Perpinyà ha estat aquest dies la seu de Visa pour l'image, un festival de referència en el món del fotoperiodisme, repartit en vuit espais que han acollit una mostra de la millor fotografia de reportatge que es fa en aquests moments.
De noms destacables n'hi ha una pila: alguns emergents, altres consagrats, però de tot el que vaig poder veure -aquesta és una tria totalment subjectiva-, no me'n puc estar d'esmentar dos noms: Walter Astrada i Roberto Schmidt. En tot cas, aquests són només dos dels autors que emplenaven el catàleg: n'hi ha molts més. També hi ha espais reservats a mostres temàtiques, com, per exemple, el reportatge humanitari o la premsa regional.
Voldria, però, comentar dues coses. Una, la curiosa habilitació d'espais per a la mostra. La cura i manteniment del patrimoni arquitectònic i històric és complicada arreu, però en alguns casos és una autèntica incògnita. No sé què s'hi fa la resta de l'any al convent de Santa Clara, però em costa imaginar-ho. El rètol chantier interdit au public ("lloc tancat al públic") deu tenir un sentit literal, llevat de les setmanes del Visa...
La segona, és el contrast que ofereix la mateixa ciutat que contextualitza la mostra. Moltes de les imatges que es podien veure a Visa (les quals, per cert, tenien un format únic per tal de donar-li tot el protagonisme a la fotografia i no a la presentació...) feien referència als que han estat escenaris de fets destacats al llarg del darrer any: Haití, Bangkok,... I com no, Afganistan, aquesta ferida oberta que no cicatritza mai...
Evidentment, no en tots els casos ha estat així i hi ha obres que tracten d'altres temes, però la tendència és la que és, entre altres coses, perquè el fotoperiodisme no és aliè a les prioritats informatives dels mitjans. I dur a les portades tragèdies, conflictes o violències, n'és una.
Sigui com sigui i per alguna de aquelles coses que passen, el camí curt per anar d'espais com el convent de Santa Clara o l'arsenal dels Carmes al convent dels Minimes (la seu del Festival amb més quantitat d'obres exposades) travessa el barri de Sant Jaume, l'anomenat barri gitano de Perpinyà.
Un barri que mereix una reflexió: l'estat del seus carrers i habitatges denoten un abandonament urbanístic crònic que s'evidencia en la plaça del Puig, cor del barri, que és hores d'ara poc més que un solar de runes en el que no falta -allà tampoc no se n'escapen- un cartell que anuncia una futura rehabilitació a càrrec d'un munt d'administracions.
Qui vulgui conèixer Perpinyà té moltes coses a veure, però, si us plau, que no oblidi passejar per aquests carrers que són, com potser no passa en cap altre lloc de la ciutat, un espai vital i de relació per als seus habitants. I, per descomptat, són un antídot davant d'aquella imatge de glamour que arriba de París, acaparadora insaciable de recursos i inversions.
* * *
Fotografies: Josep M. Bru. Perpinyà. Setembre 2010.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada