Zapateuros i Florentinhos

Falten només unes hores perquè entri en vigor el Real Decret 8/2010 (de mesures extraordinàries per reduir el dèficit públic). La retallada ja està aquí. Retallada de sous de funcionaris, de pensions, d'endeutament a llarg termini dels ajuntaments i d'altres coses.

La notícia compartirà portada amb el debat al Senat sobre el Tribunal Constitucional i, possiblement, amb l'anunci del fitxatge de Jose Mourinho com a nou entrenador del Real Madrid.

Sóc funcionari i assumeixo que, a partir de l'1 de juny, cobraré entre 80 i 120 euros mensuals menys. Van mal dades i, per tant, entenc que he de contribuir. No entraré ara en un discurs sobre els inconvenients i avantatges de ser funcionari. És un tema llarg i que caldria analitzar amb més calma i deteniment del que seria raonable fer en aquestes línies.

Només apunto dues coses ràpides: he treballat molts anys al sector privat i, per tant, podria fer una comparació raonada, no unívoca o corporativista. I la segona, darrera el mot funcionari s'amaga una diversitat de situacions, casos i persones tan gran que gairebé qualsevol generalització seria inexacta, tòpica i reduccionista. Si cal un debat sobre la funció pública en aquest país, cal que sigui seriòs i equidistant tant d'alguns apriorismes sindicals com d'alguns prejudicis d'analistes pressumptament liberals, però profundament conservadors.

Però tornant als temes del dia, no puc sinó fregar-me els ulls davant realitats coexistents: retallades causades per la crisis i que volen exemplificar austeritats i, també, la de xifres de fitxatges que esparveren; xifres que per a uns seran de "mercat" i per a uns altres són plutografia i obscenitat.

Un mateix diari podrà, demà, informar a la secció econòmica de les retallades als sous de milers de treballadors del sector públic, mentre que a la secció d'esports comunicarà que la contractació del nou tècnic del Real Madrid suposa, d'entrada, el pagament de 8 milions d'euros a l'Inter de Milà per la clàusula de rescissió de Jose Mourinho i 5 milions més per despatxar a Manuel Pellegrini. Decididament, sí que és car l'acomiadament en aquest país...

Tampoc és (només) bilis perquè es tracti del Madrid. El Barça acaba de pagar 40 milions per David Villa a un club (València C.F) que té un deute acumulat de 600 milions d'euros.

En aquest context, als ajuntaments se'ls demana rigor i austeritat. No sé si la dieta eliminarà només castells de focs, cavalcades de reis o aprimarà festes majors. No sé si anirà d'això o la cosa afectarà inevitablement serveis secundaris o bàsics atesos per les administracions locals. Caldrà veure que passa a cada lloc i com s'hi manifesta específicament.

Ara bé, el que ja no s'entèn és que al costat de la retallada, la crida a la prudència i el toc a la butxaca, hi hagi un altre món, com el del fútbol que visqui en uns paràmetres diferents, aliens a tota lògica d'economia ecològica.

Els meus miserables 100 euros són una contribució minsa, però a la fi són la contribució decretada a una causa que, diuen, hem de compartir i assumir. Ja he entès que he de ser una mica més pobre, perquè al capdavall no sóc tan ric com em pensava (o com m'havien venut que era). Estaria bé, però, que alguna de les ments preclares del món de l'economia política pensés en termes realment innovadors per tal de reduir la despesa pública de forma significativa i rellevant.

Tot i que no en tinc res de preclar i ja fa molts anys que vaig marxar de les aules de la facultat d'economia on impartien diversos argandonyes i muns, a mi se m'acut una proposta que tot i no suposar ingressos, sí pot limitar la despesa: crear el SMaxI (Salari Màxim Interprofessional), una mena de topall salarial per al tram superior dels sous.

Així, per exemple, aplicant aquest nou SMaxI, el senyor Jose Mourinho aniria a treballar al Real Madrid per una remuneració màxima taxada, posem-li de 20.000 euros mensuals. Aplicant-li la minoració del 5% decretat, quedarien en la mòdica quantitat de 19.000 euros bruts. Tots dos, com a bons joseps, hi posaríem pasta: ell 1.000 i jo els meus 100.

I llavors tot plegat és diferent, perquè hi juguem tots i a la mateixa cosa. Ara bé, si a més de pagar el beure, també ens demanen (per bé que a molts, només a alguns) que siguem cornuts, confiats i comprensius, la cosa canvia. I és que de joseps n'hi ha molts. De santjoseps, només un i, diuen, que això de la bona fe ni ell ho va veure gaire clar. I això que era sant...

* * *
Fotografies: Josep M. Bru. Éire, agost de 2008.
* * *