Si aquests dies anàvem mancats de papus, els déus ens proporcionen algun altre...
Aquest ve de Madrid, amb el nomenament d'Ángeles Gonzalez-Sinde com a nova ministra de Cultura. Els antecedents no conviden a l'optimisme: com a presidenta de l'Acadèmia de les Arts i les Ciències Cinematogràfiques d'Espanya ha mantingut una clara, explícita, iterativa i pública postura contra un concepte de "pirateria" molt semblant al que nodreix els arguments de la SGAE.
Tot plegat ens hauria de convidar a la reflexió sobre quin és el model d'autoria intel·lectual sobre el qual s'ha de legislar i/o actuar... Perquè no és el mateix protegir la creació que protegir la propietat.
Ara, que és temps de papus, n'haurem de tornar a parlar...
* * *
Fotografia: Josep M. Bru.
Osca / Uesca, abril de 2009.
* * *
*.*
Fotografia: Josep M. Bru.
Vic, gener 2009
*.#
Aprofitant el primer cap de setmana de primavera, vaig visitar l'exposició temporal de Joaquin Sorolla al MNAC de Barcelona.
L'exposició no deixa indiferent. Es tracta de pintures fetes per Sorolla per encàrrec de l'Hispanic Society de Nova York i que, fins ara, no havien sortit mai de la seva seu social. Són pintures de grans dimensiones, ja que fan tres metres i mig d'alçada i, en continuïtat, arribarien al setanta metres de llarg.
Afortunadament, l'alçada a la qual estan col·locades al MNAC és molt més baixa que a Nova York, cosa que permet una visió molt més detallada i propera de cadascuna de les pintures exposades.
Sobre la visió d'Espanya que recullen les pintures hi ha molt a dir i molt a reflexionar, en especial si es té en compte que tenen poc més de noranta anys (Sorolla les va pintar entre 1913 i 1919), però el que és evident, en contemplar-les, es que és s'està davant d'un magnífic conjunt pictòric.
L'exposició -que finalitza el 3 de maig- té dos al·licients més:
- una, l'exposició és gratuïta. Cosa que, en els temps que vivim, és d'agrair.
- dos, pel mateix preu, molt a prop teniu una altra exposició molt diferent, però també interessant: a Caixafòrum, antològica de Joaquim Mir, fins el 26 d'abril. Això sí, aquí no us deixaran fer fotos...
* * *
Fotografies: Josep M. Bru.
Barcelona, març de 2009.
* * *
Flamenco Sketches.
És la cinquena pista de l'àlbum Kind of Blue de Miles Davis. Aquest disc va ser gravat en un total de 10 hores, repartides entre diversos dies de març i abril del 1959. El disc va ser publicat l'agost del mateix any.
D'això fa ara, doncs, 50 anys. Fa 50 anys d'aquelles 10 hores, les hores que van necessitar per gravar un àlbum que ha estat considerat una obra mestra del jazz i un dels més importants de la història de la música contemporània.
A banda del mateix Miles Davis (trompeta), hi van participar John Coltrane (saxo tenor), Paul Chambers (contrabaix), Cannonball Adderley (saxo alt), Jimmy Cobb (bateria) i els pianistes Wynton Kelly i Bill Evans. Una reunió de músics extraordinaris.
Si voleu, si us ve de gust sentir Flamenco Sketches, el trobareu al jukebox d'aquest bloc: és el tema 24. I recordeu, acaba de fer 50 anys, però sentint-lo sembla (és) d'una modernitat impactant.
* * *
Fotografies: Josep M. Bru.
El Matà. Aiguamolls de l'Empordà. 20.03.09.
* * *
Barcelona: 18.03.09.
Albert Beltran (reporter fotogràfic) mostrant la contusió produïda
pel cop d'un Mosso d'Esquadra (Foto d'Albert Salamé / ACN)
No entraré a valorar l'oportunitat o no del desallotjament d'un grup d'estudiants de la Universitat de Barcelona, ahir (18.03.09), després de 4 mesos d'ocupació. Ni la de l'aplicació del contingut de l'Espai Europeu d’Educació Superior, conegut popularment com a Pla Bolonya.
Aquest és, segur que sí, un tema complex: per tenir una opinió rigorosa i fonamentada, cal conèixer el seu contingut, contrastant diferents punts de vista: professionals, acadèmics, docents,...
Tampoc no cauré en la demagògia de justificar els aldarulls que es van produir als carrers de Barcelona, amb posterioritat al desallotjament. Les persones que participen directament en actes d'aquest tipus són (o haurien de ser) conscients de les conseqüències de la seva conducta. És a dir, són (o haurien de ser) responsables.
Ara bé, les imatges (i, entre fotografies i gravacions, n'hi ha un fotimer) mostren una actuació policial desproporcionada contra implicats i no implicats, professionals que estaven fent la seva feina i transeünts. Una reflexió significativa és, per exemple, la de l'incansable blocaire Josep Romeu (per veure el seu post, cliqueu aquí).
Val a dir que una policia respectable i respectuosa, formada, adequada, professional i capaç d'autocontrolar-se és un requisit fonamental en una societat moderna i democràtica. O sigui, una policia, precisament, responsable. Els excessos de qui detenta el monopoli de la violència han de ser, obligadament, motiu de rectificació i sanció.
Però el que acaba de desconcertar és la justificació pública de caps i càrrecs polítics, la qual es produeix sovint, quan parlem d'actuacions policials, com un automatisme, com una reacció acrítica i obligada.
De la mateixa manera que passa en altres àmbits, en altres professions, quan algú fa la seva feina malament, aquí també algú n'hauria de respondre: els implicats directes i qui té capacitat i competència d'esmena. És a dir, els responsables.
Al capdavall, si portes la cara tapada amb un buf, bolcant un contenidor al mig d'un carrer i et foten un cop de porra, saps que és una conseqüència possible i previsible de la teva conducta. Però si, per exemple, ets fotògraf i estàs treballant (veure nota del Col·legi de Periodistes, reproduïda per Nació Digital, clicant aquí) o ets transeünt i et trobes al mig d'un merder i, malgrat l'evidència i la indefensió, et piquen un o dos o més cops, et fa mal alguna cosa més que una part del cos.
El que es trenca és alguna cosa encara més profunda: la credibilitat democràtica i el sentit de pertanyença. I si a sobre, després un pressumpte responsable et vé a dir que l'hòstia està ben donada, llavors, si quedava algun tros de confiança, s'acaba d'esmicolar.
Perquè -i no és un joc de paraules-, quan un policia fa malament la seva feina, fa mal, fa molt mal. En l'argot dels cossos, una porra és coneix com una "defensa"... En dies com els d'ahir, qui ens defensa d'una defensa descontrolada?
* * *
Cabussó emplomallat amb els seus polls al llom. PNAE. Juny 2008
més m'agraden els ocells.
Cabusset. El Remolar. Primavera 2007
The Relief Sessions (Joana Serrat: guitarra i veu + Adrià Plana: guitarra + Carla Serrat: veu). Més fotos d'aquest concert, clicant aquí
Cuni Massa. Divendres, 13.03.09. Casino de Vic.* * *
Fotografies: Josep M. Bru.
* * *
Si aquests dies anàvem mancats de papus, els déus ens proporcionen algun altre...
