El desdoblament català - castellà de La Vanguardia continua portant-li algun problema al diari barceloní. Sense arribar al nivell de la doble personalitat de "Llegeixo / Leo Messi", l'edició en català d'avui, diumenge 13 de novembre de 2011, porta un altre parany. Un magnífic article d'Enric Juliana sobre la realitat política italiana ("La llegenda del Gran Venedor", en un itinerari que va d'Enrico Berlinguer a Silvio Berlusconi, passant per Bettino Craxi) comença a la pàgina 4 en català i acaba a la pàgina 5 en castellà...
De fet, és tota la pàgina 5 -dins de l'edició catalana- la que està en castellà: encapçalament, article, peu de foto i anunci de mitja pàgina de Mercedes-Benz. Posats a pifiar-la, podrien haver-ho fet a l'inrevès: haver començat l'article en castellà i fer la pàgina 5 en català. Així ens haurien proporcionat el plaer de poder trucar al concessionari més proper de "Mercè-Benz" i encarregar -en català, per descomptat- un C 220 CDI automàtic del 2011, que aquest mes està disponible per només 28.900 euros. És una autèntica llàstima...
És diumenge, és d'hora i plou. Faig l'excursió preceptiva al quiosc habitual. Compro La Vanguardia per 2,50 €. Tant fa que les notíces siguin bones, dolentes o dolentíssimes. El preu no es toca i no es pot regatejar.
És diumenge, és d'hora i plou. Si matino, m'estalvio cues. Odio les cues de diumenge al quiosc. Sempre trobes algú que va a buscar el fascicle, la corbata, la paella, el ganivet japonès, la sopa de sobre o el devedé bescanviable pels cupons que ha estat retallant des de Setmana Santa fins ara. I per acabar d'adobar-ho, resulta que tots els complements tenen un preu visual: 5,95, 6,95, 9,95,... Sempre amb 0,95 de decimals, amb la qual cosa el client aprofita per buidar la butxaca de xavalla i pagar els 95 cèntims amb una munió de monedes de totes les mides i colors possibles, entretenint-se en complicats càlculs financers...
És diumenge, és d'hora i plou. Enllestit el tràmit, me'n torno cap a esmorzar ben carregat, perquè el diari de diumenge no és un diari normal. A banda de la tirallonga de cupons i les ofertes de coberteries, collarets i concerts de música clàssica, porta un grapat de suplements. Arribats (el diari i jo) a casa, el peso. Tots els components del kit dominicial (diari, suplements Diners, Motor, magazine, revista del subscriptor, full de cupons d'una tauleta i catàleg de joguines) fan 945 grams. El diari pelat, sol i esventrat de reclams, es queda en només 240 grams. M'han venut, sense opció de negociar, 705 grams de palla.
És diumenge, és d'hora i plou. Els 705 grams de palla han anat a parar, impol·luts i sense fullejar, al cubell del reciclatge, mentre llegeixo la crònica de Joan de Sagarra i m'assabento de que ha esmorzat estofat de bou maridat amb Bru de Verdú i, per postres, un havà Upmann de calibre 46. Això és el que hauria de portar encartat el diari de diumenge i no tanta galindaina ni tanta collonada. Això és gra i no palla, sí senyor...
Dues mans, dues persones, dues edats. Un contrast coherent, perquè la vida és com una successió d'onades: darrera de les que moren a la platja, em van venint de noves, unes i unes altres, nit i dia.
Onades d'avui, dia de Tots Sants, l'Omnia sanctorum catòlic, dia en que alguns recorden els que ja no hi són mentre els diaris porten la notícia del naixement de la set mil milionèsima persona que habita al planeta: Danica May, una nena filipina.
Mans i onades. Una creença: avui, tots sants. Una certesa: demà, tots morts. I d'altres onades, avui desconegudes, que continuaran arribant, unes i unes altres, nit i dia, dia i nit...
* * *
Fotografia: Josep M. Bru. Barcelona, juliol de 2011.
Aprofito les paradoxes d'un diumenge de 25 hores, en el que m'he llevat a les 8:05, però he parat el despertador a les 9:00. Minuts més tard, quan arribo al facebook, trobo un conegut que es queixa que ningú no ha canviat l'horari dels seus fills que, indiferents a les decisions pressumptament estalviadores, continuen amb el seus ritmes vitals i l'han tret del llit a la mateixa hora real del dia abans, després de ballar-li una polca sobre la bufeta.
I és que quan més va, més inútils em semblen aquestes mogudes horàries. Sé que avui, si els busco, trobaré uns quants informes, editorials i articles parlant de la bondat d'aquesta mesura, que implica un estalvi de milions d'euros. Desconec la metodologia que segueixen aquests càlculs, però vull imaginar-me'ls científics i basats en l'estudi d'una pila de variables. Tot plegat seriós i que realment fonamenta l'eficàcia d'endarrerir l'horari durant el semestre amb menys hores de llum solar. Vull creure-m'ho.
Però si m'ho rumio dos cops i començo a pensar que vivim en un país amb un important desgavell d'horaris i amb una preocupació pel medi ambiert més aviat hipòcrita, el canvi horari em deixa fred. Tenim uns horaris laborals i comercials incoherents. Hi ha una pausa massa gran a l'hora de dinar i pleguem de treballar més tard que la majoria de països d'aquesta entelèquia anomenada Unió Europea. Continuem amb una programació de TV o d'espectacles tardana i massa desplaçada cap a horaris nocturns. O partits de futbol que comencen a les 22:00 i acaben a les 23:45, com si ens sobréssin els watts....
Si de debò preocupés l'estavi energètic, els partits de futbol es jugarien diumenge a les 16:00. Plegaríem de treballar a les 18:00. Algunes botigues no podrien tenir les portes obertes de bat a bat mentre la calefacció va a tota pastilla. Els milers de milions d'euros invertits en trens buits i aeroports inútils s'haurien invertit en transport públic, ràpid i eficient allà on fa falta de debò...
I, posats a fer, ara que se'ns acosta, inexorable, una altra campanya electoral, els partits podrien deixar de fer milions de trameses de propaganda per passar a exposar arguments sòlids, honestos i realistes, per intentar convencer-nos de que el seu programa s'ho val. Que també s'ho val l'esforç d'anar-los a votar i triar, al mateix col·legi electoral, una papereta -amb llistes obertes!- sense haver llançat, abans, tones i tones de paper. Vull creure-m'ho.
Mentre això no passa, aprofito aquest llarg dia de vint-i-cinc hores per reivindicar que tots els diumenges, a partir d'ara, siguin de vint-i-cinc hores. Jo ja em comprometo, ara i aquí, a fer molt estalvi energètic tots aquests diumenges, per tal de no agreujar l'economia mundial.
Aviam si entabano algú de Fitch. O de Standard & Poors o de Moodys, perquè si ells ho veuen bé, segur que cola...
Amén
Vaig rebre, a casa i fa molt poc, una visita inesperada. Una estudianta de Biotecnologia, convidada a dinar. Tot plegat, molt cordial: converses d'aproximació, de vegades divertides, de vegades un pèl més serioses. De sobte, a les postres, la jove es va mig incorporar, es va palpar un maluc i, amb entusiasme, va dir:
- Voleu veure les meves cèl·lules?
Vaig aixecar les celles, però el que va passar a continuació va superar les meves expectatives.Va treure de la butxaca un mòbil i ens va mostrar unes fotografies fetes amb microscopi: ens va assegurar que es tractava de cèl·lules d'ovari de hàmster...
Després va mostrar unes altres, d'un recipient que semblava una gerra de cervesa de blat a mig consumir. Però no: eren fotos d'una cosa anomenada "entorn nutritiu" i que era, en realitat, un flascó amb líquid fetal boví.
Vaig dissimular tant com vaig poder, però he de reconèixer que, des d'aquell dia, cada vegada que paladejo la meva cervesa preferida, em vénen al cap i a la gola una pila de sensacions tèrboles.
I és que hi ha qui troba en la ciència plaers inexplicables. Vés a saber què més hi ha emmagatzemat en aquell coi de mòbil...
* * *
Fotografia: Josep M. Bru. Proteïnes crues. Octubre 2011.
Disorder in the American Courts és un llibre que transcriu diàlegs reals, recollits per periodistes i reporters al llarg dels anys als tribunals dels Estats Units. N'hi ha de tot tipus: absurds, malentesos, paradoxals,... Transtorns de la comunicació al medi judicial, en el que la severitat de les situacions acaba per generar algunes converses còmiques o surrealistes. Un exemple és la següent conversa entre un forense, que intervé com a testimoni, i un advocat:
Advocat: Doctor, abans de practicar l'autòpsia, va comprovar el pols?
Testimoni: No.
Advocat: I la pressió arterial?
Testimoni: No.
Advocat: I no va comprovar si el pacient respirava?
Testimoni: No.
Advocat: Llavors... és possible que fos viu quan va començar a fer-li l'autòpsia?
Testimoni: No.
Advocat: I com pot estar tan segur, doctor?
Testimoni: Perquè el seu cervell era sobre la meva taula, en un pot de vidre.
Advocat: Bé... però tot i això, no podia el pacient continuar viu?
Testimoni: Bé, sí, és possible que continui viu i fent d'advocat vés a saber on...
* * *
Fotografia: J.M. Bru. (Domus, Vic, octubre 2011)
"10 years ago we had Steve Jobs, Bob Hope and Johnny Cash. Now we have no Jobs, no Hope and no Cash"
(Mr. Anonymous by Twitter)
* * *
Foto: J.M. Bru. Vic, octubre 2011
