All you need is love

 Continuo pensant que tot el que necessitem és amor, però també penso que no n'hi ha prou amb dir-ho... (John Lennon)

***

 Foto: J.M.Bru, Barcelona, 6 de setembre de 2011

Madrid, en blanc i negre

Galeria d'imatges: clicant aquí 

Quan fa uns mesos, vaig comprar les entrades per l’exposició d’Antonio López al Museu Thyssen de Madrid havia tingut en compte algunes coses: com viatjar-hi, si la calor seria molt forta, l’allotjament,... Coses normals, gens extraordinàries. En el que no hi vaig pensar va ser en la visita del Papa Benet XVI a la capital de l’estat espanyol. Simplement, la desconeixia.

Vaig descobrir Antonio López gràcies a un altre pintor, Carles Vergés. La primera vegada que vaig tenir l'oportunitat de veure alguna obra seva va ser en una galeria ja desapareguda (Cyprus, a Sant Feliu de Boada) i recordo molt bé la impresió que em van causar dues estàtues seves (Hombre i Mujer). Admiro l’obra de l’artista manxec, però també la seva actitud vital, humil, senzilla i, alhora, tossuda i persistent. Tal i com jo les veig, les seves pintures intenten  copsar el diàleg continu que mantenen els colors amb la llum i, per això mateix, introdueixen el temps en la pintura: López em sembla llum, temps i color.

Unes setmanes abans del viatge, vaig saber que coincidiríem amb la visita del Papa Ratzinger i amb l’anomenada JMJ 2011 (Jornada Mundial de la Joventut). Davant les dificultats per canviar les dates, vàrem decidir que -malgrat la previsió d’aglomeracions- mantindríem les dates del nostre viatge, de manera que, juntament amb la meva família, m’he convertit durant uns dies en testimoni involuntari de l’esdeveniment i, també, d’alguna de les reaccions que ha provocat. D’això, n’ha quedat un seguit d’imatges i algunes reflexions.

Ara no és moment, crec, d’escriure sobre aquestes reflexions. O, com a mínim, no de fer-ho en profunditat. Per diverses raons. Hi ha hagut tot un moviment mediàtic i institucional molt potent al voltant d’aquesta visita, amb dos objectius molt clars: un, el de presentar la visita del Papa com un esdeveniment multitudinari i exemplar i dos, minimitzar i descontextualitzar  les reaccions contràries a les formes d'aquest esdeveniment. Hi ha moltes mostres d’això, moltes, però un exemple paradigmàtic és l’editorial de La Vanguardia del 21 d’agost de 2011.

Així que, tot i que es un tema llarg i complex, ara vull, només, mostrar algunes de les imatges que vàrem capturar a Madrid. Són dels dies 17 i 18 d'agost, en diferents moments i a diversos indrets de Madrid. El blanc i el negre no és, almenys en aquest cas, una opció estètica. És, vol ser, una opció de concepte, un intent de mostrar el reduccionisme al que porta la polarització: el blanc pontifici versus el negre ateu, titllat de radical i intolerant. Una polarització que ens arriba, amb el signe dels temps que corren, amb previsió d’incrementar-se notablement en un futur molt proper.

És, també, un retorn en el temps, a uns temps que semblaven superats i que, definitivament, no ho estan.

Blanc i negre. Portats a l'extrem signifiquen llum absoluta o foscor, la desaparició de la gamma,dels grisos i dels matissos. Més que mai, necessitem del color, de la riquesa de la llum (de les llums!) i del diàleg amb el temps. Més que mai, necessitem mirades com la d'Antonio López.

* * *

Fotografies: Anna Bru i Josep M. Bru, Madrid, 17 i 18 d’agost de 2011. Ens vàrem acompanyar, un cop més, la Marga i la Marta, i la seva paciència infinita.

Collonades (1)

Ningú no és responsable de la cara que fa quan dorm. No els la tingueu en compte.

(Collonades. Joan Fuster)

* * * 

Foto: J.M. Bru. Xim 

Un país format (2)

Sé què i on va estudiar la meva quiosquera: és llicenciada en filosofia. 

Sé què i on va estudiar el meu cambrer habitual: és politòleg. 

Sé què i on va estudiar la dependenta de la botiga on acostumo a comprar la fruita: és periodista...

En canvi, de vegades penso que no sé ni què ni on van estudiar alguns arquitectes... En un quiosc? En un bar? O en una botiga de fruita?

Un país format

Aquest és, decididament, un país format i que inverteix en capital humà. Vas a comprar el diari i te'l ven una llicenciada en filosofia. El cambrer? És politòleg. Comprar fruita? Una periodista. I això és nota. No hi ha converses trivials sinó petites tertúlies  sobre l’epistemiologia de la vida quotidiana...

* * *

Foto: nit de Cap d'Any, desembre 2010. Donosti. JM Bru

Amy Winehouse: el darrer necroci

Amy Winehouse va aparèixer morta a casa seva, a Camden Square, al nord de Londres, el 23 de juliol. No cal entrar en detalls ni de la seva vida, ni del seu talent musical. La seva peripècia vital està explicada en milers de webs a les quals es pot accedit fàcilment: només cal teclejar el seu nom a Google per tenir l’abast un gran nombre d’articles, notícies, blocs, vídeos, fotos,...  

No ha hagut de passar ni una setmana perquè les botigues de Camden Town, el seu barri de tota la vida, estiguin farcides de samarretes rememorant-la. Allò que en vida semblava una carrera artística amb importants interrogants, abocada a la cancel·lació de compromisos per un comportament professional irresponsable, ha esdevingut amb la seva mort allò que els manuals del màrqueting defineixen com una oportunitat de negoci.

No és, per descomptat, el primer cas. Tampoc no serà el darrer, però la celeritat en la creació d’una nova icona comercial és impressionant. Un desastre de vida personal, una veu característica i uns trets diferencials es combinen per ser un producte de comercialització ràpida i èxit gairebé segur. Mort + negoci = necroci.

A l’Amy la ploren ara, a la plaça, desenes de fans sincers. També la deuen plorar els camells del barri, tenint en compte la seva generositat a l’hora de proveir-se de substàncies per a ella mateixa i per als seus amics o companys de farra. A aquests, la mort de la cantant sí que no els ha estat negoci...

Amy, descansa en pau, allà on hagis anat a parar. Al cap i a la fi, el que has deixat enrere, tampoc no paga tant la pena...

- - - - -  

Foto: Gtres 

El llenguatge perdut de les grues.

Grues. Fan obres al costat de casa. El soroll és important i miro per la finestra. Veig com l'operari d'una excavadora mou i remou, apila i amuntega la runa. És un home gros que, des de la cabina, mostra un excel·lent domini de la màquina amb els moviments sincrònics de les dues manetes que subjecta.

Obres. Aquesta deu ser la única obra d'una certa dimensió que s'hi fa al centre i que ha començat ara. Les altres que recordo són rematades, l'acabament de  promocions començades fa mesos: can Furriols, can Rocafiguera,...

Grues i obres. S'acosten les set del vespre i espero en candeletes que l'home gros acabi la jornada i comenci el cap de setmana per deixar de sentir el soroll de la màquina, de la runa que cau, de l'enorme pinça que esgarrapa i furga el terra. Una de les poques, potser la única, grues que encara rondina, crida i gemega aquest estiu és la que tinc a la vista, a l'altra banda del vidre, seguint obedient les instruccions de l'home gros que la remena...

Obres i grues. I em ve de pensar que, fa només uns mesos, potser un parell d'anys, des de qualsevol turó es podien comptar les grues, marcadors d'obres, al voltant de les quals segur que hi havia una colla de gent, veïns, que cada dia devien esperar impacients que arribessin les set de la tarda. Especialment, els divendres...