Sara Negra

En un extrem de la Camarga, allà on el pla, els estanys i els Roines (el gran i el petit) s'ajunten amb el mar, conformant un paisatge característic, hi ha Saintes-Maries-de-la-Mer, un poble de cases de planta baixa i un pis, sense blocs d'apartaments verticals, tan típics d'altres costes.

Al centre, els carrers són farcits de botigues i restaurants, en un entramat que volta l’església. És en aquesta església on s'hi allotgen les tres santes maries que donen nom al lloc. Una d'elles és la Sara Negra, la patrona dels gitanos, a la qual veneren cada 24 de maig en una manifestació  multitudinària a la que assisteixen manouches i roms arribats de tota Europa.

Però la resta de l'any, la Sara Negra descansa a la cripta de l'església, una cripta de sostre baix i ennegrit pel fum dels nombrosos ciris i espelmes que hi encenen els devots. L'acompanyen fotografies, plaques, cartes, dibuixos, ninos,... Una munió ben curiosa de materialitzacions de la fe que desperta.

La Sara (o Sarah, que també l'anomenen així) té al seu costat un retrat de Ceferino Giménez, el "Pelé", qualificat com el primer sant gitano, però la seva és una altra història, allunyada en el temps i l'espai de la de la negra Sara. Si us hi acosteu a Saintes-Maries-de-la-Mer, al final d'una llarga carretera vorejada de cavalls, flamencs i marjals, allà la trobareu...

Senglars nedant

Diuen que els senglars tenen una gran capacitat d'adaptació. Cosa que, més o menys, vol dir que es busquen la vida. Abans éren al bosc o a la devesa. Ara, són on poden. On hi ha les garrofes. De senglars, n'hi ha a tocar de Barcelona o, fins i tot, dins ciutat. Contenidors. granges o abocadors són alguns dels escenaris en els que, darrerament, es desenvolupa la tragicomèdia del porc salvatge, antecessor del porc industrial, matèria primera de la qual se n'extreu el pernil (el dolç i el salat), la botifarra o el bacó, per posar només alguns exemples del que queda d'ells, un cop passats per la cadena de producció.

De senglars, ja n'havia vist abans, però mai a l'aigua. Potser capbussar-se és un fet habitual o ruinari a les seves vides. En tot cas, a mi m'ha sobtat i per això, avui, quan n'he vist un parell travessant la llacuna de la Massona, als Aiguamolls de l'Empordà, he pensat que éren com una mena de fugitius de la misèria. O de la gana. Senglars a la cerca de teca. Una mena de metàfora de les travesses per arribar a Tarifa o a Fuerteventura. Porquins [o humans] a la cerca de recursos, empenguts per l'instint de supervivència. Poden haver-hi tantes diferències o tantes semblances com vulgueu trobar. Al capdavall, la misèria porquina [o humana] sempre és porca, porca misèria...

* * *

Fotografia: Josep M. Bru. PNAE. Aguait del Bruel. Aiguamolls de l'Empordà. 19.02.2011.

La fotografia ha estat obtinguda amb un telescopi acoplat a càmera réflex. Disculpeu la poca qualitat: els senglars estaven a una distància considerable.

* * *

La darrera nit de l'any

Minuts després de les dotze, la nit perd el silenci. La ciutat ha tornat als carrers i la gent surt dels caus.  Els coets també surten d'arreu: per sobre les terrasses, els veiem enfilar-se, solcant la foscor fins esclatar. Entre espetec i espetec, tossudes, les onades tornen i tornen a tornar, una i altra vegada, a la sorra d'Ondarreta. És una nit més, però també és una nit menys. És la darrera nit de l'any...

* * *

Fotografia: Josep M. Bru. Donosti, gener de 2011.

* * *

Vent del sud...

Fa temps, molt temps, que van tancar les mines de la vall d'Atxondo, al cor d'Euskadi. Les mines van funcionar fins el 1920. La darrera que va tancar es deia -ironies de la vida- "la Triunfante".  S'hi extreia mineral de ferro i coure, que es transportava en un tren de via estreta fins a Durango.

De les mines ja no queda gairebé res i per allà on transitava el trenet ara hi ha un sender que recorre la vall:  una passejada magnífica, que passa a tocar d'algun dels caserius més antics del país.  És una vall curta, a l'ombra del pic Anboto i solcada pel riu Arrazola. 

Hi ha dies que el vent de sud s'escola entre les muntanyes i travessa la vall a tota velocitat. Quan hi ha un dia ventós, les ovelles, que d'això en saben un pou, posen les parts pudoroses a airejar i les llanes a ventilar. Guaiteu si no, l'expressió de gaudi  de l'exemplar de la foto...

Fa temps, molt temps, que el tren ja no circula, però el vent, el trapella vent del sud, no ho ha deixat de fer... Sort en té: ell no depèn dels homes.

* * *

Fotografia: J.M. Bru. Vall d'Atxondo. Desembre 2010. 

Viatge de tornada

Donosti, 31 de desembre de 2010. El bus de la línia 5, ple de gom a gom, fa el darrer trajecte de l'any: del Boulevard al barri del Antiguo. O potser era a l'inrevés?  Tant és, tant fa: era el viatge de tornada.

El tema musical del clip és del grup polonès Usta i es diu Banka Mydlana ("Bombolles de sabó"). Forma part del treball Pierwszy pocalunek ("El primer petó"). Usta ha estat tot un descobriment, però permeteu-me un consell: no escolteu gaire la seva música o no us la podreu treure del cap...

Ferros, aigües i llums

He aprofitat uns dies lliures, que em restaven de vacances, per recuperar els "ferros" (així en diuen a casa) i anar als aguaits dels Aiguamolls de l'Empordà: un indret que, a banda dels seus valors intrínsecs, té un alt valor simbòlic com a defensa del paisatge davant la civilització que l'envolta.

Tot i que no en tinc cap ganes de fer-ne apologia, per a mi aquest és un bon lloc per badar i practicar el digiscoping, una tècnica fotogràfica consistent en acoblar un telescopi (muntat sobre un  trípode i una pletina) a una càmera. És una forma d'aconseguir una aproximació important a la fauna (especialment, aus), sense importunar-la. El conjunt és una mica aparatós, però amb paciència i constància es poden assolir resultats decents, malgrat la dificultat d'obtenir imatges de qualitat i enfocades a distàncies considerables.

Deixo aquí alguna mostra del resultat. Espero que us agradin, però he de dir que les fotografies no tenen cap pretensió ni aspiren a res: són, simplement, imatges capturades durant dos matins d'hivern, assolellats i suaus, envoltat de ferros, aigües i llums. 

Val a dir que també hi havia fauna. De dos tipus. Una, la fotografiada, que gaudia de la tranquil·litat de l'espai i la bonança del temps. L'altra, la fotografiadora, formada per quatre humans ociosos per diversos motius, que retratava compulsivament  uns subjectes indiferents que, almenys fins ara, encara no reclamen cànons ni drets d'imatge. Que duri i perduri, pels segles dels segles. Amén.

* * *

Fotografies: Josep M. Bru. PNAE, Alt Empordà, gener de 2011.

* * *

El primer matí de l'any

Donostia, 1 de gener de 2011. A primera hora del matí, un home fa exercicis d'estirament a la platja d'Ondarreta, al costat  d'una de les escultures de Chillida que integren el conjunt "El peine del viento"

* * *

Fotografia: Josep M. Bru. Donostia, 1.01.2011