La cua del cavall del general Prim

Fa molts anys, als llargs vespres d'hivern, la mare ens explicava sovint anecdòtes familiars. No he sabut mai on començava la veritat o la fabulació, però -en qualsevol cas- puc assegurar que la meva família concentra una considerable quantitat de petites històries que, algun dia, potser, convindria compilar.

Una d'elles m'ha vingut al cap en topar-me, al bell mig de la ciutat de Reus, amb una estàtua eqüestre del general Prim. Joan Prim, sagitari, militar i polític, va nèixer a Reus i la seva biografia és tota una joia per a guionistes desvagats. Dalt del cavall estant, Prim és representat amb el sabre enlairat, gairebé fregant els fils de l'enllumenat nadalenc. El cavall és un magnífic exemplar i llueix una espessa, generosa i contundent cua.

I la mare, en un d'aquells vespres vora el braser, ens explicava que el seu avi (o sigui, el meu besavi), fart de les pallisses que li clavava el seu pare (o sigui, el meu rebesavi), va fugir una nit del seu poble, Albalat de l'Arzebispe, a la província de Terol. Tenia llavors tretze anys i per subsistir es va allistar a l'exèrcit.

El sagal devia ser espavilat i després d'una "fulgurant" carrera militar, va arribar a ser el corneta del general Prim, sempre seguint el seu rastre i molt a prop de la gropa del seu cavall, que bé devia escalfar-lo quan calia. I les nits de boira, quan les tropes de Prim anaven amunt i avall, engrescades en alguna de les moltes guerres del segle XIX espanyol i quan la visibilitat era nul·la, el general de Reus li manava al meu rebesavi aragonès:

- Clavero, agárrate a la cola del caballo!

Arribat a aquest punt, fóra per la capacitat narrativa de la mare o fóra pels efluvis del braser (sempre he cregut que bona part de les meves fantasies infantils tenien el seu origen en les toxines de la combustió del carbó...) m'imaginava un noi decidit, agafat a la cua d'un cavall majestuós per tal de no perdre el rumb i saber cap a on calia dirigir-se.

I ara, ja sense la influència del braser, miro el cavall palplantat al mig de la plaça i des del seu darrera li contemplo la cua i se m'acut que hauríem d'estar contents de no tenir cap general liant un merder rera un altre, però que una bona cua de cavall, en aquests temps d'entabanament, hipocresia i misèria moral, en el que fins i tot Fraga Iribarne sembla un exemple a seguir i un pròcer, una bona cua, deia, això, potser sí que ens convé... I molt.

* * *

Fotografia: Josep M. Bru. Reus, gener de 2012.