Madrid, en blanc i negre

Galeria d'imatges: clicant aquí 

Quan fa uns mesos, vaig comprar les entrades per l’exposició d’Antonio López al Museu Thyssen de Madrid havia tingut en compte algunes coses: com viatjar-hi, si la calor seria molt forta, l’allotjament,... Coses normals, gens extraordinàries. En el que no hi vaig pensar va ser en la visita del Papa Benet XVI a la capital de l’estat espanyol. Simplement, la desconeixia.

Vaig descobrir Antonio López gràcies a un altre pintor, Carles Vergés. La primera vegada que vaig tenir l'oportunitat de veure alguna obra seva va ser en una galeria ja desapareguda (Cyprus, a Sant Feliu de Boada) i recordo molt bé la impresió que em van causar dues estàtues seves (Hombre i Mujer). Admiro l’obra de l’artista manxec, però també la seva actitud vital, humil, senzilla i, alhora, tossuda i persistent. Tal i com jo les veig, les seves pintures intenten  copsar el diàleg continu que mantenen els colors amb la llum i, per això mateix, introdueixen el temps en la pintura: López em sembla llum, temps i color.

Unes setmanes abans del viatge, vaig saber que coincidiríem amb la visita del Papa Ratzinger i amb l’anomenada JMJ 2011 (Jornada Mundial de la Joventut). Davant les dificultats per canviar les dates, vàrem decidir que -malgrat la previsió d’aglomeracions- mantindríem les dates del nostre viatge, de manera que, juntament amb la meva família, m’he convertit durant uns dies en testimoni involuntari de l’esdeveniment i, també, d’alguna de les reaccions que ha provocat. D’això, n’ha quedat un seguit d’imatges i algunes reflexions.

Ara no és moment, crec, d’escriure sobre aquestes reflexions. O, com a mínim, no de fer-ho en profunditat. Per diverses raons. Hi ha hagut tot un moviment mediàtic i institucional molt potent al voltant d’aquesta visita, amb dos objectius molt clars: un, el de presentar la visita del Papa com un esdeveniment multitudinari i exemplar i dos, minimitzar i descontextualitzar  les reaccions contràries a les formes d'aquest esdeveniment. Hi ha moltes mostres d’això, moltes, però un exemple paradigmàtic és l’editorial de La Vanguardia del 21 d’agost de 2011.

Així que, tot i que es un tema llarg i complex, ara vull, només, mostrar algunes de les imatges que vàrem capturar a Madrid. Són dels dies 17 i 18 d'agost, en diferents moments i a diversos indrets de Madrid. El blanc i el negre no és, almenys en aquest cas, una opció estètica. És, vol ser, una opció de concepte, un intent de mostrar el reduccionisme al que porta la polarització: el blanc pontifici versus el negre ateu, titllat de radical i intolerant. Una polarització que ens arriba, amb el signe dels temps que corren, amb previsió d’incrementar-se notablement en un futur molt proper.

És, també, un retorn en el temps, a uns temps que semblaven superats i que, definitivament, no ho estan.

Blanc i negre. Portats a l'extrem signifiquen llum absoluta o foscor, la desaparició de la gamma,dels grisos i dels matissos. Més que mai, necessitem del color, de la riquesa de la llum (de les llums!) i del diàleg amb el temps. Més que mai, necessitem mirades com la d'Antonio López.

* * *

Fotografies: Anna Bru i Josep M. Bru, Madrid, 17 i 18 d’agost de 2011. Ens vàrem acompanyar, un cop més, la Marga i la Marta, i la seva paciència infinita.