Darrer
jour al Domaine de Saint Jean. A ponent, una lluna plena que no acaba de marxar, dissimulada pel blau del cel del dia que comença... Durant l'esmorzar, la fem petar i la Martine ens comenta que la situació de la viticultura a la zona de les Corbières no convida a l'optimisme.
Es queixa de l'arribada al mercat francès de vins forans (australians, sud-africans, xilens, californians,...) que desplacen els vins propis i els fan minvar les vendes. En especial, la situació afecta les denominacions d'origen menys conegudes i, per tant, més febles. Les repercussions, ens explica, són més greus per als seus vins que, per exemple, per als de la zona de Burdeos.
Diu que, des de fa uns anys, el balanç final de la temporada és de guany zero, perquè les despeses se'ls mengen totes les vendes i que no ha quedat més solució que diversificar les fonts d'ingressos. L'explotació, per si sola, ja no els dona per viure.
Sap greu, però és l'hora de marxar: han estat uns dies agradables i ens hem sentit molt ben acollits. Ens acomiadem i la mestressa ens engalta una ampolla de
Deo Gratias com a regal. Després, quan la tastem, descobrirem que aquest vi de l'
abbaye de Fontfroide és capaç de tornar catòlic a l'agnòstic més contumaç...
Quan enfilem el camí dels xiprers, l'Ulysses, el gos grum, ens acompanya fins la cruïlla de la carretera. Allà queda, quiet, dient-nos adéu amb els ulls, que amb altra cosa no en sap. Món de gossos...
Una estona més tard, a la terrassa d'un bar on hem parat a fer un mos de trànsit, hi ha una parella de dones, una gran i l'altra madura, amb un
yorkshire que té tants anys com les dues dones juntes. O sigui, Matusalem en versió canina. El tenen assegut sobre un coixí i, de tant en tant, li donen un bocí de pà amb pernil. El quisso, no sense dificultats, mastega i s'empassa la teca que li donen...
A tocar de la terrassa, per la banda de fora, hi ha un altre gos. Raça indefinida, talla grossa, estacat a una tanca del carrer, on s'espera a que el seu amo acabi de repintar un moble que té, aproximadament, l'edat del
yorkshire més la de les dues dones... o sigui, moltíssims. El gos gros rossega la corda que el lliga, sense gaire convenciment, però sense resignar-se.
Pugem de nou al cotxe i enfilem l'autopista. A la ràdio, per fi, una emissora en català: ràdio Arrels. Tornem a casa i ens queda un soroll de brogit sobre el tema econòmic a França. Un debat discret, però latent. Ahir, el suplement d'economia de
Le Monde ( amb uns articles realment informatius, pedagògics...) plantejava la qüestió de la necessitat d'un pla d'austeritat, d'ajustament a una realitat tossuda...
Al centre de la portada del suplement, una fotografia de François Fillon, el primer ministre discret -el coneix algú, fora de França, aquest home?-, però pencaire, amb el cap inclinat i una mirada de preocupació... Mentre, a les revistes, qui surt cada dia és el "pequinès" Sarkozy, amb les seves plataformes, les quals, amb prou esforç, li serveixen per arribar al llom de la "llebrera" Bruni...
Recordo, mentre travessem El Voló, un article de fa temps del professor Vicenç Navarro, amb una reflexió sobre els països -el nostre, per exemple-, que hem arribat tard i malament al primer món... Sóm com canitxes
pijos i nou rics, que portem xip i collaret amb picarol des de fa quatre dies. Acabem d'arribar al pinso de paquet metalitzat i ja som els xulos del
pipican. Que se'ns noten les plataformes, vaja, com al copríncep d'Andorra...
N'hi ha d'altres -com els veïns del nord- que en mengen de fa més temps i els passa com al
yorkshire: han envellit i s'han acostumat al pernil de gla, mentre el petaner -i pitjor encara si és gros- s'està cansant de rosegar corda de cànem...
Però ni les cordes de cànem ni els entrepans de pernil són eterns. L'
abbé Martin, mossèn de Cucugnan, ja ho va descobrir: si bades, la parròquia se t'en va a l'infern. Així, sota la fotografia d'un Fillon preocupat per altres temes que els
paparazzi, un article d'Adrien de Tricornot parla sobre els països emergents. Ara -diu-, és l'hora dels BRIC (Brasil, Rússia, Índia, Xina). Països amb potencial per als propers anys, amb PIB creixent i tamany de població com a factors d'emergència. I això que encara no fan vi...
Crec -d'això ja no estic segur, hauré de mirar-ho- que també va ser l'
abbé Martin qui va dir que no es pas bordant a la lluna plena que purgues els pecats ni et lliures de les puces. Món de gossos...
Bup, bup,...
* * *
