La iaia surt del cau

Jo vull ser la meva iaia:
caminar sense bastó,
sense pressa per viure,
fer un menjar deliciós.

(La iaia.- La iaia)

Fa uns dies, pocs, va acabar el cicle Música Fresca. Uns quants concerts, de nit, al portal modernista de la Casa Comella, una de les cases grans de Vic, on hi ha el Casino, un bar, una pastisseria i una caixa d'estalvis. També hi ha unes oficines municipals (les de "benestar", en diuen) que ocupen la planta noble de l'edifici, a les quals s'accedeix pel portal, ara estrenat com a escenari insòlit. Un portal a tocar de plaça i dels gelats de la Xixo, per davant del qual va passar vint-i-tres vegades, durant cada concert, un enorme camió de recollida d'escombraries.

Entre les propostes, diverses, diferents, totes elles joves, n'hi havia alguna especialment fresca: una, la del grup Stone House, un trio de 16, 17 i 19 anys, que apunta maneres i solvència musical. De fet, la seva proposta és tan fresca, que van canviar de nom durant el cicle i allà on abans es deien Live in Stone House varen passar a dir-se, simplement, Stone House. O sigui, Casa de Pedra, com la Casa Comella. Van deixar obsoleta la campanya de difusió en un toc de re-nominació. Una magnífica lona, vella de cop, coi de nanos.

Una altra proposta (i, a la fi, de la que vull parlar ara) és la que es va presentar com La iaia. La iaia és un jove de la collita del 1986. Per tant, si no té els 23, els farà aviat. Malgrat això, és La iaia. La iaia és l'Ernest Crusats, però també es diu La iaia per una sèrie de raons, totes elles ben tramades.

Les iaies són un món. Tot un món. Són personatges importants, per bé que gairebé mai protagonistes. Poden no entendre els mòbils o els ordinadors, però no tenen un pèl de tontes. Les iaies són una contradicció paradoxal, una síntesi de la innocència anacrònica i la saviesa que només prové de l'experiència. Encara diria més: sovint són unes múrries, que ens fan tocar de peus de terra, que ens fan adonar des d'una mirada carregada d'intencions, que moltes de les nostres preocupacions no són més que collonades, trivialitats disfressades de motiu.

I de les iaies que són al món, de les iaies possibles, l'Ernest ha manllevat la seva per re-crear-se. La iaia esdevé, així, una emoció epistemològica; una persona entranyable; una referència sentimental; una sonoritat tan catalana que es proclama universal; la protagonista d'una cançó senzilla, però no simple; en definitiva, una musa inusual. I sí, també una re-creació, d'un so que un cop interpretat, torna a sonar perquè s'hi pugui acompanyar de nou, de veus, de noves notes. La iaia és un loop, una cançó recorrent, una redundància amena, una cacofonia de-construida,...


Es va haver d'insistir una mica per convèncer La iaia. Ja se sap que, de vegades, les iaies s'arronsen i, si les vol fer sortir de casa, una empenta sempre va bé. Aquest cas no va ser una excepció. Sort que algú (gràcies, Casa) també va ajudar una mica i, al final, una nit de juny La iaia va sortir del cau; va sortir de l'armari; va fer un pase; una postura; va marcar paquet; va mostrar la mercaderia. I ho va fer en un portal, cosa que té pebrots, perquè alguna de les històries que han començat en un portal han acabat fatal...

Ara, que el debut de La iaia ja és història recent i ha quedat gravat, retratat i descrit, només afegiré que mentre l'escoltava, vaig tenir aquella sensació que et queda quan sents per primera vegada, una cosa que sent propera, saps (millor dit, intueixes) que pot arribar lluny... Bé, que pot o que podria arribar lluny, sempre que l'autor s'ho curri; s'ho treballi i trobi la veta dins del seu univers creatiu particular.

Però, al capdavall, un no sap que passarà demà o demà passat. I ara mateix només sé que La iaia ja ha sortit del cau. I, francament, ha valgut la pena...

* * *
Notes:

Podeu veure un excel·lent videoclip de La iaia a: Entre plat i plat
gravat el mateix dia 11.06, amb la col·laboració de diversa gent molt propera a La iaia i, també, dels tècnics del Mas de Bigues. El plat és el 330 d'aquesta web.
Francament, no us el perdeu.

Fotografies:
Josep M. Bru. Vic, 11 de juny de 2009.
* * *

El tren

Fa pocs dies, llegia a la premsa que el senyor Ray LaHood, secretari de Transports del govern de Barack Obama, ha visitat l'estat espanyol per, entre altres coses, conèixer de primera mà l'AVE, fent el trajecte entre la capital del regne i la ciutat de Saragossa.

Fins aquí la versió oficial. Però de versions, n'hi ha més. Una d'elles, obtinguda de fonts generalment ben informades, deia que el senyor Ray LaHood en el que estava realment interessat era en una altra mena de ferrocarril.

N'hi ha que encara van més enllà i asseguren, sense embuts, que el que realment interessa els americans no és un tren decent, ràpid, raonablement puntual, còmode i car. Això, ells, es veu que ja ho saben fer.

Ben mirat, per fer això, tampoc no calia venir a Espanya. A mitja Europa ja fa dies que ho tenen. I més ben fet, perquè a mitja Europa els trens ràpids els fan d'una manera que per anar de Barcelona a València, per posar un exemple, no cal passar per Madrid.

Així que no, que no us enganyeu. El motiu real de la visita de l'alt càrrec nord americà és, diuen, conèixer la xarxa de rodalies catalana i, concretament, la línia Barcelona - Puigcerdà.

Per a un parc temàtic nou a les Rocalloses, sembla que els americans volen dissenyar un tren incòmode, amb esperit d'aventura i que trigui hora i mitja a fer setanta quilòmetres. Algú, generalment ben informat, els ha dit que com aquí, no els fan enlloc: amb ponts que trontollen, vies úniques, pantògrafs que busquen les pessigolles a la catenària i horaris discrecionals. Que aquí de trens d'aquests n'hi ha i dels bons. I això, i no res més, és el que han vingut a buscar.

Ara ja ho sabeu. Quan, un dia d'aquests, aneu en tren a Lleida (evidentment, sense passar per Barcelona), en menys de mitja hora i travesseu un dels vint-i-tres viaductes sobre la riera de Rajadell, penseu en els americans, que de Nova York a Filadelfia triguen, pobrets, el mateix que nosaltres per anar de Vic a Plaça Catalunya. I això que ells, per despistar, compten en milles...

* * *
Fotografia: Josep M. Bru
Rambles de Barcelona, maig de 2007.
* * *

Alícia al país de les meravelles

Potser no es diu Alícia, però podria ser el seu nom...

Té vint-i-pocs anys i viu en un pis pel qual paga 850 euros mensuals. Fa un any i mig que treballa en una empresa de telecomunicacions: la seva mesada és de 650 euros.

Va demanar (i obtenir) un ajut per al lloguer de 200 euros mensuals. D'això fa 6 mesos i encara no ha cobrat res. Va demanar (i obtenir) una beca per pràctiques professionals: és una estada d'un parell de mesos en un altre país, probablement a l'estiu, probablement al nord d'Europa.

Potser no es diu Alícia, però podria ser el seu nom...

Per poder fer l'estada de pràctiques necessita comunicar-ho a l'empresa on treballa amb un mínim de quinze dies d'antelació, però li diran data i destí, probablement, només una setmana abans.

Al pis on viu se li ha espatllat l'escalfador i ha trigat dos mesos en convèncer el propietari que pagui la reparació o instal·li un de nou. Dos mesos sense aigua calenta. De fet, hi ha ajudat una amenaça de la companyia subministradora de gas, ja que l'escalfador tenia catorze anys i no havia passat mai cap revisió.



















Potser no es diu Alícia, però podria ser el seu nom.

La noia va veure l'altre dia a la tele al mag d'una tribu que vivia en un país (probablement) meravellós, on no hi havia crisi, sinó desacceleració, que és una cosa molt més fàcil d'arreglar... De fet, el mag i el seu consell de mags i magues, ja s'hi han posat de valent i demanen paciència, que en breu els símptomes desapareixeran i la cosa millorarà considerablement...

Un vespre, la noia que potser no es diu Alícia em va demanar (no sé encara per què) que què en pensava. De cavall estant, en aquell moment, només vaig saber dir-li que els països que no vetllen, de debò, per les condicions mínimes de vida i realització personal dels seus joves acaben (probablement) per diferir els problemes cap el futur, oblidant que el futur és una cosa que sempre arriba i que quan arribi (probablement) tindran el doble de problemes i la mitat de solucions.

I la noia que potser es diu Alícia va marxar carrer avall i d'això ja fa uns dies i ara voldria trucar-la per dir-li una cosa que, amb les presses, llavors em vaig descuidar i és que el país de les meravelles no existeix...

I, també, dir-li que compte amb els mags, que allà on et prometen un ajut et poden acabar donant el CD de la Soraya, que com a posagots va de conya, però que comestible, el que es diu comestible, (probablement) no ho és...

Algú em pot passar el seu mòbil?

* * *
Fotografies: Josep M. Bru
Rambles de Barcelona, primavera de 2006.
* * *

6 raons íntimes per ser (avui) culer...

N'hi ha més. Segur. Però avui són aquestes...

1.- Perquè juguen bé. Encara diria més: molt bé.

2.- Perquè fan que el futbol no sembli un esport avorrit, cosa que normalment és.

3.- Perquè el futbol és com el liniment: no serveix per gran cosa, però de vegades reconforta.

4.- Perquè la millor manera de guanyar és, simplement, demostrant que t'ho mereixes.

5.- Perquè tot i protagonitzar un partit que es recordarà durant anys, no he sentit cap paraula de menyspreu, sinó de satisfacció i convenciment. A més de jugar bé, saben guanyar...

6.- Perquè sis és la mitat de dotze. O la quarta part de vint-i-quatre. O la desena de seixanta. Però, sobretot, avui sis... és el triple de dos.

* * *
Foto: Josep M. Bru.
Galeries Maldà. Barcelona, novembre 2006.
* * *

Sol/a o en parell/a/es?

Llegeixo avui a la premsa, amb un cert astorament, que el nou president de la Xunta de Galícia, Alberto Núñez Feijóo, ha rebut algunes pressions amb motiu de la seva resistència a casar-se amb la seva parella, Carmen Gamir. Després d'insistir en la irrellevància pública del tema, Feijóo ha afirmat que "la vida privada, privada és".

Sembla que la relació no formalitzada que mantenen ha aixecat diverses suspicàcies: que si les repercussions sobre la base electoral, que si la imatge, que si les coherències amb l'ideari, que si problemes de protocol,...

Aquesta preocupació que genera l'estat civil d'un càrrec -almenys, un càrrec amb una importància com és el d'un president gallec, que conviurà amb la seva companya en una residència oficial- és un símptoma del feble límit, no sempre ben definit, que hi ha entre la vida pública i la vida privada de determinats personatges.

Tot i que l'estat civil no hauria de ser, ni de tros, un dels paràmetres a tenir en compte per avaluar la gestió de cap polític, cal no oblidar que hi ha (molts!) càrrecs que no només no inhibeixen la seva vida privada, si no que la converteixen en factor de construcció del propi personatge, quan no en pura exhibició.

Per citar només un parell de casos, en els que la frontera entre vessant públic i privat és molt tènue: un, el president francès Sarkozy. Les freqüents aparicions de Carla Bruni molt sovint tenen com a motiu activitats directa o indirectament relacionades amb les del seu marit.

Dos, Barack Obama, president dels Estats Units, acostuma a acompanyar-se en les seves aparicions públiques amb la seva dona, Michelle. I, de vegades, amb la família al complet: filles i gos.

En la representació del seu personatge, ambdós utilitzen la família (en especial, la parella) amb unes conductes que, potser per analogia, semblen derivar-se dels antecedents dels tractaments i protocols monàrquics, on la successió venia donada per factors de sang (i, per tant, la família era important) i no per les urnes. Perquè, al capdavall i malgrat les diferències, evidents d'altra banda, tenen en comú amb Feijóo que són càrrecs electes.


Més enllà dels problemes que puguin ocasionar els (o les) "presidents-consort" als protocols, si tots aquests tàndems i duplicitats acaben pagant-se (total o parcialment) amb diners dels contribuents, potser valdria la pena que, al moment de presentar-se a les eleccions, es coneguessin els estats civils dels candidats i candidates. I el nombre de fills i si tenen o no animals de companyia...

Segons com es comporti, un president solter pot sortir més barat que un d'aparellat (i aquí no hi ha diferències entre parelles del mateix gènere o no, per bé que una parella homosexual implicaria una profunda revisió d'alguns aspectes dels protocols...).

En la mateixa línia, que fos polígam practicant (mormó, per exemple) seria un factor rellevant a l'hora de sospesar donar-li el vot. Imagineu-vos-el sortint d'una cimera envoltat de consorts...

Fora interessant (particularment, penso que molt) una visió feminista del tema, però -de moment- es podria aventurar una hipòtesi de treball en dues proposicions disjuntives:

• el (o la) consort continua amb la seva professió, activitat o dedicació amb tota normalitat, sense més cerimònies...

• incorporar la figura de "càrrec de confiança íntima" per al (o la) consort, que passa a professionalitzar-se de totes totes.
  
  

Reflexionem-hi, si us plau...

* * *
Fotografies: Josep M. Bru
1.- Casament a Santa Maria la Redonda,Logronyo. Agost de 2006.
2.- Capilla del Condestable. Catedral de Burgos. Agost de 2006.
* * *

La variació avaluable o l'avaluació variable?

La setmana passada, el Departament d'Educació va fer públiques diverses dades estadístiques: el percentatge d'alumnes que es graduen al final de l'ESO, els que aproven -finalment- el batxillerat, els que aproven les PAU, etc.

Aquestes xifres no coincideixen amb les que han utilitzat, en moments diversos, l'informe PISA, el ministeri d'Educació o la Fundació Jaume Bofill. Una de les fonts de diferències és, per exemple, si es computen o no els alumnes repetidors com a fracàs escolar.

Segur que es poden fer diferents lectures de les xifres i l'èmfasi el posarà cadascú allà on l'interessi. No deixa de sobtar, però, que ni en això sigui possible establir un barem homogeni, que permeti, d'una banda, les comparacions en el temps (és a dir, l'evolució) i, d'una altra, les comparacions en l'espai (diferents resultats en diferents sistemes educatius en el mateix període de temps).

La frivolitat amb que s'utilitzen sovint les xifres és preocupant i ens està portant a una mena de perversió aritmètica que ha acabat acceptant-se sense gaire resistències. D'exemples no en falten, però el nombre de vaguistes participants en una determinada convocatòria o el de participants en una manifestació, segons les fonts, són exemples paradigmàtics d'aquesta avaluació variable.

Ara bé, quan la síndrome del "pam més, pam menys" arriba a temes com el del diagnòstic del sistema educatiu, l'exactitud dels càlculs és, penso, molt més transcendental. Els matisos i les explicacions són necessaris per comprendre les característiques de la qüestió, però no per minimitzar-la. Crec que la preocupació per l'eficàcia del sistema educatiu -i, en especial, a educació secundària- és àmpliament compartida i que toca, de totes totes, posar-hi fil a l'agulla.

Parlar-ne, ara, de si els repetidors són o no fracàs, dels alumnes "recuperables" o de la "debilitat" dels mecanismes d'orientació a final de l'ESO sona a cant de sirena. Un cop més, caldrà recordar que l'educació és el resultat polièdric de la confluència de un conjunt de factors: els alumnes, les famílies, l'entorn, els mitjans... i, també, i de forma molt important, dels professionals de l'educació.

Així que al costat de l'avaluació de resultats i la implicació activa del professorat (perquè, m'esgarrifa haver-ho de recordar, els alumnes -una part d'ells- no són els únics que tenen problemes de rendiment o dubtes vocacionals), fora convenient establir un sistema d'indicadors d'eficiència educativa homogeneïtzat, consensuat i apte per l'anàlisi comparada.

En matèria educativa, aquest sistema d'indicadors quantitatius de qualitat (i no és un joc de paraules) no és especialment difícil de definir. A menys, és clar, que es prioritzi l'autojustificació per sobre de l'autocrítica i s'arribi a l'absurd, com el del noi que arriba a casa amb les notes de final de curs i el pare li demana:
- Què? Han anat bé les notes?
I el jove respon:
- Depèn... Segons l'organització o segons la guàrdia urbana?

Al cap i a la fi, abans d'ensenyar a comptar se n'ha d'aprendre...

* * *

Fotografia: Josep M. Bru.
World Press Photo. CCCB, Barcelona, octubre de 2005.
La fotografia reproduïda és de Renée Jones.

* * *

Va de papus, Satanàs

La cançó Pedro Navaja, un magnífic poema urbà de Rubén Blades que a Catalunya -ja fa uns anys- va popularitzar l'Orquestra Plateria, deia en una de les seves estrofes que si naciste pá martillo, del cielo te caen los clavos.

En el post anterior, escrivia sobre les primeres crítiques al nomenament d'Angeles González-Sinde com a nova ministra de Cultura. Aquestes crítiques s'han multiplicat en les darreres hores i de manera molt especial en el sector internàutic: l'AI ha fet públic un comunicat recusant la ministra per un pressumpte conflicte d'interessos. Dit d'una altra manera, una possible incompatibilitat.

Les reticències a aquest nomenament no són casuals: en diverses ocasions González-Sinde ha fet públiques diferents opinions molt controvertides sobre les descàrregues, l'ADSL, els drets d'autor i la pirateria.

No és tracta ara de reproduir continguts que es poden trobar a bastament a la xarxa: amb una senzilla cerca, per exemple, a Google, qui ho vulgui trobarà referències de tot tipus sobre les afirmacions de la nova ministra. D'altra banda, tampoc no és tracta de fer una defensa subjectiva de les pàgines de descàrregues de pel·lícules protegides per drets d'autor.

Amb un mínim de reflexió, cal convenir que els drets d'autor existeixen i que cal protegir-los, però és que el problema no s'ha plantejat en aquests termes. En una cultura que viu en un món en el que la tecnologia ha irromput en la comunicació com un esclat; quan Internet permet una creació cooperativa des de -gairebé- qualsevol punt del planeta; quan milers de creadors de tot tipus i categoria estan utilitzant llicències Creative Commons; quan això està passant al teu costat, carregar contra el papus de l'ADSL a Espanya (que, per més inri és dels pitjors i dels més cars...) és no haver entès gaire bé res.

I acaba agafant cos la sospita de que el que es defensa des de determinades posicions quan s'utilitza el papus de la pirateria (i aquí hi ha una clara coincidència entre la SGAE i la nova ministra de Cultura) són uns interessos concrets i específics, que estan molt més a prop de lobbys audiovisuals i companyies discogràfiques que no de la defensa de la creació intel·lectual i artística.

Particularment, m'irrita haver de pagar un sobrepreu per un DVD verge, un disc dur portàtil o una targeta de memòria, quan les tres coses les faré servir per emmagatzemar arxius personals. El cànon és el recurs fàcil, que ens converteix a tots en potencials top-manters, en pirates electrònics.

Si aquests diners recaptats (que en el sumatori global són molts, no ho oblidem) es destinessin a la creació d'infrastructures de suport a la creació i a la seva difusió, a l'enfortiment de la indústria cultural i, en definitiva, a facilitar la creació i al dret de viure d'ella si s'assoleixen uns mínims de qualitat, no em sabria gens greu. Però és que no és així.

Pagant-lo, com tots els altres consumidors d'aquests productes, estic satisfent una mena d'impost universal i no discriminatori per finançar, per exemple, les despeses d'una societat com l'SGAE que, a més, actua en règim de pràctic monopoli.

Serà la de González-Sinde una gestió encaminada a corregir desequilibris? A crear mecanismes de foment i suport? A replantejar -seriosament- la pròpia existència d'un ministeri de Cultura? A repartir de forma ponderada recursos i oportunitats entre els diversos sectors artístics i culturals? A reduir privilegis?

No sé per què, però em sembla que ho tenim cru...

* * *
Fotografia: Josep M. Bru
Osca, abril de 2009

* * *