombre suficient, no us penseu. O sigui, que tots vàrem tenir seient: uns en cadira, d'altres en sofà. A mi em va tocar cadira i em va estar molt bé. El risc del sofà és que, de vegades, t'endormisques. I et comença a pesar el cap. O les figues... Sofa dreams, li diuen alguns. Però vaja, clapar, clapar, no es va clapar ningú, que quedi clar.

El Gravat. Vic, febrer de 2008.

A la reunió hi van assistir força personatges, perquè el món de la cultura en general (i el dels gestors culturals, en particular) n'és ple de personatges, però deixarem l'anàlisi etnogràfica aquí. A punt per tornar-hi en un altre moment.

Bé. A aquestes alçades, crec que ningú creu ja en les receptes miraculoses, així que al llarg de la conversa, es van plantejar més preguntes que respostes i també van aflorar contradiccions molt interessants. Entre d'altres, les típiques sobre el paper de l'administració (de si és omnipotent, de si fa o no els deures, de si és o no intervencionista,...) o la del rol de l'artista: de la comoditat de la subvenció a la temeritat del risc creatiu...

Toni Molina (percussionista). Casino de Vic. juny de 2007.

No faré ara un resum, perquè es van insinuar moltes línies de reflexió i hi havia diversitat d' opinions, moltes d'elles potencialment interessants. També van aparèixer alguns punts de vista que, de vegades, es queden a mig camí del no res i tant serveixen d'excusa com d'autojustificació. I d'això podríem estar parlant blocs i blocs: limitacions, entrebancs, normatives, subvencions, horaris, desnonaments,...

El normativisme malaltís i la concepció romàntica de la contracultura esponsoritzada són com les paral·leles. Es troben en l'infinit. O sigui, que es troben, però ho fan tant lluny que ningú es pren la molèstia d'anar-ho a comprovar... Mentrestant, probablement el que cal és anar fent, des de postures menys maximalistes. I d'això, la gent d'InVICtro (o la de la Cava, o la de Fressa o...) en sap molt.

The Sofa Dreams (2). Toni Serrat (bateria).
Casino de Vic, setembre de 2008.

Una línia de discussió que va sortir i que em va semblar molt engrescadora és la de la reflexió sobre la dicotomia entre les inversions en esdeveniments espectaculars, però efímers o les inversions en creació i manteniment d'estructures modestes, però estables. Exemple: que cal prioritzar? Un Primavera Sound o una Sala Apolo? Exagerem una mica: un Rock in Rio o una Jazz Cava, un Jamboree, una Mirona, un Sielu?

Per analogia: Un sofà de pell, delicat, enlluernador, per seure-hi un cop l'any i quedar-t'hi, després, apalancat, fent la becaina? O, simplement, cadires per ser seure-hi molts cops? Per sentir quaranta, cinquanta, seixanta vegades les cançons dels concerts de la nostra vida?

Plaça del Rei. Barcelona, juliol de 2007.

Devia ser el destí, però -ja ho he dit abans-a la tertúlia vaig seure en una cadira i no en un sofà, de manera que no vaig tenir l'oportunitat d'endormiscar-me. I tot escoltant, vaig pensar que, posats a triar, si no hi ha més opció, si caixa o faixa, sóc dels que crec que el que calen són cadires. Potser no cal que siguin de vellut. Tant me fa que siguin de plàstic, de tisora o de pedra, però, a la fi, cadires.

Perquè si les hi posem, en algun moment arriba algú a cantar i altres a escoltar. A sentir, en el millor "sentit" de la paraula. Les cançons, les bones cançons, es poden escoltar -ja ho diu The Edge- quaranta, cinquanta o seixanta vegades. Si hi ha cadires, tard o d'hora hi ha bones cançons i, corol·lari invertit, si hi ha bones cançons, tard o d'hora les cadires s'ocupen.

The Sofa Dreams (3). Enric Puigdesens (baix).
Casino de Vic, setembre de 2008.

En canvi, el sofà té allò que t'escarxofes, els genolls s'alcen i el cul s'enfonsa, els braços acaben més alts que el cap, la sang no acaba de circular i quan et sents tan instal·lat, acabes arrupit, clapat i despertant quan la funció ja s'ha acabat.

O sigui que, Joana, parodiant aquell "noi trempat" de Minessota que tant admirem, el temps ha portat la resposta: sí calien tantes cadires. Aquell 16 de juny, ja fa més d'un any, en van sobrar, però qui s'ho curra, qui insisteix, les acaba emplenant. I ves per on, has trigat menys tu a deixar gent fora d'un concert per manca de cadires que jo a respondre. Ara ho sabem. Hem fet curt. Més cadires, si us plau.

* * *

Fotografies: Josep M. Bru.

Música recomanada per a la lectura d'aquest post:
qualsevol que formi part del concert de la vida del possible lector/a.

Jo l'he escrit sentint, entre d'altres temes, "Not dark yet" de Bob Dylan
i, la veritat, se m'ha posat molt bé.

* * *

1 comentari:

òria ha dit...

Genial reflexió sobre cadires o sofàs. Suposo que és pensar que cada cosa és adequada a un lloc determinat, i en un moment precís. Com l'instant de la fotografia del Gravat. És genial també!