Realitat o ficció?

Diuen que la realitat sovint supera la ficció i, certament,  de vegades són de mal destriar. O potser és que se solapen amb facilitat. Així, es pot viure la realitat des d’una ficció pròpia, personal i intransferible, però també  es pot viure de transferir una ficció a la realitat. És com si la diferència entre realitat i ficció tingués zones grises, dins les quals l'una i l'altra s’alimenten mútuament, en una mena de simbiosi interessada.

Un d’aquests àmbits d’indefinició és la publicitat, un territori en el que conflueixen disciplines diverses: sociologia del consum, comunicació, tècnica audiovisual, psicologia aplicada,… La creació de la ficció publicitària pot provocar una despesa d'energia tan gran com la invertida en la creació de la realitat publicitada.

Tot i que un producte objectivament és sempre el que és, la publicitat cerca convertir-lo en una altra realitat, una de nova originada a partir d'una ficció: la de que el seu ús, consum o possessió generi un sentiment propi de satisfacció o una percepció social de prestigi. Realitat o ficció?

I parlant de realitats, voltant per Barcelona vàrem trobar-nos un diumenge amb el rodatge d’un anunci: tanques, estris, camions, càmeres, gent encuriosida i un nombre considerable de metres quadrats d’espai públic ocupat.

De sobte, en un moment donat, la model que havia de protagonitzar l’anunci va aparèixer de dins d'una caravana enorme. Una gentada la va envoltar en els moments previs a la gravació. És l’escena que va captar la fotografia d'aquest post.

A la imatge hi ha setze persones, que hi apareixen de forma total o parcial.  Descomptant la model  en queden quinze,  de les quals només quatre tenen una funció definida: dues aguanten uns para-sols, una altra fa els darrers retocs al pentinat de la protagonista i finalment una altra l'apunta amb una mena d’assecador que li fa revolar els cabells. Les altres onze no se sap massa què hi pinten. Aquesta indefinició no va ser una cosa momentània, si no que va ser patent durant una bona estona.

Uns instants després d’aquesta captura, un membre del personal del rodatge se’ns va adreçar per dir-nos que no estava permès de prendre imatges. Quan li vàrem fer veure que érem en un espai públic i li vàrem demanar un motiu per no fer-ho, no va insistir. Gairebé se li escapava el riure. Ens va quedar el dubte de si ens ho havia dit seriosament o ens volia prendre  el pèl… Era realitat o era ficció?

* * *

Fotografia: J.M. Bru, Barcelona, agost de 2010.

* * *