La minimaleta mexicana

La maleta mexicana és el nom d'una exposició temporal de fotografia, instal·lada actualment al MNAC de Barcelona, la qual es pot visitar fins el 15 de gener de 2012. El material que s'hi exposa és una mostra dels 4.500 negatius de fotografies fetes durant la Guerra Civil espanyola i que, després de molts anys  i un llarg periple, s'han pogut recuperar. 

Són imatges de tres fotoperiodistes mítics: Robert Capa, Gerda Taro i Chim (David Szymin). Tres persones que, a més de la seva qualitat com a fotògrafs, tenen en comú el fet d'haver mort joves i amb la càmera a les mans. Són imatges de primer ordre, documents del front i de la reraguarda, que il·lustren sobre un període cabdal en la història d'aquest país.

Malgrat això, cal dir que el muntatge de l'exposició presenta mancances importants: les reproduccions dels contactes són d'una mida inadequada (massa petita!), dificultant-ne la visió i obligant a una aproximació que, els dies de gran afluència, converteix la visita en un via crucis desesperant. A més, sovint, entre els contactes i el públic hi ha vitrines horitzontals. que es converteixen en incòmodes obstacles. De la mateixa manera, el tamany de la font dels textos informatius és inapropiat.

Per acabar-ho de rematar, el catàleg de l'exposició es ven en un pack de dos volums -que no es poden adquirir per separat- a un preu excessiu (85 €) i a les sales de l'exposició no es poden fer fotografies, cosa que no passa a la resta del MNAC.

La maleta mexicana és,  doncs, dues coses alhora: l'exposició d'un material excepcional que val la pena conèixer i un nyap museístic important, que ha convertit el visionat d'unes fotografies en un homenatge a la miniatura. Si podeu, no us la perdeu, però si em permeteu un consell aneu-hi amb lupa i amb binocles. I això no ho diu només un  servidor, sinó gent tan acostumada a les exposicions de fotografia, com l'Isabel Steva Colita, que rondina (i amb tota la raó) al seu facebook. Avisats quedeu.

* * *

Fotografies: Josep M. Bru. MNAC, Barcelona. Octubre de 2011.

Tast de Sopa

La gent, quan crida en un concert, no t’aclama a tu, sinó a les cançons. Les cançons no són com les pel·lícules, que les veus dues o tres vegades. Una cançó, si t’agrada, l’escoltes quaranta, cinquanta o seixanta vegades... i després passa a formar part de la teva vida. I aquesta vida és la vida que crida la gent en un concert...

The Edge (Dave Howell Evans, guitarra d’U2)

* * * 

El 6 de setembre, tres dies abans del primer concert al Palau Sant Jordi de Barcelona, els Sopa de Cabra van fer un assaig general al Club Sant Jordi. Davant d’unes dues-centes persones (familiars, amics, diversos coneguts i alguns saludats), el grup feia els darrers retocs als temes seleccionats del seu repertori. Sense la luminotècnica ni el decorat de l’escenari del Palau, era, però, la darrera gran prova del grup abans de tornar a tocar en públic.

Vint-i-cinc anys després de la seva fundació i deu anys més tard de la seva dissolució, els Sopa tornaven. I a l’engròs, emplenant tres dies consecutius el Palau Sant Jordi. Més de cinquanta-quatre mil persones. Una fita mai assolida abans per un grup de rock català. Una fita que recorda que el rock és música popular i que un país normal, a més del seu folklore i de les excel·lències minoritàries, també necessita de fenòmens massius per obtenir la seva cohesió, per assolir un tot cultural com a suma de parts complementàries... Un país normal és un país amb concerts on la gent “crida la seva vida”.

Tast de Sopa és un petit testimoni de l’assaig del 6 de setembre. Podeu veure les fotografies al City Arms de Vic, fins el 15 de novembre, però si la distància (o la mandra, perquè enganyar-nos...) és més gran que la curiositat, podeu veure-les clicant aquí.

Bru Two: Josep M. Bru (1957) & Anna Bru (1989) / City Arms, Vic / On: 7.10.11 / Off: 15.11.11.

Agraiments: Jaume Soler "Peck" / Pep Bosch / Ignasi Roviró / Konrad Czerwinski.

All you need is love

 Continuo pensant que tot el que necessitem és amor, però també penso que no n'hi ha prou amb dir-ho... (John Lennon)

***

 Foto: J.M.Bru, Barcelona, 6 de setembre de 2011

Madrid, en blanc i negre

Galeria d'imatges: clicant aquí 

Quan fa uns mesos, vaig comprar les entrades per l’exposició d’Antonio López al Museu Thyssen de Madrid havia tingut en compte algunes coses: com viatjar-hi, si la calor seria molt forta, l’allotjament,... Coses normals, gens extraordinàries. En el que no hi vaig pensar va ser en la visita del Papa Benet XVI a la capital de l’estat espanyol. Simplement, la desconeixia.

Vaig descobrir Antonio López gràcies a un altre pintor, Carles Vergés. La primera vegada que vaig tenir l'oportunitat de veure alguna obra seva va ser en una galeria ja desapareguda (Cyprus, a Sant Feliu de Boada) i recordo molt bé la impresió que em van causar dues estàtues seves (Hombre i Mujer). Admiro l’obra de l’artista manxec, però també la seva actitud vital, humil, senzilla i, alhora, tossuda i persistent. Tal i com jo les veig, les seves pintures intenten  copsar el diàleg continu que mantenen els colors amb la llum i, per això mateix, introdueixen el temps en la pintura: López em sembla llum, temps i color.

Unes setmanes abans del viatge, vaig saber que coincidiríem amb la visita del Papa Ratzinger i amb l’anomenada JMJ 2011 (Jornada Mundial de la Joventut). Davant les dificultats per canviar les dates, vàrem decidir que -malgrat la previsió d’aglomeracions- mantindríem les dates del nostre viatge, de manera que, juntament amb la meva família, m’he convertit durant uns dies en testimoni involuntari de l’esdeveniment i, també, d’alguna de les reaccions que ha provocat. D’això, n’ha quedat un seguit d’imatges i algunes reflexions.

Ara no és moment, crec, d’escriure sobre aquestes reflexions. O, com a mínim, no de fer-ho en profunditat. Per diverses raons. Hi ha hagut tot un moviment mediàtic i institucional molt potent al voltant d’aquesta visita, amb dos objectius molt clars: un, el de presentar la visita del Papa com un esdeveniment multitudinari i exemplar i dos, minimitzar i descontextualitzar  les reaccions contràries a les formes d'aquest esdeveniment. Hi ha moltes mostres d’això, moltes, però un exemple paradigmàtic és l’editorial de La Vanguardia del 21 d’agost de 2011.

Així que, tot i que es un tema llarg i complex, ara vull, només, mostrar algunes de les imatges que vàrem capturar a Madrid. Són dels dies 17 i 18 d'agost, en diferents moments i a diversos indrets de Madrid. El blanc i el negre no és, almenys en aquest cas, una opció estètica. És, vol ser, una opció de concepte, un intent de mostrar el reduccionisme al que porta la polarització: el blanc pontifici versus el negre ateu, titllat de radical i intolerant. Una polarització que ens arriba, amb el signe dels temps que corren, amb previsió d’incrementar-se notablement en un futur molt proper.

És, també, un retorn en el temps, a uns temps que semblaven superats i que, definitivament, no ho estan.

Blanc i negre. Portats a l'extrem signifiquen llum absoluta o foscor, la desaparició de la gamma,dels grisos i dels matissos. Més que mai, necessitem del color, de la riquesa de la llum (de les llums!) i del diàleg amb el temps. Més que mai, necessitem mirades com la d'Antonio López.

* * *

Fotografies: Anna Bru i Josep M. Bru, Madrid, 17 i 18 d’agost de 2011. Ens vàrem acompanyar, un cop més, la Marga i la Marta, i la seva paciència infinita.

Collonades (1)

Ningú no és responsable de la cara que fa quan dorm. No els la tingueu en compte.

(Collonades. Joan Fuster)

* * * 

Foto: J.M. Bru. Xim 

Un país format (2)

Sé què i on va estudiar la meva quiosquera: és llicenciada en filosofia. 

Sé què i on va estudiar el meu cambrer habitual: és politòleg. 

Sé què i on va estudiar la dependenta de la botiga on acostumo a comprar la fruita: és periodista...

En canvi, de vegades penso que no sé ni què ni on van estudiar alguns arquitectes... En un quiosc? En un bar? O en una botiga de fruita?

Un país format

Aquest és, decididament, un país format i que inverteix en capital humà. Vas a comprar el diari i te'l ven una llicenciada en filosofia. El cambrer? És politòleg. Comprar fruita? Una periodista. I això és nota. No hi ha converses trivials sinó petites tertúlies  sobre l’epistemiologia de la vida quotidiana...

* * *

Foto: nit de Cap d'Any, desembre 2010. Donosti. JM Bru