Minuts després de les dotze, la nit perd el silenci. La ciutat ha tornat als carrers i la gent surt dels caus. Els coets també surten d'arreu: per sobre les terrasses, els veiem enfilar-se, solcant la foscor fins esclatar. Entre espetec i espetec, tossudes, les onades tornen i tornen a tornar, una i altra vegada, a la sorra d'Ondarreta. És una nit més, però també és una nit menys. És la darrera nit de l'any...
* * *
Fotografia: Josep M. Bru. Donosti, gener de 2011.
* * *
Fa temps, molt temps, que van tancar les mines de la vall d'Atxondo, al cor d'Euskadi. Les mines van funcionar fins el 1920. La darrera que va tancar es deia -ironies de la vida- "la Triunfante". S'hi extreia mineral de ferro i coure, que es transportava en un tren de via estreta fins a Durango.
De les mines ja no queda gairebé res i per allà on transitava el trenet ara hi ha un sender que recorre la vall: una passejada magnífica, que passa a tocar d'algun dels caserius més antics del país. És una vall curta, a l'ombra del pic Anboto i solcada pel riu Arrazola.
Hi ha dies que el vent de sud s'escola entre les muntanyes i travessa la vall a tota velocitat. Quan hi ha un dia ventós, les ovelles, que d'això en saben un pou, posen les parts pudoroses a airejar i les llanes a ventilar. Guaiteu si no, l'expressió de gaudi de l'exemplar de la foto...
Fa temps, molt temps, que el tren ja no circula, però el vent, el trapella vent del sud, no ho ha deixat de fer... Sort en té: ell no depèn dels homes.
* * *
Fotografia: J.M. Bru. Vall d'Atxondo. Desembre 2010.
Donosti, 31 de desembre de 2010. El bus de la línia 5, ple de gom a gom, fa el darrer trajecte de l'any: del Boulevard al barri del Antiguo. O potser era a l'inrevés? Tant és, tant fa: era el viatge de tornada.
El tema musical del clip és del grup polonès Usta i es diu Banka Mydlana ("Bombolles de sabó"). Forma part del treball Pierwszy pocalunek ("El primer petó"). Usta ha estat tot un descobriment, però permeteu-me un consell: no escolteu gaire la seva música o no us la podreu treure del cap...
He aprofitat uns dies lliures, que em restaven de vacances, per recuperar els "ferros" (així en diuen a casa) i anar als aguaits dels Aiguamolls de l'Empordà: un indret que, a banda dels seus valors intrínsecs, té un alt valor simbòlic com a defensa del paisatge davant la civilització que l'envolta.
Tot i que no en tinc cap ganes de fer-ne apologia, per a mi aquest és un bon lloc per badar i practicar el digiscoping, una tècnica fotogràfica consistent en acoblar un telescopi (muntat sobre un trípode i una pletina) a una càmera. És una forma d'aconseguir una aproximació important a la fauna (especialment, aus), sense importunar-la. El conjunt és una mica aparatós, però amb paciència i constància es poden assolir resultats decents, malgrat la dificultat d'obtenir imatges de qualitat i enfocades a distàncies considerables.
Deixo aquí alguna mostra del resultat. Espero que us agradin, però he de dir que les fotografies no tenen cap pretensió ni aspiren a res: són, simplement, imatges capturades durant dos matins d'hivern, assolellats i suaus, envoltat de ferros, aigües i llums.
Val a dir que també hi havia fauna. De dos tipus. Una, la fotografiada, que gaudia de la tranquil·litat de l'espai i la bonança del temps. L'altra, la fotografiadora, formada per quatre humans ociosos per diversos motius, que retratava compulsivament uns subjectes indiferents que, almenys fins ara, encara no reclamen cànons ni drets d'imatge. Que duri i perduri, pels segles dels segles. Amén.
* * *
Fotografies: Josep M. Bru. PNAE, Alt Empordà, gener de 2011.
* * *
