23 de març 2008

Happy Verro




















Tornant d'uns dies fora, sentim -al cotxe, durant el viatge de tornada- la ràdio. En un punt indeterminat de l'Eix Transversal, entre Santa Coloma i Vic, comença una secció del Matí de Catalunya Ràdio. La cosa va d'innovació empresarial.

Primer, sector sanitaris. Roca, ja sabeu... la marca que vegem nou de cada deu catalans quan pixem. Després, Imira. Una productora d'animació: "Lola & Virgínia" arriba, ja, a 90 països (territoris, que es diu ara..). Al tercer tall, però, arriba la bona...

No entrarem en detalls superflus. Anirem directe al gra, en aquest cas a la llavor. Parlen de Semen Cardona: una empresa que ven al cap de l'any un milió de dosis de semen de porc per a inseminació artificial. Asèptica, amb el bestiar classificat per races, cadascuna al seu compartiment, sense mescles. Una mena de món feliç, com li agradaria a algun partit conegut d'aquí mateix.

Dades: el preu mitjà de la dosi de semen és de 4 €. Dos mercats nous, importants, potents: Filipines i Vietnam. Tipologia del client: compra de dosi per inseminar truges, per tal de criar porcs destinats al consum alimentari. El trànsit globalitzat comença en un laboratori de Cardona i acaba en una safata de pórex en una gran superfície de Manila. A més de codi de barres, la carn porta l'historial implícit: una mostra de l'ADN d'un tall de llom permet identificar pare i mare, conèixer la procedència i establir un itinerari genealògic clar. Saber els cognoms del llom, vaja...

L'empresa té 600 porcs en tres granges. Són els productors, els donants. Es vetlla per mantenir-los en les millors condicions, per tal d'assegurar-ne un rendiment òptim. Porcs que (cito literalment): "tractem com a persones perquè rendeixin com a animals..." Però la fredor del negoci topa -com gairebé sempre- amb el factor humà... i animal. Un diagnòstic ràpid:

1).- Del factor ambiental i com repercuteix en el rendiment. Aquests porcs tenen música ambient, fil musical a les granges. I no és un detall insignificant. Quan els porcs senten música clàssica, la libido minva. I quan els enxufen un canal canyat, amb música llatina (imagineu: Chayanne, Ricky Martin, Shakira,...) s'atabalen, víctimes del ritme i del neguit. Solució contrastada empíricament: una emissora generalista, amb entrevistes, música i anuncis. O sigui, Catalunya Ràdio, que ja pot presumir, al cap de 25 anys d'existència, de tenir una audiència mixta. Concretament, "El matí de Catalunya Ràdio". Audiència mitjana: 500.600 oients. 500.000 humans i 600 porcs.

2).- Del factor mecànic i la dificultat de l'extracció. Un verro és un senyor porc. La verga mesura, en un adult, de 45 a 50 centímetres. En català estàndard: mig metre de polla. I un porc té, en aquests dos pams i escaig de la seva anatomia, una força considerable. No sempre els mitjans mecànics d'extracció són eficients. I llavors, aquí entra un altre factor....

3).- Del factor humà i els efectes colaterals. Què passa quan el porc no està per la feina? Quan el mascle -ja acoblat al suport que simula una truja- bada, s'estressa o divaga? El testimoni de l'extractor, recollit fidelment per Catalunya Ràdio, és directe, pedagògic i entranyable. Quan el mitjà mecànic no rutlla, només queda el treball manual. No exempt de riscos, per cert. Més d'un (o d'una) empleat ha acabat víctima de tendinitis professional. Com li va passar a l'Irina Palm, però amb un altre tipus de bestiar... I ara sí, arribem al quart i darrer factor.

4).- Del factor lingüístic i la importància de conèixer idiomes. L'operari responsable de l'extracció, després d'una explicació clara i precisa del procés, tota ella feta en un castellà molt musical, ens explica quines paraules fa servir per animar i engrescar els porcs ganduls. No entrarem en l'accent (qui vulgui detalls fonètics, pot sentir el programa, mitjançant l'enllaç que trobareu al final d'aquesta entrada...), però les frases no enganyen ningú. Per portar un verro mandrós a una ejaculació competent, ja li pots anar dient, ja... que fins que no li xiuxiueges a cau d'orella un "va, maco" com Déu mana, no hi ha res a pelar.

Després d'això, no feu mai més cas de comentaris apocalíptics sobre el futur de la llengua; sobre l'extinció del català, ni sobre cap altra bajanada d'aquest tipus. Mentre tinguem una llengua capaç d'excitar verros de mitja tona, mentre parlem un idioma adient per extreure'ls-hi el suc (mai millor dit), el català no estarà en perill. Ni de conya. Un país de ploramiques, això és el que som....

* * *

Enllaç al reportatge Innovar o morir .
Emès al programa "El matí de Catalunya Ràdio", el dijous, 20 de març de 2008.

* * *

12 de març 2008

El Chico & Balmes


Casino de Vic.
08.03.08.
Darrer concert del cicle Sobretaula.

Santi Balmes i El Chico con la espina en el costado.




Els concerts de Sobretaula tenen com a al·licient (o com a inconvenient, tot depèn de com es miri) que, a priori, no se sap massa bé què es va a veure i a sentir. Tenen el seu risc i això cal tenir-ho clar. La combinació de dos músics que es troben en un escenari, de forma relativament inusual, acaba per generar un espectacle que té un punt d'irrepetible i un altre d'imprevisible.

Balmes i El Chico van acompanyar-se dels ingredients habituals: taula, ampolla de rioja, copes, veus i guitarres... Però també van introduir elements no habituals: orgue de joguina, telèfon de nyigui-nyogui, teclats i algun altre estri de nom impronunciable.

Arribat el cas, tampoc no van dubtar a utilitzar altres recursos.... Si Balmes va tocar un tema des del piano de cua que hi ha a la sala, El Chico va fer una petita sessió de "percussió escènica", eufemisme per descriure el so resultant de picar el terra de l'escenari de la Sala modernista del Casino de Vic...

He de dir que vaig arribar al Casino amb un punt de prevenció. Santi Balmes és la veu rugosa de Love of Lesbian, un grup que va fer, ja fa uns anys, dos discos importants (Microscopic Movies i Ungravity) i que després va iniciar un viatge de destí incert. Només és él meu punt de vista i estic segur que hi ha gent que no opinarà igual, però crec que aquest grup, després d'Ungravity (un disc amb algun tema molt bo i un Life in cinemascope magnífic) ha entrat en una etapa que -a banda d'algunes ocurrències- no trobo gaire interessant. I, pel que fa al partner, reconec que al Chico el coneixia molt poc, només de referències indirectes...

Doncs bé, el Sobretaula de dissabte va tenir prou ingredients per convertir-se en un concert atípic, però engrescador: rauxa, humor i impertinència simpàtica de dos músics que van saber passar-s'ho bé i transmetre-ho, fins el punt de no tenir cap mania d'acomiadar-se -poc després de tocar un tema de Neil Young-, interpretant Can't get you out of my head, un tema "disco hit" que, ja fa uns quants anys, va taladrar fort de la mà de la Kylie Minogue.

I ves per on, gràcies al Sobretaula he descobert El Chico i he recuperat (del bagul) aquells dos discos de Love of Lesbian que deia abans. Així que llarga vida al risc, per bé que el feeling dels artistes rebi el suport d'una ampolla de Maragoya. És el que tenen les sobretaules...

P.D. a.
Vist que els artistes anaven fent el tastet i no convidaven, suggereixo que la marca de rioja esmentada esponsoritzi el cicle, amb, per exemple, una ampolla de degustació per taula. Així el públic també podria "regar" la sobretaula amb una copeta...

P.D.b.
I, ara ja més seriosament, la meva enhorabona a l'Eva, la Laura i la Marta, la gent que ha fet possible que propostes com aquesta vinguin a Vic i animin una mica el panorama. Bona feina, noies...

- - -

Podeu veure la galeria de fotos del concert clicant aquí

- - -

Pessics (18)













Tot el que pica en entrar,
pica en sortir...

( 孔夫子 = Confuci )

- - -

11 de març 2008

Liffey















Fa dies que, per un motiu o altre, no disposava de temps per escriure quatre mails que tinc pendents. Ara que m'hi poso, em lio a escriure al bloc i tampoc no acabaré fent el que preveia fer, però bé, què hi farem... La penúltima cosa que tinc ara al cap es sentir-me culpable de res.

Però posats a culpar algú, culparem la Joana Serrat, cantant i compositora, que
presenta disc el diumenge, 16 de març, al teatre auditori de Calldetenes. El disc es diu Liffey, com el riu que travessa Dublin. Un riu que, allà, arriba al mar...

Liffey, un riu que divideix (o uneix) una ciutat en dues parts, si és que les ciutats tenen mai dues parts...
Ben mirat, tots tenim el nostre Liffey: rius que divideixen (o uneixen) ciutats i gents, fragments de vida, patchworks, que s'empantaneguen o bé corren cap un mar en el que, finalment, es barregen totes les aigües.

Vaig tenir, fa uns dies, l'oportunitat de sentir un parell de temes del disc. D'aquella audició improvisada i amb presses, em va quedar una sensació divertida: un punt suau de pell de gallina (ja fa, era al Gravat i al febrer...) i la constatació d'una evolució musical que va començar, s'ha mantingut i, molt probablement, continuarà...

Liffey (o An Life, en irlandès)... Ningú no sap mai, a priori, on ens portarà la vida; millor dit, on ens l'emportarem cadascú de nosaltres, on desembocarà el nostre Liffey particular; el nostre corrent vital, personal i intransferible.

Keep on walking. Just as easy as this... Ho deia un mail rebut fa mesos, que encara guardo en algun prestatge d'un armari electrònic que no sé on és, però és així: cal continuar caminant si enlloc es vol arribar.

No podré veure la Joana el dia 16 a Calldetenes, però, si em permeteu un consell, és aquest: si podeu, aneu a veure-la. Difícilment en sortireu decebuts.

Però si no podeu, l'11 d'abril la podreu (la podrem) escoltar al Gravat, a Vic. De gratis, per una bona causa. I si voleu repetir, cap problema. El 30 d'abril, també a Vic, en butaca i també de gratis, al Comunitari del Vic-2.

I si la voleu sentir a qualsevol hora, o a l'hora que us vagi bé, pilleu-vos un Liffey. Compte, fixeu-vos-hi, que el disc, a més de música, porta un llibret amb uns dibuixos característics, molt personals, d'una noia també cognomenada Serrat. Mireu-lo amb cura, amb deteniment, que no tot ha d'entrar per l'oïda...

Així que ja ho sabeu, this is Liffey: música, lletres i dibuixos... O com diu el riu: Keep on walking. Just as easy as this.

Un petó i molta sort, bottomflower.

Ídem, Carla.

- - -

9 de març 2008

Akustika 2008
















Un any més, durant un mes i escaig, el cicle Akustika portarà concerts de petit format a diversos bars de Vic i, també, a d'altres poblacions.

El cicle, també un cop més, està promogut per Fressa, amb el Manel Manzano i la seva gent fent de mestres de cerimònies.

Com a inici del cicle, un dimarts, el 4 de març, es van reunir els promotors i els músics que hi participen a Akustika amb una colla de col·laboradors. Tot plegat va acabar sent un sopar-concert, amb petites actuacions de tots els músics del cicle. S'hi va afegir (tard, venia en tren...) l'Iñaki Martínez, que va rebre una sorpresa en forma d'un CD ("Parada en Vic") amb diverses versions de temes seus interpretats per amics d'aquí.

També el Manel Manzano va rebre alguna petita sorpresa, com a reconeixement a la feina que -gratant-li hores i hores al seu temps lliure-ve fent des de fa uns quants anys. No vàrem poder veure bé de què anava el regal, però semblava alguna cosa relacionada amb pomes... Mirarem d'esbrinar-ho aviat.

Res més. Si esteu al cas, si us hi fixeu, aquests dies anireu veient cartells anunciant concerts a diversos locals de Vic i altres llocs. Diuen que es tracta d'estar al cas i parar l'orella. Deu ser per això que es diu Akustika...

Doncs res, a fixar-s'hi i a gaudir-ne...

- - -

Si voleu veure fotografies del sopar-concert del dia 4 de març, cliqueu aquí.

- - -

8 de març 2008

Esmorzars de dissabte (2)

















Avui, dissabte d'una setmana mogudeta, hi ha força mandra.
Toca un esmorzar de dos plats joves i cuinats a prop de casa...

El primer plat, directe a la vista.
El segon, directe a l'oïda...








Mia Coll, retratada per Gerard Rodríguez




Comencem per la vista: visita a la galeria de fotos del Gerard Rodríguez, amb qui parlava fa unes hores al Part, jornada de les arts, una activitat organitzada per Artèria (una associació nova, amb idees, ganes i iniciatives divertides: com la d'avui, a la Plaça de la Catedral de Vic). Una de les seves ànimes impulsores és, precisament, la Mia Coll, la noia de la foto del Gerard que reprodueixo aquí...

Al Gerard li havia vist alguna cosa a l'entreplat del Jordi Crusats. Ara, mostra sèries de retrats, classificats per models: amics i coneguts, gent de la seva generació. Són retrats directes, sovint primers plans, farcits de mirades, gestos i complicitats; de vegades en blanc i negre, de vegades en color...

Enhorabona, Gerard, n'hi ha de molt bons: anirem visitant regularment el teu rebost electrònic.

* * *








Miyagui
a La Central,
Vic. 31.01.08.
Dijous llarder.




Saltem a l'oïda: música de Miyagui, grup format per Roger Usart (veu), Jordi Torrents Turre (bateria); Guillem Costa (baix); Jordi Casadesús (guitarra) i Guillem Soler (teclats).

Una proposta sòlida, potent, rodada... Ofereixen el seu CD des de la seva web: clicant aquí, pots descarregar-te la seva música gratuïtament.

Un bon regal, un bon disc, que arrenca amb un tema magnífic: Photographs and broken thoughts, que ja he incorporat al meu jukebox particular...

Una abraçada, gent. És un plaer sentir-vos.

* * *

3 de març 2008

Biografies reversibles (3): Isaac Newton




















Biografies reversibles

Isaac Newton

Aquesta biografia pot ser un divertiment.
O no.
En cas de semblances o coincidències,
dubteu de la realitat
i consulteu l'hagiògraf de capçalera.


- - -

Isaac Newton va nèixer a Prats de Lluçanès la nit de Nadal de 1962. Era una nit freda, molt freda, tal i com consta als registres de l'època (podeu consultar-los al Servei Meteorològic de La Guixa: www.meteoguixa.dot).

La mare es va posar de part després del sopar familiar i la varen auxiliar, en primera instància, veïns i coneguts, ja que el metge i la llevadora van haver d'esperar sis hores, dins d'un Fiat 1400, al coll de Lorda, colgats per la neu que els caigué a sobre.

L'Isaac estava cridat a ser l'inici d'una nissaga i va acabar sent fill únic, ja que la mare mai va superar la mala experiència del part. Va créixer voltat de dones (mare, tietes, queques, veïnes,...), davant la disconformitat del pare, més partidari d'obtenir suport físic per a les feines del camp que no d'invertir en intel·lectes, llibres i jocs científics.

De nen, Newton ja apuntava dots artístiques. Fou un virtuós de la gralla i amb el Grup Agrofònic del Lluçanès (el Gall) va participar, amb només vuit anys, en una gira multitudinària que el va portar d'Olvan a la Torre d'Oristà.

Poc després va iniciar-se en la creació literària. Van ser molt comentats els editorials que escriví al full parroquial, en els que defensava un replantejament de la catequesi vers postulats més arrelats en l'entorn i no tant en la doctrina de la fe, tal vegada influenciat per Aribau i Verdaguer.

De forma recorrent, lamentava que els blocs encara no haguessin arribat a aquelles contrades, però la impremta clandestina d'un seu tiet li va servir per difondre pamflets per tota la comarca. Emprava el format que ell va fer famós, de vuit línies per paràgraf, nomenat
octaveta. La seva prosa era inconfusible: enèrgica i inflamada, alhora que vehement.

Als 16 anys, poc abans de complir els 17, va compondre la seva suite
Orient Express, que -malgrat diverses versions contradictòries- pren el nom del bar on es van conèixer els seus pares i on ell mateix va guanyar el primer campionat infantil de botifarra, premiat amb baralla nova, diploma i punyeta d'or.

La suite va ser interpretada públicament de seguida, ja que va comptar amb el suport del Consell Comarcal del Lluçanès i, també, del seu tutor i professor de música, Ireneu Bardolet. En la seva concepció original, era extremadament novedosa, ja que alternava moviments de tenora solista, triangle, timbalet i segones gralles. És la configuració coneguda com a
new tònica. La versió més coneguda és la dirigida per Joseph Van Cells amb la Jovenívola de Merlès i enregistrada als estudis de Pep Sala.

La trajectòria del seu talent precoç va quedar truncada quan el 26 de febrer de 1985, poc després de les festes de la Candelera, caigué dels lloms d'un ase català i es colpejà la base de crani contra el monòlit del monument a la Sardana de Perafita. Malgrat els intents de reanimació d'uns transeünts -el metge i l'infermera van trigar sis hores en arribar, perquè van quedar immobilitzats al revolt de Serrabonica per una tempesta de pluja i pedra-, Newton no va sobreviure.

Dos dies més tard, les seves cendres van ser escampades, sobre una mar de boira, des del Roc Llarg, mentre la Diatònica de Muntanyola, acompanyada en l'esdeveniment per Les Tietes Queques, interpretaven la que fou, a les postres, la seva cançó més coneguda:
I will survive, my sweet country. Una crònica de l'època afirmà que una llevantada impertinent va retornar el vol de les cendres sobre els assistents al dol, com si no volguessin caure (les cendres, no el públic) sobre la Plana i busquessin el camí de retorn a Lluçà...

Una llegenda rural, homologada pel Grup de Recerca Folklòrica d'Osona, afirma que l'esperit de Newton sura, de nou, reencarnat, les nits de lluna sorda, per sobre les valls, turons i rierols de la seva terra (un país ben delimitat per eixos, cobertures, solcs i pixapins). Mai no en tindrem constància fefaent d'això, però si alguna vegada sentiu una peça de Newton, taral·legeu-la en pau, perquè ell fou un home que en pau visqué i en pau ens abandonà, encara que fos caient d'un guarà.

- - -