3 d’abr. 2008

FotoGravat


A partir de l'11 d'abril, al Bar el Gravat de Vic (c. Sant Miquel, 19), podreu trobar una mostra de fotografies fetes al mateix bar i que porten el nom de FotoGravat.

La mostra té dos formats:
  • Un, físic, amb 30 fotografies que s'exposaran al bar fins el 17 de maig.
  • Un altre, virtual, de 196 fotografies, que podreu trobar a la web de FotoGravat (cliqueu aquí per visitar-la).
Però FotoGravat és, també, un projecte solidari, ja que els guanys de les còpies de les fotografies es destinaran al projecte Una mà al Senegal.

FotoGravat s'inaugura el dia 11 d'abril, a les 23 h., amb un concert de Joana Serrat, amb la seva banda.

Els promotors de FotoGravat són:
  • BruTwo (Anna i Josep Maria Brugera): fotografies.
  • Sergi Càmara: assessorament.
  • Lluís Vergés: imatge gràfica.
  • Pep Pelfort (El Gravat): amfitrió.
FotoGravat ha rebut suports molt diversos, com, per exemple, els de Miyagui o el de la cantant i compositora Ana Laan.

Esteu convidats a visitar-la.

* * *

2 d’abr. 2008

De dret a Sodoma...


Les corrandes de la Coral Xicalla, cantades tot just fa deu dies, començaven, en la seva edició d'enguany, amb una reflexió potent:

Que el clericat es renovi
no és un fet habitual
i ara la casa del bisbe
voldrien fer-la més actual.
De tots colors l’han pintada
per a posar-hi remei
i així ara ens sembla
el símbol de l’honor gay.

Ells i elles (els i les cantaires barretinats) ja avisaven, però per si no n'hi hagués prou, avui, passejant per la plaça de la Catedral, veig, just en la cantonada oposada en diagonal a la casa del bisbe (la façana de la qual encara estan empastant -i, per cert, no massa homogèniament-), que està a punt d'obrir un local, sembla que de dispendi i sedició, amb el nom de "L'invertit"...

No sé on anirem a parar, però la relaxació de costums i criteris morals ens pot deixar com al senyor de la foto: amb les barres laxes, el somriure trencat, els ulls remoguts i el llapis a tomar pel sac...

Si ningú ho arregla, anem de dret a Sodoma...

* * *

1 d’abr. 2008

Pessics (22)






La Carminha i l'Amèlia,
les iaies més trempades de Cambados,
fent exercici en un parc del seu poble.







A partir dels 30 anys, cal cuidar-se...
(Mick Jagger)

* * *

No som els últims



Ser rigorós, per a mi, és ser sincer amb mi mateix,
no estalviar-me res, ni tan sols allò que no m'agrada de mi, allò que no voldria saber i molt menys veure...

(Zoran Music)

* * *

Visitem l'exposició de dibuixos i pintures de Zoran Music, a la sala d'exposicions de la Fundació Caixa Catalunya, a la Pedrera (Passeig de Gràcia - c. Provença) de Barcelona. Ens l'han recomanat dos amics (els Vergés: en Carles i en Lluís) i anem a veure l'obra d'aquest artista avisats de què hi ha...

Zoran Music va nèixer a Gorizia el 1909 i va morir a Venècia el 2005, però l'episodi que marca la seva vida i la seva obra -definitivament- és la reclusió al camp de concentració de Dachau (a prop de Munic), on va ser deportat, acusat de col·laborar amb la resistència. Allí va treballar com a administratiu a l'infermeria i amb la poca tinta de que disposava va començar una sèrie de dibuixos, reflectint la coexistència amb l'horror de l'extermini sistematitzat, la visió colpidora de piles de cadàvers amuntegats...

Music sobreviu i inicia un llarga travessia interior en ser alliberat el 1945. El moment artístic de l'època (el debat entre abstracció i figuració, l'auge de l'art abstracte) i altres reflexions de l'artista durant es primers anys de la postguerra queden anotades -amb paraules pròpies de Music, de forma sintètica, però especialment nues i sinceres- als murals d'una exposició que configura, així, un recorregut artístic i vital, per l'obra i la vida del pintor.

El buit personal que sent Music en exhaurir possibilitats i no trobar sortida satisfactòria a les seves necessitats artístiques, el porta a començar, de nou, a pintar cadàvers, iniciant una segona etapa -i definitiva- de la sèrie "No som els últims", on assoleix invocar, des de la re-memòria, des de l'experiència viscuda, la tragèdia de la violència i de la mort...

La frase "No som els últims" té el seu origen en una conversa amb un company txec a Dachau, quan passen per davant d'una muntanya de cossos sense vida: "Quatre metres de cadàvers al costat de la xemeneia. Veus? -va dir ell-, dins d'un dia o dos ens tocarà a nosaltres. Passarem per aquesta xemeneia, però mai no tornarà passar això. Som els últims que veiem una cosa semblant. Però no era cert: no som els últims..."


No només per la seva vàlua artística, sinó -també- per la d'experiència humana tràgica, l'exposició de Music és altament recomanable. Perquè a més de dibuixos, a més de pintures, a més d'aquell art que surt del més profund, del més íntim... a més de tot això, recorda fets que, per desagradables que siguin, caldria no oblidar mai... Com el testimoni de Primo Levi, el de Zoran Music ens enfronta a l'horror, a allò que ell mateix descriu com el "paisatge desèrtic de la vida".

Queda escrit: Zoran Music, La Pedrera, Barcelona, fins el 18 de maig, per a qui el conegui i per a qui no el conegui... Només un consell: anar amb els ulls ben oberts i sense presses.

* * *

30 de març 2008

29 de març 2008

Món de gossos...


Darrer jour al Domaine de Saint Jean. A ponent, una lluna plena que no acaba de marxar, dissimulada pel blau del cel del dia que comença... Durant l'esmorzar, la fem petar i la Martine ens comenta que la situació de la viticultura a la zona de les Corbières no convida a l'optimisme.

Es queixa de l'arribada al mercat francès de vins forans (australians, sud-africans, xilens, californians,...) que desplacen els vins propis i els fan minvar les vendes. En especial, la situació afecta les denominacions d'origen menys conegudes i, per tant, més febles. Les repercussions, ens explica, són més greus per als seus vins que, per exemple, per als de la zona de Burdeos.

Diu que, des de fa uns anys, el balanç final de la temporada és de guany zero, perquè les despeses se'ls mengen totes les vendes i que no ha quedat més solució que diversificar les fonts d'ingressos. L'explotació, per si sola, ja no els dona per viure.

Sap greu, però és l'hora de marxar: han estat uns dies agradables i ens hem sentit molt ben acollits. Ens acomiadem i la mestressa ens engalta una ampolla de Deo Gratias com a regal. Després, quan la tastem, descobrirem que aquest vi de l'abbaye de Fontfroide és capaç de tornar catòlic a l'agnòstic més contumaç...


Quan enfilem el camí dels xiprers, l'Ulysses, el gos grum, ens acompanya fins la cruïlla de la carretera. Allà queda, quiet, dient-nos adéu amb els ulls, que amb altra cosa no en sap. Món de gossos...


Una estona més tard, a la terrassa d'un bar on hem parat a fer un mos de trànsit, hi ha una parella de dones, una gran i l'altra madura, amb un yorkshire que té tants anys com les dues dones juntes. O sigui, Matusalem en versió canina. El tenen assegut sobre un coixí i, de tant en tant, li donen un bocí de pà amb pernil. El quisso, no sense dificultats, mastega i s'empassa la teca que li donen...

A tocar de la terrassa, per la banda de fora, hi ha un altre gos. Raça indefinida, talla grossa, estacat a una tanca del carrer, on s'espera a que el seu amo acabi de repintar un moble que té, aproximadament, l'edat del yorkshire més la de les dues dones... o sigui, moltíssims. El gos gros rossega la corda que el lliga, sense gaire convenciment, però sense resignar-se.

Pugem de nou al cotxe i enfilem l'autopista. A la ràdio, per fi, una emissora en català: ràdio Arrels. Tornem a casa i ens queda un soroll de brogit sobre el tema econòmic a França. Un debat discret, però latent. Ahir, el suplement d'economia de Le Monde ( amb uns articles realment informatius, pedagògics...) plantejava la qüestió de la necessitat d'un pla d'austeritat, d'ajustament a una realitat tossuda...


Al centre de la portada del suplement, una fotografia de François Fillon, el primer ministre discret -el coneix algú, fora de França, aquest home?-, però pencaire, amb el cap inclinat i una mirada de preocupació... Mentre, a les revistes, qui surt cada dia és el "pequinès" Sarkozy, amb les seves plataformes, les quals, amb prou esforç, li serveixen per arribar al llom de la "llebrera" Bruni...

Recordo, mentre travessem El Voló, un article de fa temps del professor Vicenç Navarro, amb una reflexió sobre els països -el nostre, per exemple-, que hem arribat tard i malament al primer món... Sóm com canitxes pijos i nou rics, que portem xip i collaret amb picarol des de fa quatre dies. Acabem d'arribar al pinso de paquet metalitzat i ja som els xulos del pipican. Que se'ns noten les plataformes, vaja, com al copríncep d'Andorra...

N'hi ha d'altres -com els veïns del nord- que en mengen de fa més temps i els passa com al yorkshire: han envellit i s'han acostumat al pernil de gla, mentre el petaner -i pitjor encara si és gros- s'està cansant de rosegar corda de cànem...

Però ni les cordes de cànem ni els entrepans de pernil són eterns. L'abbé Martin, mossèn de Cucugnan, ja ho va descobrir: si bades, la parròquia se t'en va a l'infern. Així, sota la fotografia d'un Fillon preocupat per altres temes que els paparazzi, un article d'Adrien de Tricornot parla sobre els països emergents. Ara -diu-, és l'hora dels BRIC (Brasil, Rússia, Índia, Xina). Països amb potencial per als propers anys, amb PIB creixent i tamany de població com a factors d'emergència. I això que encara no fan vi...

Crec -d'això ja no estic segur, hauré de mirar-ho- que també va ser l'abbé Martin qui va dir que no es pas bordant a la lluna plena que purgues els pecats ni et lliures de les puces. Món de gossos...

Bup, bup,...

* * *

Ell (1)