cul-de-sac

La cua del cavall del general Prim

2012-01-17T20:20:00.000+01:00

Fa molts anys, als llargs vespres d'hivern, la mare ens explicava sovint anecdòtes familiars. No he sabut mai on començava la veritat o la fabulació, però -en qualsevol cas- puc assegurar que la meva família concentra una considerable quantitat de petites històries que, algun dia, potser, convindria compilar.

Una d'elles m'ha vingut al cap en topar-me, al bell mig de la ciutat de Reus, amb una estàtua eqüestre del general Prim. Joan Prim, sagitari, militar i polític, va nèixer a Reus i la seva biografia és tota una joia per a guionistes desvagats. Dalt del cavall estant, Prim és representat amb el sabre enlairat, gairebé fregant els fils de l'enllumenat nadalenc. El cavall és un magnífic exemplar i llueix una espessa, generosa i contundent cua.

I la mare, en un d'aquells vespres vora el braser, ens explicava que el seu avi (o sigui, el meu besavi), fart de les pallisses que li clavava el seu pare (o sigui, el meu rebesavi), va fugir una nit del seu poble, Albalat de l'Arzebispe, a la província de Terol. Tenia llavors tretze anys i per subsistir es va allistar a l'exèrcit.

El sagal devia ser espavilat i després d'una "fulgurant" carrera militar, va arribar a ser el corneta del general Prim, sempre seguint el seu rastre i molt a prop de la gropa del seu cavall, que bé devia escalfar-lo quan calia. I les nits de boira, quan les tropes de Prim anaven amunt i avall, engrescades en alguna de les moltes guerres del segle XIX espanyol i quan la visibilitat era nul·la, el general de Reus li manava al meu rebesavi aragonès:

- Clavero, agárrate a la cola del caballo!

Arribat a aquest punt, fóra per la capacitat narrativa de la mare o fóra pels efluvis del braser (sempre he cregut que bona part de les meves fantasies infantils tenien el seu origen en les toxines de la combustió del carbó...) m'imaginava un noi decidit, agafat a la cua d'un cavall majestuós per tal de no perdre el rumb i saber cap a on calia dirigir-se.

I ara, ja sense la influència del braser, miro el cavall palplantat al mig de la plaça i des del seu darrera li contemplo la cua i se m'acut que hauríem d'estar contents de no tenir cap general liant un merder rera un altre, però que una bona cua de cavall, en aquests temps d'entabanament, hipocresia i misèria moral, en el que fins i tot Fraga Iribarne sembla un exemple a seguir i un pròcer, una bona cua, deia, això, potser sí que ens convé... I molt.

* * *

Fotografia: Josep M. Bru. Reus, gener de 2012.

Beach Toys

2012-01-03T09:55:00.000+01:00

Ja és hora que els nens vagin al llit...

* * *

Fotografia: J.M. Bru. Gener de 2012.

2011 + 1

2011-12-31T12:56:00.004+01:00

2011 + 1? No és per superstició, però tal i com ha anat el 2011 per a molta gent i tal i com pinta el 2012, val més anar amb cura i no esmentar el nom de la fera al títol, no fos cas.

No sé si les retallades afectaran els Reis d'Orient (diuen les males llengües que només desfilaran dos, per estalviar), els carnavals, la setmana santa, el lliurament dels Oscars, els horaris del futbol, el festival d'Eurovisió o la collita de calçots. Tampoc no acabo d'entendre perquè un any que tothom diu que serà tan dolent ha de tenir un dia més, com si ens agradés perllongar el patiment.

Desconec si, per mimetisme o per estimular el consum, les retallades faran baixar els preus del transport públic, els índexs de referència dels interessos de les hipoteques, els peatges, les multes, les tarifes telefòniques, les comissions bancàries o els carburants.

De manera que, sense més preàmbul, a tots i totes els que en algun moment passeu per aquest bloc, us deixo un missatge d'esperança i bon rotllo per al nou any que està a punt de començar, tot desitjant-vos que us vagi tot molt i molt bé.

Bonus track: en aquest mateix bloc, a la columna de la dreta, a la "caixa de música", trobareu un regalet per a tots aquells que creuen que el concert d'any nou pot ser una cosa menys estirada que la racció tradicional de valsos vienesos, on un públic d'upa només mou alguns músculs facials per expressar que s'ho està passant d'allò més bé. Us deixo una peça gens solemne, de música vitalista i destinada a fer-vos bellugar el cos. Són The Cat Empire, amb una versió jazzie del seu tema Hello. Espero que us agradi tant com a les dues noies de la primera fila del públic.

Per cert, el tema està gravat en directe a les Max Sessions de la Sidney Opera House. Austràlia queda una mica lluny, però aquí, amb la pela que ens hi hem gastat en espais d'alt standing, podríem anar prenent nota i mirar d'ampliar-hi usos i usuaris...

- - -

* Fotografia: Josep M. Bru. Rambla dels Montcada, a tocar de les adoberies. Vic, desembre de 2011

Grua solitària

2011-12-29T22:54:00.003+01:00

Una imatge poc freqüent: un exemplar solitari de grua (Grus grus) a la maresma de les Filipines, a tocar de la T1 de l'aeroport del Prat.

Fotografies: Josep M. Bru. Espai natural del Remolar-Filipines. 29 de desembre de 2011.

Portalet (2)

2011-12-28T12:30:00.001+01:00

El Portalet. Rambla dels Montcada. Vic. Desembre de 2011.

Portalet (1)

2011-12-27T09:17:00.001+01:00

Portalet. Rambla dels Montcada. Vic, desembre de 2011.

Malgrat tot

2011-12-22T23:12:00.001+01:00

Malgrat tot, he arribat al desembre d'un any carregat de motius per a la indignació, la desconfiança i la desafecció... però com les branques tossudes d'un arbre escapçat, em trobo amb els veïns, els amics, els coneguts o els saludats i els continuo (i continuaré) desitjant unes bones festes...

Malgrat tot, potser perquè no soc sinó una branca tossuda, no resignada, d'un arbre escapçat, convertit en paperera o cendrer, necessito (i necessitaré) com cada any, quan arriba el fred, una abraçada, una encaixada de mans, un petó o un somriure còmplice...

Malgrat tot, potser perquè la resignació és el preludi de la mort, continuo (i continuaré) burxant perquè la consciència de grup, de tribu o de clan, em porti de la nació a la [indig]nació i viceversa. Perquè les banderes no siguin el decorat d'una farsa, sinó el teló d'una llibertat personal i col·lectiva, els llençols d'un somni tendre i alhora real...

Malgrat tot, potser perquè continuo (i continuaré) sent una branca tossuda d'un arbre escapçat, ara només vull desitjar-vos que tingueu bones festes...

Fer el ridícul

2011-12-18T13:57:00.002+01:00

En aquest bloc he fet broma diverses vegades amb les anomenades "faltes de fotografia", referint-me gairebé sempre a rètols (de petits comerços, particulars o empreses) amb faltes d'ortografia.

Per una regla elemental de proporcionalitat, l'error és més greu i, per tant més censurable, quant més gran és el volum de l'anunciant, entenent que els mitjans disponibes i la cura que s'hi hauria de tenir són, també, més grans.

N'he vist de molts colors: errors divertits, pasterades gramaticals que fregaven un contingut surrealista o, simplement, una lamentable deixadesa pel que fa a la llengua...

Ara, però, entenc que la cosa és més greu: Google Maps, una eina creada per una empresa que manega (i de quina forma!) els fils de la xarxa, l'ha pifiada d'allò més. Els noms de carrers, places, avingudes, passatges i multitud de vies públiques d'aquests país s'han transvestit a un nom nou que ningú sap massa bé ni amb quin criteri ni amb quina intenció s'han modificat.

Hi ha exemples per emplenar cabassos, però deixeu-me posar un. A Vic, al barri de Santa Anna, hi ha el carrer de Puiglagulla, que recorda el santuari del mateix nom que hi a uns quants quilòmetres, prop de Vilalleons. Doncs bé a les eminències de Google no se'ls ha acudit res més que traduir el nom del carrer a "calle de Pico la Aguja".

Puiglagulla és, d'altra banda, un terme que obté 15.700 resultats al cercador Google, el més utilitzat hores d'ara a Internet. És a dir, que no s'han consultat ni a ells mateixos. Això que han fet es pot descriure amb molts qualificatius, però tractant-se de l'empresa que es tracta, de l'eina que es tracta i d'una traducció absolutament prescindible, no se m'acut res millor que anomenar-ho així: Google ha fet el ridícul...

Rectificar és de savis...

2011-12-04T22:24:00.001+01:00

Faltes de fotografia (3)

2011-12-01T22:15:00.001+01:00

Moltes gràcies, però sense faltes quedaria molt millor...

Doneu-li un punt de suport i s'hi instal·larà....

2011-11-28T20:08:00.001+01:00

Érase un gato a un radiador pegado,
érase un gato acomodativo,
érase un gato señorón y pasivo,
érase un respiro ralentizado.

Erase un adorno inanimado,
érase una mirada lesiva,
érase una foca panza arriba,
era un ergónomo sintetizado.

Érase el muermo de una estera,
érase un bostezo superlativo,
huelga hasta final de primavera.

Érase un esfuerzo tacaño,
quietísimo gato, plasta de fiera,
que por no mover, un pedo al año...

Comunitat de veïns

2011-11-21T23:18:00.001+01:00

Faltes de fotografia

2011-11-19T21:42:00.001+01:00

Interior botiga. Rambla de Catalunya. Barcelona.

La Bilinguàrdia

2011-11-13T13:39:00.000+01:00

El desdoblament català - castellà de La Vanguardia continua portant-li algun problema al diari barceloní. Sense arribar al nivell de la doble personalitat de "Llegeixo / Leo Messi", l'edició en català d'avui, diumenge 13 de novembre de 2011, porta un altre parany. Un magnífic article d'Enric Juliana sobre la realitat política italiana ("La llegenda del Gran Venedor", en un itinerari que va d'Enrico Berlinguer a Silvio Berlusconi, passant per Bettino Craxi) comença a la pàgina 4 en català i acaba a la pàgina 5 en castellà...

De fet, és tota la pàgina 5 -dins de l'edició catalana- la que està en castellà: encapçalament, article, peu de foto i anunci de mitja pàgina de Mercedes-Benz. Posats a pifiar-la, podrien haver-ho fet a l'inrevès: haver començat l'article en castellà i fer la pàgina 5 en català. Així ens haurien proporcionat el plaer de poder trucar al concessionari més proper de "Mercè-Benz" i encarregar -en català, per descomptat- un C 220 CDI automàtic del 2011, que aquest mes està disponible per només 28.900 euros. És una autèntica llàstima...

El pes de la palla

2011-11-06T21:59:00.005+01:00

És diumenge, és d'hora i plou. Faig l'excursió preceptiva al quiosc habitual. Compro La Vanguardia per 2,50 €. Tant fa que les notíces siguin bones, dolentes o dolentíssimes. El preu no es toca i no es pot regatejar.

És diumenge, és d'hora i plou. Si matino, m'estalvio cues. Odio les cues de diumenge al quiosc. Sempre trobes algú que va a buscar el fascicle, la corbata, la paella, el ganivet japonès, la sopa de sobre o el devedé bescanviable pels cupons que ha estat retallant des de Setmana Santa fins ara. I per acabar d'adobar-ho, resulta que tots els complements tenen un preu visual: 5,95, 6,95, 9,95,... Sempre amb 0,95 de decimals, amb la qual cosa el client aprofita per buidar la butxaca de xavalla i pagar els 95 cèntims amb una munió de monedes de totes les mides i colors possibles, entretenint-se en complicats càlculs financers...

És diumenge, és d'hora i plou. Enllestit el tràmit, me'n torno cap a esmorzar ben carregat, perquè el diari de diumenge no és un diari normal. A banda de la tirallonga de cupons i les ofertes de coberteries, collarets i concerts de música clàssica, porta un grapat de suplements. Arribats (el diari i jo) a casa, el peso. Tots els components del kit dominicial (diari, suplements Diners, Motor, magazine, revista del subscriptor, full de cupons d'una tauleta i catàleg de joguines) fan 945 grams. El diari pelat, sol i esventrat de reclams, es queda en només 240 grams. M'han venut, sense opció de negociar, 705 grams de palla.

És diumenge, és d'hora i plou. Els 705 grams de palla han anat a parar, impol·luts i sense fullejar, al cubell del reciclatge, mentre llegeixo la crònica de Joan de Sagarra i m'assabento de que ha esmorzat estofat de bou maridat amb Bru de Verdú i, per postres, un havà Upmann de calibre 46. Això és el que hauria de portar encartat el diari de diumenge i no tanta galindaina ni tanta collonada. Això és gra i no palla, sí senyor...

Dues mans

2011-11-01T12:30:00.007+01:00

Dues mans, dues persones, dues edats. Un contrast coherent, perquè la vida és com una successió d'onades: darrera de les que moren a la platja, em van venint de noves, unes i unes altres, nit i dia.

Onades d'avui, dia de Tots Sants, l'Omnia sanctorum catòlic, dia en que alguns recorden els que ja no hi són mentre els diaris porten la notícia del naixement de la set mil milionèsima persona que habita al planeta: Danica May, una nena filipina.

Mans i onades. Una creença: avui, tots sants. Una certesa: demà, tots morts. I d'altres onades, avui desconegudes, que continuaran arribant, unes i unes altres, nit i dia, dia i nit...

* * *

Fotografia: Josep M. Bru. Barcelona, juliol de 2011.

Oració horària

2011-10-30T09:47:00.005+01:00

Aprofito les paradoxes d'un diumenge de 25 hores, en el que m'he llevat a les 8:05, però he parat el despertador a les 9:00. Minuts més tard, quan arribo al facebook, trobo un conegut que es queixa que ningú no ha canviat l'horari dels seus fills que, indiferents a les decisions pressumptament estalviadores, continuen amb el seus ritmes vitals i l'han tret del llit a la mateixa hora real del dia abans, després de ballar-li una polca sobre la bufeta.

I és que quan més va, més inútils em semblen aquestes mogudes horàries. Sé que avui, si els busco, trobaré uns quants informes, editorials i articles parlant de la bondat d'aquesta mesura, que implica un estalvi de milions d'euros. Desconec la metodologia que segueixen aquests càlculs, però vull imaginar-me'ls científics i basats en l'estudi d'una pila de variables. Tot plegat seriós i que realment fonamenta l'eficàcia d'endarrerir l'horari durant el semestre amb menys hores de llum solar. Vull creure-m'ho.

Però si m'ho rumio dos cops i començo a pensar que vivim en un país amb un important desgavell d'horaris i amb una preocupació pel medi ambiert més aviat hipòcrita, el canvi horari em deixa fred. Tenim uns horaris laborals i comercials incoherents. Hi ha una pausa massa gran a l'hora de dinar i pleguem de treballar més tard que la majoria de països d'aquesta entelèquia anomenada Unió Europea. Continuem amb una programació de TV o d'espectacles tardana i massa desplaçada cap a horaris nocturns. O partits de futbol que comencen a les 22:00 i acaben a les 23:45, com si ens sobréssin els watts....

Si de debò preocupés l'estavi energètic, els partits de futbol es jugarien diumenge a les 16:00. Plegaríem de treballar a les 18:00. Algunes botigues no podrien tenir les portes obertes de bat a bat mentre la calefacció va a tota pastilla. Els milers de milions d'euros invertits en trens buits i aeroports inútils s'haurien invertit en transport públic, ràpid i eficient allà on fa falta de debò...

I, posats a fer, ara que se'ns acosta, inexorable, una altra campanya electoral, els partits podrien deixar de fer milions de trameses de propaganda per passar a exposar arguments sòlids, honestos i realistes, per intentar convencer-nos de que el seu programa s'ho val. Que també s'ho val l'esforç d'anar-los a votar i triar, al mateix col·legi electoral, una papereta -amb llistes obertes!- sense haver llançat, abans, tones i tones de paper. Vull creure-m'ho.

Mentre això no passa, aprofito aquest llarg dia de vint-i-cinc hores per reivindicar que tots els diumenges, a partir d'ara, siguin de vint-i-cinc hores. Jo ja em comprometo, ara i aquí, a fer molt estalvi energètic tots aquests diumenges, per tal de no agreujar l'economia mundial.

Aviam si entabano algú de Fitch. O de Standard & Poors o de Moodys, perquè si ells ho veuen bé, segur que cola...

Amén

Un entorn nutritiu

2011-10-27T21:54:00.006+02:00

Vaig rebre, a casa i fa molt poc, una visita inesperada. Una estudianta de Biotecnologia, convidada a dinar. Tot plegat, molt cordial: converses d'aproximació, de vegades divertides, de vegades un pèl més serioses. De sobte, a les postres, la jove es va mig incorporar, es va palpar un maluc i, amb entusiasme, va dir:

- Voleu veure les meves cèl·lules?

Vaig aixecar les celles, però el que va passar a continuació va superar les meves expectatives.Va treure de la butxaca un mòbil i ens va mostrar unes fotografies fetes amb microscopi: ens va assegurar que es tractava de cèl·lules d'ovari de hàmster...

Després va mostrar unes altres, d'un recipient que semblava una gerra de cervesa de blat a mig consumir. Però no: eren fotos d'una cosa anomenada "entorn nutritiu" i que era, en realitat, un flascó amb líquid fetal boví.

Vaig dissimular tant com vaig poder, però he de reconèixer que, des d'aquell dia, cada vegada que paladejo la meva cervesa preferida, em vénen al cap i a la gola una pila de sensacions tèrboles.

I és que hi ha qui troba en la ciència plaers inexplicables. Vés a saber què més hi ha emmagatzemat en aquell coi de mòbil...

* * *

Fotografia: Josep M. Bru. Proteïnes crues. Octubre 2011.

Embolics als tribunals

2011-10-20T22:35:00.002+02:00

Disorder in the American Courts és un llibre que transcriu diàlegs reals, recollits per periodistes i reporters al llarg dels anys als tribunals dels Estats Units. N'hi ha de tot tipus: absurds, malentesos, paradoxals,... Transtorns de la comunicació al medi judicial, en el que la severitat de les situacions acaba per generar algunes converses còmiques o surrealistes. Un exemple és la següent conversa entre un forense, que intervé com a testimoni, i un advocat:

Advocat: Doctor, abans de practicar l'autòpsia, va comprovar el pols?

Testimoni: No.

Advocat: I la pressió arterial?

Testimoni: No.

Advocat: I no va comprovar si el pacient respirava?

Testimoni: No.

Advocat: Llavors... és possible que fos viu quan va començar a fer-li l'autòpsia?

Testimoni: No.

Advocat: I com pot estar tan segur, doctor?

Testimoni: Perquè el seu cervell era sobre la meva taula, en un pot de vidre.

Advocat: Bé... però tot i això, no podia el pacient continuar viu?

Testimoni: Bé, sí, és possible que continui viu i fent d'advocat vés a saber on...

* * *

Fotografia: J.M. Bru. (Domus, Vic, octubre 2011)

No Jobs, no Hope, no Cash

2011-10-16T15:48:00.000+02:00

‎"10 years ago we had Steve Jobs, Bob Hope and Johnny Cash. Now we have no Jobs, no Hope and no Cash"

(Mr. Anonymous by Twitter)

* * *

Foto: J.M. Bru. Vic, octubre 2011

La minimaleta mexicana

2011-10-16T10:31:00.004+02:00

La maleta mexicana és el nom d'una exposició temporal de fotografia, instal·lada actualment al MNAC de Barcelona, la qual es pot visitar fins el 15 de gener de 2012. El material que s'hi exposa és una mostra dels 4.500 negatius de fotografies fetes durant la Guerra Civil espanyola i que, després de molts anys i un llarg periple, s'han pogut recuperar.

Són imatges de tres fotoperiodistes mítics: Robert Capa, Gerda Taro i Chim (David Szymin). Tres persones que, a més de la seva qualitat com a fotògrafs, tenen en comú el fet d'haver mort joves i amb la càmera a les mans. Són imatges de primer ordre, documents del front i de la reraguarda, que il·lustren sobre un període cabdal en la història d'aquest país.

Malgrat això, cal dir que el muntatge de l'exposició presenta mancances importants: les reproduccions dels contactes són d'una mida inadequada (massa petita!), dificultant-ne la visió i obligant a una aproximació que, els dies de gran afluència, converteix la visita en un via crucis desesperant. A més, sovint, entre els contactes i el públic hi ha vitrines horitzontals. que es converteixen en incòmodes obstacles. De la mateixa manera, el tamany de la font dels textos informatius és inapropiat.

Per acabar-ho de rematar, el catàleg de l'exposició es ven en un pack de dos volums -que no es poden adquirir per separat- a un preu excessiu (85 €) i a les sales de l'exposició no es poden fer fotografies, cosa que no passa a la resta del MNAC.

La maleta mexicana és, doncs, dues coses alhora: l'exposició d'un material excepcional que val la pena conèixer i un nyap museístic important, que ha convertit el visionat d'unes fotografies en un homenatge a la miniatura. Si podeu, no us la perdeu, però si em permeteu un consell aneu-hi amb lupa i amb binocles. I això no ho diu només un servidor, sinó gent tan acostumada a les exposicions de fotografia, com l'Isabel Steva Colita, que rondina (i amb tota la raó) al seu facebook. Avisats quedeu.

* * *

Fotografies: Josep M. Bru. MNAC, Barcelona. Octubre de 2011.

Tast de Sopa

2011-10-08T12:43:00.012+02:00

La gent, quan crida en un concert, no t’aclama a tu, sinó a les cançons. Les cançons no són com les pel·lícules, que les veus dues o tres vegades. Una cançó, si t’agrada, l’escoltes quaranta, cinquanta o seixanta vegades... i després passa a formar part de la teva vida. I aquesta vida és la vida que crida la gent en un concert...

The Edge (Dave Howell Evans, guitarra d’U2)

* * *

El 6 de setembre, tres dies abans del primer concert al Palau Sant Jordi de Barcelona, els Sopa de Cabra van fer un assaig general al Club Sant Jordi. Davant d’unes dues-centes persones (familiars, amics, diversos coneguts i alguns saludats), el grup feia els darrers retocs als temes seleccionats del seu repertori. Sense la luminotècnica ni el decorat de l’escenari del Palau, era, però, la darrera gran prova del grup abans de tornar a tocar en públic.

Vint-i-cinc anys després de la seva fundació i deu anys més tard de la seva dissolució, els Sopa tornaven. I a l’engròs, emplenant tres dies consecutius el Palau Sant Jordi. Més de cinquanta-quatre mil persones. Una fita mai assolida abans per un grup de rock català. Una fita que recorda que el rock és música popular i que un país normal, a més del seu folklore i de les excel·lències minoritàries, també necessita de fenòmens massius per obtenir la seva cohesió, per assolir un tot cultural com a suma de parts complementàries... Un país normal és un país amb concerts on la gent “crida la seva vida”.

Tast de Sopa és un petit testimoni de l’assaig del 6 de setembre. Podeu veure les fotografies al City Arms de Vic, fins el 15 de novembre, però si la distància (o la mandra, perquè enganyar-nos...) és més gran que la curiositat, podeu veure-les clicant aquí.

Bru Two: Josep M. Bru (1957) & Anna Bru (1989) / City Arms, Vic / On: 7.10.11 / Off: 15.11.11.

Agraiments: Jaume Soler "Peck" / Pep Bosch / Ignasi Roviró / Konrad Czerwinski.

All you need is love

2011-09-08T23:20:00.000+02:00

Continuo pensant que tot el que necessitem és amor, però també penso que no n'hi ha prou amb dir-ho... (John Lennon)

***

Foto: J.M.Bru, Barcelona, 6 de setembre de 2011

Madrid, en blanc i negre

2011-08-28T21:30:00.008+02:00

Galeria d'imatges: clicant aquí

Quan fa uns mesos, vaig comprar les entrades per l’exposició d’Antonio López al Museu Thyssen de Madrid havia tingut en compte algunes coses: com viatjar-hi, si la calor seria molt forta, l’allotjament,... Coses normals, gens extraordinàries. En el que no hi vaig pensar va ser en la visita del Papa Benet XVI a la capital de l’estat espanyol. Simplement, la desconeixia.

Vaig descobrir Antonio López gràcies a un altre pintor, Carles Vergés. La primera vegada que vaig tenir l'oportunitat de veure alguna obra seva va ser en una galeria ja desapareguda (Cyprus, a Sant Feliu de Boada) i recordo molt bé la impresió que em van causar dues estàtues seves (Hombre i Mujer). Admiro l’obra de l’artista manxec, però també la seva actitud vital, humil, senzilla i, alhora, tossuda i persistent. Tal i com jo les veig, les seves pintures intenten copsar el diàleg continu que mantenen els colors amb la llum i, per això mateix, introdueixen el temps en la pintura: López em sembla llum, temps i color.

Unes setmanes abans del viatge, vaig saber que coincidiríem amb la visita del Papa Ratzinger i amb l’anomenada JMJ 2011 (Jornada Mundial de la Joventut). Davant les dificultats per canviar les dates, vàrem decidir que -malgrat la previsió d’aglomeracions- mantindríem les dates del nostre viatge, de manera que, juntament amb la meva família, m’he convertit durant uns dies en testimoni involuntari de l’esdeveniment i, també, d’alguna de les reaccions que ha provocat. D’això, n’ha quedat un seguit d’imatges i algunes reflexions.

Ara no és moment, crec, d’escriure sobre aquestes reflexions. O, com a mínim, no de fer-ho en profunditat. Per diverses raons. Hi ha hagut tot un moviment mediàtic i institucional molt potent al voltant d’aquesta visita, amb dos objectius molt clars: un, el de presentar la visita del Papa com un esdeveniment multitudinari i exemplar i dos, minimitzar i descontextualitzar les reaccions contràries a les formes d'aquest esdeveniment. Hi ha moltes mostres d’això, moltes, però un exemple paradigmàtic és l’editorial de La Vanguardia del 21 d’agost de 2011.

Així que, tot i que es un tema llarg i complex, ara vull, només, mostrar algunes de les imatges que vàrem capturar a Madrid. Són dels dies 17 i 18 d'agost, en diferents moments i a diversos indrets de Madrid. El blanc i el negre no és, almenys en aquest cas, una opció estètica. És, vol ser, una opció de concepte, un intent de mostrar el reduccionisme al que porta la polarització: el blanc pontifici versus el negre ateu, titllat de radical i intolerant. Una polarització que ens arriba, amb el signe dels temps que corren, amb previsió d’incrementar-se notablement en un futur molt proper.

És, també, un retorn en el temps, a uns temps que semblaven superats i que, definitivament, no ho estan.

Blanc i negre. Portats a l'extrem signifiquen llum absoluta o foscor, la desaparició de la gamma,dels grisos i dels matissos. Més que mai, necessitem del color, de la riquesa de la llum (de les llums!) i del diàleg amb el temps. Més que mai, necessitem mirades com la d'Antonio López.

* * *

Fotografies: Anna Bru i Josep M. Bru, Madrid, 17 i 18 d’agost de 2011. Ens vàrem acompanyar, un cop més, la Marga i la Marta, i la seva paciència infinita.

Collonades (1)

2011-08-15T18:47:00.003+02:00

Ningú no és responsable de la cara que fa quan dorm. No els la tingueu en compte.

(Collonades. Joan Fuster)

* * *

Foto: J.M. Bru. Xim

Un país format (2)

2011-08-06T17:58:00.003+02:00

Sé què i on va estudiar la meva quiosquera: és llicenciada en filosofia.

Sé què i on va estudiar el meu cambrer habitual: és politòleg.

Sé què i on va estudiar la dependenta de la botiga on acostumo a comprar la fruita: és periodista...

En canvi, de vegades penso que no sé ni què ni on van estudiar alguns arquitectes... En un quiosc? En un bar? O en una botiga de fruita?

Un país format

2011-08-02T19:26:00.001+02:00

Aquest és, decididament, un país format i que inverteix en capital humà. Vas a comprar el diari i te'l ven una llicenciada en filosofia. El cambrer? És politòleg. Comprar fruita? Una periodista. I això és nota. No hi ha converses trivials sinó petites tertúlies sobre l’epistemiologia de la vida quotidiana...

* * *

Foto: nit de Cap d'Any, desembre 2010. Donosti. JM Bru

Amy Winehouse: el darrer necroci

2011-07-31T00:20:00.002+02:00

Amy Winehouse va aparèixer morta a casa seva, a Camden Square, al nord de Londres, el 23 de juliol. No cal entrar en detalls ni de la seva vida, ni del seu talent musical. La seva peripècia vital està explicada en milers de webs a les quals es pot accedit fàcilment: només cal teclejar el seu nom a Google per tenir l’abast un gran nombre d’articles, notícies, blocs, vídeos, fotos,...

No ha hagut de passar ni una setmana perquè les botigues de Camden Town, el seu barri de tota la vida, estiguin farcides de samarretes rememorant-la. Allò que en vida semblava una carrera artística amb importants interrogants, abocada a la cancel·lació de compromisos per un comportament professional irresponsable, ha esdevingut amb la seva mort allò que els manuals del màrqueting defineixen com una oportunitat de negoci.

No és, per descomptat, el primer cas. Tampoc no serà el darrer, però la celeritat en la creació d’una nova icona comercial és impressionant. Un desastre de vida personal, una veu característica i uns trets diferencials es combinen per ser un producte de comercialització ràpida i èxit gairebé segur. Mort + negoci = necroci.

A l’Amy la ploren ara, a la plaça, desenes de fans sincers. També la deuen plorar els camells del barri, tenint en compte la seva generositat a l’hora de proveir-se de substàncies per a ella mateixa i per als seus amics o companys de farra. A aquests, la mort de la cantant sí que no els ha estat negoci...

Amy, descansa en pau, allà on hagis anat a parar. Al cap i a la fi, el que has deixat enrere, tampoc no paga tant la pena...

- - - - -

Foto: Gtres

El llenguatge perdut de les grues.

2011-07-29T19:40:00.003+02:00

Grues. Fan obres al costat de casa. El soroll és important i miro per la finestra. Veig com l'operari d'una excavadora mou i remou, apila i amuntega la runa. És un home gros que, des de la cabina, mostra un excel·lent domini de la màquina amb els moviments sincrònics de les dues manetes que subjecta.

Obres. Aquesta deu ser la única obra d'una certa dimensió que s'hi fa al centre i que ha començat ara. Les altres que recordo són rematades, l'acabament de promocions començades fa mesos: can Furriols, can Rocafiguera,...

Grues i obres. S'acosten les set del vespre i espero en candeletes que l'home gros acabi la jornada i comenci el cap de setmana per deixar de sentir el soroll de la màquina, de la runa que cau, de l'enorme pinça que esgarrapa i furga el terra. Una de les poques, potser la única, grues que encara rondina, crida i gemega aquest estiu és la que tinc a la vista, a l'altra banda del vidre, seguint obedient les instruccions de l'home gros que la remena...

Obres i grues. I em ve de pensar que, fa només uns mesos, potser un parell d'anys, des de qualsevol turó es podien comptar les grues, marcadors d'obres, al voltant de les quals segur que hi havia una colla de gent, veïns, que cada dia devien esperar impacients que arribessin les set de la tarda. Especialment, els divendres...

Sachsenhausen, 66 anys després

2011-06-26T23:54:00.000+02:00

El 17 d'abril de 2011, 66 anys després del seu alliberament, els supervivents de l'antic camp de concentració de Sachsenhausen (35 kms. al nord de Berlin) es reuneixen per commemorar-lo.

Es diu Protasi i ha nascut avui

2011-06-19T19:12:00.008+02:00

Es diu Protasi i ha sortit de l'ou avui, diumenge, 19 de juny, penúltim dia de primavera, sota el signe de Bessons. Es diu Protasi perquè avui és sant Protasi, però també es podria dir Romuald, Aurora, Gaudència o Bonifaci: denominacions que formen part del santoral del dia.

Es diu Protasi i és un poll de gallina periquita. Ha nascut el mateix dia que (fa 57 anys) Kathleen Turner o (fa 64) Salman Rushdie, personatges als quals se'ls farà arribar l'oportuna comunicació de l'esdeveniment i una bossa amb batialles (ametlles confitades que es regalen amb motiu del bateig d'algú), tal i com marca el protocol.

Es diu Protasi i ha nascut en una escola. En una escola pública i catalana. Ha salvat la pell (o les plomes, vés a saber) perquè una mestra s'ha pres la molèstia d'anar -en ple diumenge- a veure com estava la instal·lació ponedora artesanal que ha confeccionat per als seus alumnes i se l'ha trobat nat, moll i despistat.

Es diu Protasi i està sa i estalvi. Dilluns coneixerà tota una colla d'admiradors: una cinquantena d'alumnes de 5è de primària que ara mateix encara no el coneixen, però que demà al matí enganxaran el nas al vidre per veure'l de prop.

Es diu Protasi i, tot i la seva curta existència, ja és un pollastre indignat. No entèn de jornades, tisores ni sisenes hores, però intueix que si és viu i ha arribat a ser post d'aquest bloc (per modest que sigui, el bloc i el poll) és perquè hi ha algú amb vocació i que es creu la feina.

Es diu Protasi i, tot i la seva extrema joventut, ja ens hem fet amics. Tots dos compartim el reconeixement per a molts i moltes professionals que fan i han fet possible que mots altres protasis hagin nascut en diumenge i hagin sobreviscut.

Es diu Protasi i ha nascut el mateix dia que milers de persones s'estan manifestant als carrers de diverses ciutats, també indignats, compartint la preocupació i l'inconformisme, encara que sigui diumenge, dia de sant Protasi, bessó de sant Gervasi i milanesos tots dos...

+ fotos de Protasi, clicant aquí

El dia de tondre

2011-06-06T21:49:00.014+02:00

Soler de n'Hug (Prats de Lluçanès), 28 de maig de 2011. Una colla de tonedors, procedents de diversos pobles, es troben en aquest mas per esquilar gairebé nou-centes ovelles. El dia de tondre és una cita anual, amb la primavera ja avançada. Un vell costum, una tradició que és manté gràcies a l'ofici d'aquestes persones...

Paisatge per a després d'una campanya (1: Indignació)

2011-05-27T23:40:00.002+02:00

En pocs dies, aquí i allà, han passat moltes coses. De sobte, l'efecte balsàmic dels anestèsics habituals deixen, valgui la redundància, de fer efecte i descobrim que la calma no és més que un decorat. I això tant passa a les places de Catalunya com a les d'Islàndia, el país on abans jugaven al monopoly amb daus de salmó i ara el fumen a peu de volcà, per estalviar...

Suposo que hi ha plats de lenta digestió, els quals s'han d'anar paint durant dies, abans d'obrir la boca per descriure'ls. Estic, encara, digerint la consolidació democràtica de determinades opcions antidemocràtiques; la deserció de candidats elegits al quals, de cop i volta, l'adversitat de les urnes els ha descobert una nova dimensió de la realitat, la qual, dies abans, semblava ignota o, també, la tornada a la normalitat d'algun cap de cartell a qui algun cartell amb la imatge del seu cap havia dissimulat fins el punt de fer-lo gairebé tan irreal com el seu programari, víctima d'aquell soft d'edició electoral conegut com votoshop...

Però el motiu d'aquest post és més simple, més senzill, menys metafòric... És, només, la reacció davant una imatge que reflecteix una violència injustificable, mal justificada (la higiene, el futbol, les bombones,...) i, en definitiva, injusta. I és que, com diu una gata sàvia: no és el mateix fer una porra amb l'excusa d'un partit de futbol, que fer servir un partit de futbol com a excusa per treure les porres...

* * *

La foto és de la galeria de http://www.flickr.com/photos/acampadabcnfoto

Hi trobareu desenes de fotos sobre l'operació de "salut pública" d'aquest matí a la Plaça de Catalunya de Barcelona.

Potser que ens ho comencen a rumiar...

2011-05-19T22:43:00.003+02:00

Imatges en directe de la Puerta del Sol. Un lloc simbòlic: el km 0 de l'Espanya radial, el melic del disseny centralista, però també l'escenari de la protesta de gent que, més que saber què vol, té molt clar que és el què no vol...

Sachsenhausen, seixanta-sis anys després

2011-04-20T09:54:00.003+02:00

17 d'abril de 2011. Sachsenhausen, als afores d'Oranienburg. Una trentena de supervivents del camp de concentració nazi que hi va haver en aquesta ciutat, es retroben en una cerimònia commemorativa del seu alliberament. Cada vegada són menys, cada any en queden menys: la mitjana d'edat és de 90 anys.

Sachsenhausen té una història densa, la qual no va finalitzar l'abril del 1945. Pocs mesos després, els soviètics utilitzaven les mateixes instal·lacions com a centre de detenció i internament.

Un diumenge assolellat d'abril, una colla d'ancians de mirada cansada però viva, es van retrobar per compartir records. Ells són, encara ara, un testimoni viu d'un període que cal no oblidar, perquè continuï sent passat i només passat, mai de nou present.

* * *

Fotografies: Josep M. Bru. Sachsenhausen, abril de 2011.

* * *

Ich bin ein Berliner!

2011-04-16T19:37:00.003+02:00

Taxista berlinès a Ku'damm, carrer comercial de Charlottenburg, en plena tasca de captació de clients. Els seus reclams: un Mercedes de 1960, una Barbie gegantina i un somriure enigmàtic...

* * *

Fotografia. J.M.Bru. Berlin, abril 2011.

* * *

Arribats i per arribar

2011-04-10T14:29:00.007+02:00

El panorama musical és el que és i les notícies ens ho recorden. Sembla que, al mig de la crisi omnipresent, la música moderna catalana passa per un moment relativament dolç.

Exemples? Un grup que ho va deixar fa un grapat d'anys ven 35.000 entrades en dos matins, en una operació nostàlgico-comercial. Un parell de grups, ara de moda, poden accedir fàcilment a escenaris emblemàtics, pàgines de diaris, monogràfics, anuncis estelars i devedés de "diumenge al teu quiosc". Una altra proposta, aquesta molt propera, ha assolit un parell de premis importants en menys de sis mesos i comença a tenir l'agenda de concerts plena...

Uns van arribar, van marxar i ara tornen; d'altres, gaudeixen de l'éxit i uns altres, que acaben d'arribar, l'ensumen. Sembla que la música del país, finalment, es va nodrint de diverses aportacions generacionals sense massa dificultat en el relleu. No sé si encara li hem de dir música moderna, però -xifres canten- el que sí és, és música popular.

Com que dels que triomfen ja se'n parla prou, m'agradaria parlar també dels que ara mateix estan treballant per consolidar una proposta pròpia i, qui sap, potser algun dia seran coneguts. Perquè d'aquest grup de grups, malauradament, molt sovint se'n parla poc, per no dir gens. I és que els "arribats" generen negoci, però els "per arribar" i la seva promoció, no.

D'aquests grups que volen arribar, n'hi ha molts, sens dubte, però cal concretar i el millor és fer-ho amb el més immediat: vaig escoltar divendres un grup jove (cinc components, entre 20 i 22 anys) que porta per nom Galcats. Una proposta neta, honesta, que sona dignament i que apunta bé. No sé què els espera ni quin serà el seu futur, però ara i aquí s'ho estan treballant, amb una formació que suposa un maridatge curiós entre Osona i el Bages, amanit amb un divertit apunt celta: un dels guitarres és gallec i va obsequiar-nos amb un tema dedicat: "A minha terra". Per descomptat, els cal continuar polint temes, repertori i insistir en l'aprenentatge, però tenen quatre coses clares. Si teniu l'oportunitat, escolteu-los. Es diuen Galcats. Ni més, ni menys.

* * *

Fotografies: Josep M. Bru. Cava de Jazz. Vic, 8 d'abril de 2011.

* * *

Tinc la casa plena de relíquies...

2011-03-11T23:05:00.005+01:00

Aquesta tarda he badat una estona pel centre. He entrat en una botiga d’electrodomèstics i m’he aturat davant d’unes quantes cafeteres. Sóc cafeinòman des que tenia tres anys, així que comprendreu que m’interessin les novetats que ofereix el mercat en aquest sector concret.

Embadalit estava, quan un venedor diligent se m’ha acostat i m’ha demanat si em podia ajudar. De fet, no era pas voluntat de servei el que l’ha portat a parlar-me. Volia, d’això ja me n’he adonat, aprofitar la meva curiositat per veure si en podia treure’n negoci, que tal i com està el pati una venda és una venda.

Anar garlant, li he explicat que la cafetera de casa té un petit problema: el dipòsit de l’aigua va caure, se li va fer una petita esquerda i degota. Poc, molt poc, però perd aigua. Jo buscava la possibilitat de trobar un recanvi, perquè la resta de la cafetera està en plenes facultats infusives i efusives. Vull dir que funciona bé, molt bé.

El venedor trempat m’ha informat que aquella marca té ben bé una dotzena de models al mercat i quan m’ha demanat el model concret, jo, que no el recordava, li he explicat més o menys com coi és la cafetera. Llavors el venedor eixerit m’ha dit:

- Ui, d’això deu fer molt temps… Quan fa que la va comprar?

- Mmmm… Deu fer un parell d’anys. Potser tres….

- Ostres –em replica-, així m’ho posa difícil. No sé si ho trobarem això. És molt vella!

Reconec que s'ha regirat alguna cosa dins meu. He descobert, de sobte, que no tinc una cafetera, tinc una andròmina, un estri vell. Pitjor encara, molt vell!

M’he sentit malament, demodé, obsolet i ho he deixat estar. Sortint de la botiga tot m’ha semblat vell, molt vell. I en arribar a casa, tot ha empitjorat. He descobert que l’olla a pressió fa quatre anys que la tenim. Un rudiment. El cotxe ja l’he deixat en testament al Museu de la Ciència i de la Tècnica, per si els fa servei. I la grapadora ni en parlem. Una Petrus de 1980: candidata a patrimoni de la humanitat…

He descobert que tinc la casa plena de relíquies, de vestigis. No és un habitatge: és un parc juràssic!

De manera que si mai passeu per sota el balcó de casa, prengueu precaucions…. Si vegeu caure olles, grapadores i altres estris, sapigueu que no ens hem tornat bojos. Simplement, fem descarregada…

P.D.

Per cert, aprofito la oportunitat: si algú sap d'algun brocanter que tingui dipòsits d’aigua per a una Krups Pelican, que m’ho digui. Si no és un addicte a la teoria de l’obsolescència programada, potser ens entendrem i farem fira.

* * *

Fotografia: J.M. Bru. Març 2011. Saint Tròphime. Arlès.

* * *

Obsessions

2011-03-09T19:36:00.002+01:00

Amb la comunicació passa el mateix que amb el sexe: l'obsessió per les tècniques produeix impotència (Carles Feixa)

Bugada de peluixos

2011-03-05T00:31:00.005+01:00

En una travessia de la rue Portagnel d'Arlès algú ha estès els peluixos al sol. Els ninos, acabats de rentar, pengen d'una corda corredera amb politges als extrems, practicable des de la finestra d'un segon pis. Són set -un per a cada dia de la setmana?- i encara degoten. Una dona, des d'una finestra del primer pis, m'observa mentre busco l'angle per fer la foto, tot fent gestos estranys amb el coll i els braços...

Un rengle de set peluixos. Són com una filera del calendari, contrapunt divertit i tendre a la placa que hi ha a la façana d'una casa molt propera, on s'informa al transeünt que allà va ser detingut Joseph Imbert, resistent, alcalde d'Arlès i metge. Això fou el març de 1943. La Gestapo el va capturar per deportar-lo a un camp de concentració. La placa diu que mai no va tornar. En efecte, va morir a Mauthausen al gener del 1945, quan faltava poc menys de quatre mesos per l'alliberament del camp. Tenia quaranta-un anys.

Anys, mesos, setmanes... Casualitat o no, entre el dia de la detenció del metge Imbert i el dia que faig aquesta fotografia, han transcorregut exactament seixanta-cinc anys i em ve de pensar que el temps és una dimensió complexa i curiosa, que tan aviat pot enfrontar-te al record d'uns moments cruels (uns de tants i tants moments de crueldat) com entretenir-te amb el càlcul trivial i superflu de l'estona necessària perquè set peluixos, set, s'eixuguin, estesos al sol, un tímid sol de finals d'hivern...

* * *

Foto: J.M.Bru. Arlès, març de 2011.

Tema musical (per si us agrada la lectura amb banda sonora):

Damien Rice, Volcano (el trobareu a la caixa de música d'aquest bloc).

* * *

Sara Negra

2011-03-03T19:51:00.006+01:00

En un extrem de la Camarga, allà on el pla, els estanys i els Roines (el gran i el petit) s'ajunten amb el mar, conformant un paisatge característic, hi ha Saintes-Maries-de-la-Mer, un poble de cases de planta baixa i un pis, sense blocs d'apartaments verticals, tan típics d'altres costes.

Al centre, els carrers són farcits de botigues i restaurants, en un entramat que volta l’església. És en aquesta església on s'hi allotgen les tres santes maries que donen nom al lloc. Una d'elles és la Sara Negra, la patrona dels gitanos, a la qual veneren cada 24 de maig en una manifestació multitudinària a la que assisteixen manouches i roms arribats de tota Europa.

Però la resta de l'any, la Sara Negra descansa a la cripta de l'església, una cripta de sostre baix i ennegrit pel fum dels nombrosos ciris i espelmes que hi encenen els devots. L'acompanyen fotografies, plaques, cartes, dibuixos, ninos,... Una munió ben curiosa de materialitzacions de la fe que desperta.

La Sara (o Sarah, que també l'anomenen així) té al seu costat un retrat de Ceferino Giménez, el "Pelé", qualificat com el primer sant gitano, però la seva és una altra història, allunyada en el temps i l'espai de la de la negra Sara. Si us hi acosteu a Saintes-Maries-de-la-Mer, al final d'una llarga carretera vorejada de cavalls, flamencs i marjals, allà la trobareu...

Senglars nedant

2011-02-20T00:20:00.009+01:00

Diuen que els senglars tenen una gran capacitat d'adaptació. Cosa que, més o menys, vol dir que es busquen la vida. Abans éren al bosc o a la devesa. Ara, són on poden. On hi ha les garrofes. De senglars, n'hi ha a tocar de Barcelona o, fins i tot, dins ciutat. Contenidors. granges o abocadors són alguns dels escenaris en els que, darrerament, es desenvolupa la tragicomèdia del porc salvatge, antecessor del porc industrial, matèria primera de la qual se n'extreu el pernil (el dolç i el salat), la botifarra o el bacó, per posar només alguns exemples del que queda d'ells, un cop passats per la cadena de producció.

De senglars, ja n'havia vist abans, però mai a l'aigua. Potser capbussar-se és un fet habitual o ruinari a les seves vides. En tot cas, a mi m'ha sobtat i per això, avui, quan n'he vist un parell travessant la llacuna de la Massona, als Aiguamolls de l'Empordà, he pensat que éren com una mena de fugitius de la misèria. O de la gana. Senglars a la cerca de teca. Una mena de metàfora de les travesses per arribar a Tarifa o a Fuerteventura. Porquins [o humans] a la cerca de recursos, empenguts per l'instint de supervivència. Poden haver-hi tantes diferències o tantes semblances com vulgueu trobar. Al capdavall, la misèria porquina [o humana] sempre és porca, porca misèria...

* * *

Fotografia: Josep M. Bru. PNAE. Aguait del Bruel. Aiguamolls de l'Empordà. 19.02.2011.

La fotografia ha estat obtinguda amb un telescopi acoplat a càmera réflex. Disculpeu la poca qualitat: els senglars estaven a una distància considerable.

* * *

La darrera nit de l'any

2011-02-15T22:39:00.004+01:00

Minuts després de les dotze, la nit perd el silenci. La ciutat ha tornat als carrers i la gent surt dels caus. Els coets també surten d'arreu: per sobre les terrasses, els veiem enfilar-se, solcant la foscor fins esclatar. Entre espetec i espetec, tossudes, les onades tornen i tornen a tornar, una i altra vegada, a la sorra d'Ondarreta. És una nit més, però també és una nit menys. És la darrera nit de l'any...

* * *

Fotografia: Josep M. Bru. Donosti, gener de 2011.

* * *

Vent del sud...

2011-02-04T23:31:00.005+01:00

Fa temps, molt temps, que van tancar les mines de la vall d'Atxondo, al cor d'Euskadi. Les mines van funcionar fins el 1920. La darrera que va tancar es deia -ironies de la vida- "la Triunfante". S'hi extreia mineral de ferro i coure, que es transportava en un tren de via estreta fins a Durango.

De les mines ja no queda gairebé res i per allà on transitava el trenet ara hi ha un sender que recorre la vall: una passejada magnífica, que passa a tocar d'algun dels caserius més antics del país. És una vall curta, a l'ombra del pic Anboto i solcada pel riu Arrazola.

Hi ha dies que el vent de sud s'escola entre les muntanyes i travessa la vall a tota velocitat. Quan hi ha un dia ventós, les ovelles, que d'això en saben un pou, posen les parts pudoroses a airejar i les llanes a ventilar. Guaiteu si no, l'expressió de gaudi de l'exemplar de la foto...

Fa temps, molt temps, que el tren ja no circula, però el vent, el trapella vent del sud, no ho ha deixat de fer... Sort en té: ell no depèn dels homes.

* * *

Fotografia: J.M. Bru. Vall d'Atxondo. Desembre 2010.

Viatge de tornada

2011-01-21T23:34:00.005+01:00

Donosti, 31 de desembre de 2010. El bus de la línia 5, ple de gom a gom, fa el darrer trajecte de l'any: del Boulevard al barri del Antiguo. O potser era a l'inrevés? Tant és, tant fa: era el viatge de tornada.

El tema musical del clip és del grup polonès Usta i es diu Banka Mydlana ("Bombolles de sabó"). Forma part del treball Pierwszy pocalunek ("El primer petó"). Usta ha estat tot un descobriment, però permeteu-me un consell: no escolteu gaire la seva música o no us la podreu treure del cap...

Ferros, aigües i llums

2011-01-14T12:17:00.005+01:00

He aprofitat uns dies lliures, que em restaven de vacances, per recuperar els "ferros" (així en diuen a casa) i anar als aguaits dels Aiguamolls de l'Empordà: un indret que, a banda dels seus valors intrínsecs, té un alt valor simbòlic com a defensa del paisatge davant la civilització que l'envolta.

Tot i que no en tinc cap ganes de fer-ne apologia, per a mi aquest és un bon lloc per badar i practicar el digiscoping, una tècnica fotogràfica consistent en acoblar un telescopi (muntat sobre un trípode i una pletina) a una càmera. És una forma d'aconseguir una aproximació important a la fauna (especialment, aus), sense importunar-la. El conjunt és una mica aparatós, però amb paciència i constància es poden assolir resultats decents, malgrat la dificultat d'obtenir imatges de qualitat i enfocades a distàncies considerables.

Deixo aquí alguna mostra del resultat. Espero que us agradin, però he de dir que les fotografies no tenen cap pretensió ni aspiren a res: són, simplement, imatges capturades durant dos matins d'hivern, assolellats i suaus, envoltat de ferros, aigües i llums.

Val a dir que també hi havia fauna. De dos tipus. Una, la fotografiada, que gaudia de la tranquil·litat de l'espai i la bonança del temps. L'altra, la fotografiadora, formada per quatre humans ociosos per diversos motius, que retratava compulsivament uns subjectes indiferents que, almenys fins ara, encara no reclamen cànons ni drets d'imatge. Que duri i perduri, pels segles dels segles. Amén.

* * *

Fotografies: Josep M. Bru. PNAE, Alt Empordà, gener de 2011.

* * *

El primer matí de l'any

2011-01-02T23:08:00.001+01:00

Donostia, 1 de gener de 2011. A primera hora del matí, un home fa exercicis d'estirament a la platja d'Ondarreta, al costat d'una de les escultures de Chillida que integren el conjunt "El peine del viento"

* * *

Fotografia: Josep M. Bru. Donostia, 1.01.2011

Göteborg, la ciutat dels tramvies

2010-12-23T00:18:00.003+01:00

Si podeu, no el mireu mut: la banda sonora és important!

Veure-ho clar...

2010-12-21T00:19:00.005+01:00

De vegades, una pausa obligada, una aturada imprevista, et fa veure coses que pocs dies abans passaven desapercebudes. Ara mateix, acabat d'arribar d'una pausa visual imperativa, aterro sobre una pila de diaris, cròniques i articles que no tindré temps material de llegir. Potser tampoc no cal tant esforç lector. Al capdavall, en un cop d'ull hi veig un excés de xerrameca i una manca de reflexió crítica que em resulten familiars, habituals,...

I una mirada cansada, convalescent, cau sobre una columna que diu que araesnotícia. Sí? Però és una notícia que no és notícia, perquè no aporta contingut. Simplement, reprodueix unes paraules d'algú que parla sobre el que hores, dies, moments abans, ha dit algú altre. I així successivament.

No és que sigui ell. Perquè, al capdavall, no és només ell. Només que ara és ell, ha estat ell: Portabella replica a Laporta. Abans ha estat Laporta que ha parlat sobre unes opinions de Portabella. Laporta Portabella. I viceversa.

I diu que ERC no necessita SI per a obtenir regidors. Vés a saber si sí o si no es necessiten, però tot plegat em cansa i penso que la suma de SI i ERC podria ser SIRC, que mola i és gràfic. I si dius sí SIRC es com dir crisis, però a l'inrevés, que és com millor es viuen les crisis.

Però [abans ja ho he dit] tot plegat em cansa i, cansat, plego de mirar. Tot i que no ha estat sempre així, ara sí: és quan tanco els ulls que hi veig clar...

Ho aris

2010-11-08T00:58:00.004+01:00

Si ols a ar l M rc t Mu icip l de V c, mil r qu con ul is ab ns e s ho aris a la sev w b, p rquè el q e hi a la po ta, s n de ma leg ir. .

+ otos d l M rc t de Vi , cli an aqu´ .

L s v ig fe el 7.1 .2 0.

Em sobra massa mes al final del sou...

2010-10-25T23:49:00.004+02:00

La frase (traduïda -o, si així es vol, traïda- de l'original castellà "Me sobra demasiado mes al final del sueldo") és el lema d'un grup de Facebook, aquell lloc que ningú sap on és, però on hi passem tantes hores. Un lloc on hi ha de tot: avorriment, trivialitat i soroll, acompanyats d'enginy, neguit i música. I on cadascú cerca i aboca allò que l'interessa.

Un lema que reflecteix la realitat de molta gent que viu en un país on, encara no fa tres anys, podia sentir-se aquella dita de "no parlem de diners, que fa de pobre". Doncs ja em sap greu, ja, però i tant que en parlem de diners. I el que en parlarem...

La foto la vàrem fer els BruTwo (no sé dir si és de l'Anna o meva, però tant se val) al febrer de 2008, al Gravat de Vic, llavors regentat pel Pep Pelfort. Pertany a una sèrie de fotos fetes per a una iniciativa anomenada "Fotogravat". Si algú està interessat en conèixer-la, només cal que teclegi el mot dins la cel·la màgica de Google. És altament probable que hi vagi a parar.

Febrer del 2008. Temps aquells, encara no fa tres anys, en que semblava que els mesos eren més llargs. Potser només ho semblava; potser només ho eren una mica, de més llargs...

Sergi Càmara, fotògraf i blocaire

2010-10-21T22:10:00.003+02:00

Fotografia: Sergi Càmara, del treball "Sâo Paulo-Megalópolis"

Un excel·lent fotògraf osonenc, Sergi Càmara, acaba d'estrenar bloc. Entre altres activitats, ha dirigit recentment el taller El fotodocumentalisme descalç en el que vàrem participar una colla de fotògrafs professionals i aficionats d'Osona.

En el futur té previst publicar una web més completa, però de moment aquesta és una magnífica oportunitat per veure un tastet de diversos treballs seus, com el "Mur d'Europa", una sèrie sobre l'ètnia Emberá ("Atrapats al paradís") o un treball en blanc i negre a la ciutat brasilenya de Sao Paulo.

Podeu visitar-lo clicant aquí.

Añanako Gatz Harana, la vall salada d'Añana

2010-10-18T22:44:00.002+02:00

Clicant sobre la imatge, s'iniciarà la presentació. Té una durada de 3', aprox.

* * *

Fotografies: J.M. Bru, Añana (Araba), abril de 2010

* * *

Realitat o ficció?

2010-10-12T23:10:00.005+02:00

Diuen que la realitat sovint supera la ficció i, certament, de vegades són de mal destriar. O potser és que se solapen amb facilitat. Així, es pot viure la realitat des d’una ficció pròpia, personal i intransferible, però també es pot viure de transferir una ficció a la realitat. És com si la diferència entre realitat i ficció tingués zones grises, dins les quals l'una i l'altra s’alimenten mútuament, en una mena de simbiosi interessada.

Un d’aquests àmbits d’indefinició és la publicitat, un territori en el que conflueixen disciplines diverses: sociologia del consum, comunicació, tècnica audiovisual, psicologia aplicada,… La creació de la ficció publicitària pot provocar una despesa d'energia tan gran com la invertida en la creació de la realitat publicitada.

Tot i que un producte objectivament és sempre el que és, la publicitat cerca convertir-lo en una altra realitat, una de nova originada a partir d'una ficció: la de que el seu ús, consum o possessió generi un sentiment propi de satisfacció o una percepció social de prestigi. Realitat o ficció?

I parlant de realitats, voltant per Barcelona vàrem trobar-nos un diumenge amb el rodatge d’un anunci: tanques, estris, camions, càmeres, gent encuriosida i un nombre considerable de metres quadrats d’espai públic ocupat.

De sobte, en un moment donat, la model que havia de protagonitzar l’anunci va aparèixer de dins d'una caravana enorme. Una gentada la va envoltar en els moments previs a la gravació. És l’escena que va captar la fotografia d'aquest post.

A la imatge hi ha setze persones, que hi apareixen de forma total o parcial. Descomptant la model en queden quinze, de les quals només quatre tenen una funció definida: dues aguanten uns para-sols, una altra fa els darrers retocs al pentinat de la protagonista i finalment una altra l'apunta amb una mena d’assecador que li fa revolar els cabells. Les altres onze no se sap massa què hi pinten. Aquesta indefinició no va ser una cosa momentània, si no que va ser patent durant una bona estona.

Uns instants després d’aquesta captura, un membre del personal del rodatge se’ns va adreçar per dir-nos que no estava permès de prendre imatges. Quan li vàrem fer veure que érem en un espai públic i li vàrem demanar un motiu per no fer-ho, no va insistir. Gairebé se li escapava el riure. Ens va quedar el dubte de si ens ho havia dit seriosament o ens volia prendre el pèl… Era realitat o era ficció?

* * *

Fotografia: J.M. Bru, Barcelona, agost de 2010.

* * *

Si mereixem flors, millor rebre-les en vida...

2010-10-10T17:38:00.006+02:00

Disgusta

Roubo de plantas nos cemiterios

Veciños de Noia que posúen sepulturas no camposanto de Santa María A Nova detectaron nos últimos días a desaparición de flores e centros. Os cidadáns que sufriron estes roubos apelan a sensibilidade da xente para que este tipo de accions non se volvan a repetir. O certo é que non é de recibo que pasen cousas destas características.

(Transcripció de nota informativa, plantada al cementiri de Santa María A Nova, Noia)

* * *

Fotografia: J.M.Bru. Santa Maria A Nova. Noia. Agost de 2007

* * *

Progresso adequadament

2010-10-07T23:05:00.009+02:00

Observeu els gossos si en són de senyors

que es graten l'orella amb les potes posteriors.

Bípedes inútils, milions de micos cabuts.

Caminem erectes, però ens enterren ajaguts.

Els anys passen llestos i a les postres som on som.

Jo, fins m'he cansat de progressar.

I creix la sospita de que devia existir

un camí més curt per venir aquí.

(Progresso adequadament, Quimi Portet)

* * *

Fotografia: J.M. Bru. Ossera de São Francisco, Porto, agost de 2007.

Aral, el mar perdut

2010-10-04T22:48:00.007+02:00

"Davant del que queda d'aquest mar sense peixos, sense ocells, sense vida, penso en un poema de Wislawa Szymborska:

Paràbola

Uns pescadors van treure del fons una ampolla.

A l'ampolla hi havia un paper. I en el paper, aquestes paraules:

"Socors, sóc aquí! L'oceà em va arrossegar fins a una illa deserta. Sóc a la riba i espero ajuda. Afanyin-se. Sóc aquí"

- No té data. Segurament és massa tard. L'ampolla pot haver surat durant molt temps, va dir el primer pescador.

- I el lloc no hi està indicat. Ni tan sols sabem quin oceà és, va dir el segon pescador.

- Ni massa tard ni massa lluny. L'illa "aquí" es pertot arreu, va dir el tercer pescador.

L'ambient es va tornar incòmode. Es va fer el silenci. Algunes veritats tenen aquest problema."

Extracte del documental "Aral, el mar perdut", dirigit per Isabel Coixet, el qual es projecta actualment al centre Roca Barcelona Gallery.

* * *
Fotografia: Capturada a l'exposició sobre el mar Aral i el seu procés de dessecació. J.M. Bru, BCN, octubre de 2010.

No es bufa al clatell de la mare...

2010-09-30T23:50:00.025+02:00

No, no es bufa al clatell de la mare quan està pregant.

* * *
Fotografia: J.M.Bru. Església del Remei, Vic, agost de 2010

[Mono]Gràfic

2010-09-28T00:18:00.005+02:00

Una gota que cau sobre una imatge, onades sobre el rostre d'un ximpanzè...

Fotografia capturada durant una projecció a la instal·lació It has to be this way de Lindsay Seers. Konstmuseum de Göteborg, agost 2010.

Nobraino. MMVV 2010

2010-09-21T18:14:00.000+02:00

Una sorpresa, una descoberta. Nobraino, grup italià, originari de Rímini, amb la veu i la presència de Lorenzo Kruger al capdavant de la formació.

+ fotos, clicant aquí

Nobraino.
Mercat de Música Viva, Vic, 18 de setembre de 2010.

Irene Lungo

2010-09-20T22:55:00.003+02:00

Irene Lungo

(Quimi Portet & Cesare Dell'anna. Teatre l'Atlàntida, Vic, 18.09.2010)

I l'Atlàntida va ballar...

2010-09-18T00:51:00.007+02:00

Dues o tres cançons és el que va aguantar el públic a les cadires. A la tercera, potser a la quarta, els culs de bona part dels assistents es van anar aixecant dels seients i van començar a ballar fins que va finalitzar, després d'una hora i alguns minuts, el concert de Solo Muchachito al teatre Atlàntida de Vic...

El virtuosisme potser era en un altre escenari, l'excel·lència potser es va gaudir en un altre moment de la nit, però l'energia del músic de Santa Coloma i la connexió amb el públic va emplenar de ritme i alegria una hora de la programació del MMVV.

Tan seriós que semblava tot plegat i, finalment, l'Atlàntida va ballar...

* * *
Fotografia: JM Bru. Vic, setembre 2010.

+ fotos clicant aquí

La ciutat dels tramvies (1)

2010-09-16T17:15:00.027+02:00

Göteborg, amb una població de mig milió de persones i una àrea metropolitana de nou-cents mil habitants, és la segona ciutat de Suècia. Té una de les xarxes de tramvies més gran d'Europa (gairebé cent-cinquanta quilòmetres de vies) i al centre de la ciutat pràcticament no circulen cotxes particulars.

El tram és una excel·lent forma de moure's i de conèixer la ciutat. Cada dia, milers de residents i visitants l'utilitzen per desplaçar-se i hi passen una part del seu temps.

Gent gran, estudiants, turistes, treballadors i famílies conformen un paisatge humà transeünt que puja, baixa i transborda en les nombroses parades del mapa del transport col·lectiu, complementat amb autobusos, trens i ferrys.

Una xarxa integrada en la trama urbana que s'articula al voltant del Göta, el riu que, amb la gran amplada que li proporciona la proximitat de la seva desembocadura i els canals que els humans han traçat al llarg dels darrers segles, és l'eix de ciutat. Una ciutat de solcs: solcs d'aigua i solcs metàl·lics, per sobre els quals hi circula, cada dia, la seva gent, camí del seu destí immediat...

* * *
Fotografia: JM Bru. Göteborg, agost de 2010

T'agrada conduir?

2010-09-14T23:47:00.001+02:00

Barri de Sant Jaume, Perpinyà.

S'acaba l'estiu i, amb ell, la innocència

2010-09-13T23:44:00.007+02:00

Serà perquè s'ha mort Claude Chabrol, perquè s'acaba l'estiu o potser per alguna altra causa no diagnosticada, però hi ha dilluns que son especialment antipàtics. Avui és un d'ells.

De bon matí, la innocentada. Arribo al quiosc i vull comprar El 9 Nou i em trobo que a la capçalera consta imprès el preu de 2,20 euros. Sóc un dels primers clients del dia i el desconcert de la quiosquera és similar al meu. El preu habitual d'El 9 Nou els dilluns és d'1,15 euros. Per tant, la diferència és de 1,05 €. Errada? Pífia? Cop baix?

Cert és que altres diaris acaben de pujar (i no pas l'import de l'IPC) els preus dels dominicals, així que hi ha motius pel dubte. Acordem de bon rotllo amb la meva subministradora de premsa escrita que em manté el preu habitual i que demà en parlarem. Aviam com acaba la cosa: pagaré la diferència? Em condonarà el deute? Algú reconeixerà l'error i m'eximirà de remordiment?

Segona part: a preu teòric de 2,20 € les notícies de dilluns haurien de ser excel·lents o, com a mínim, millors que a 1,15 €. És un principi de l'economia raonable conegut com a relació qualitat - preu, però d'això res de res. Entre altres continguts, em trobo que els meus "estimats" Isaac Peraire i Pilar Rahola (protagonistes d'un malson canicular que en mala hora vaig publicitar) són notícia.

Vegem perquè se'n parla de l'un i de l'altra. D'un perquè canvia de format el seu bloc. Això és notícia? Home, sí que és cert que ha canviat aquell disseny carrinclonet dels blocs de vilaweb per un de nou amb font de pal sec i fons de color crema de síndria, però la veritat és que això conté (objectivament) tanta notícia com la de que el carter del carrer Nou (amb tots els respectes) ha canviat la foto del seu perfil al Facebook. Tota una exclussiva, vaja...

Jo, el bloc de l'Isaac, me'l llegeixo perquè m'interessa el que diu sobre una colla de temes, no pel fons de pantalla. I a més, quan la cosa va de gegants i gralles, fins i tot li queda millor l'entorn groguivermell que el fons de color crema de síndria, el qual, dit sigui de passada, seria més adient per a un post sobre cuina refrescant, tema que, vist el seu rebost, encara no ha tocat.

Pel que fa a la Rahola... que voleu que us digui. Que ara algú trobi que no ha encertat el to en una conferència o en un pregó no sé si és notícia... Jo, i em sap greu escriure-ho, em sembla que la Pilar Rahola fa anys que pateix de secreció no regulada de vehemència. És com si escrivís sempre amb un subratllador...

I és que, potser, en el fons el que de debò em fa por de que s'acabi l'estiu es que marxen les orenetes i tornen els tertulians de les seves vacances a l'Empordà (o a la Toscana) i amb ells retornen aquells debats interminables sobre el sexe de la independència o l'epistemologia ferroviària del trajecte Barcelona - Puigcerdà...

Però, malgrat tot i sense raó coneguda, un és optimista i confio que els 2,20 € siguin una errada: que això del "dia de la marmota" sigui una metàfora i que demà serà dimarts i no dilluns i que en algun dels pocs videoclubs que queden a ciutat hi hagi, en algun prestatge perifèric, alguna peli del Chabrol...

Ah, per cert. sembla que, a més, a la tardor tindrem, trenta-un anys després del primer estatut, una llei catalana de polítiques de joventut... Poso el cava a la nevera. Optimisme irracional, ja ho he reconegut...

* * *

Fotografia: XimCat. Vic, juliol de 2010

Visita Visa

2010-09-13T00:34:00.007+02:00

Perpinyà ha estat aquest dies la seu de Visa pour l'image, un festival de referència en el món del fotoperiodisme, repartit en vuit espais que han acollit una mostra de la millor fotografia de reportatge que es fa en aquests moments.

De noms destacables n'hi ha una pila: alguns emergents, altres consagrats, però de tot el que vaig poder veure -aquesta és una tria totalment subjectiva-, no me'n puc estar d'esmentar dos noms: Walter Astrada i Roberto Schmidt. En tot cas, aquests són només dos dels autors que emplenaven el catàleg: n'hi ha molts més. També hi ha espais reservats a mostres temàtiques, com, per exemple, el reportatge humanitari o la premsa regional.

Voldria, però, comentar dues coses. Una, la curiosa habilitació d'espais per a la mostra. La cura i manteniment del patrimoni arquitectònic i històric és complicada arreu, però en alguns casos és una autèntica incògnita. No sé què s'hi fa la resta de l'any al convent de Santa Clara, però em costa imaginar-ho. El rètol chantier interdit au public ("lloc tancat al públic") deu tenir un sentit literal, llevat de les setmanes del Visa...

La segona, és el contrast que ofereix la mateixa ciutat que contextualitza la mostra. Moltes de les imatges que es podien veure a Visa (les quals, per cert, tenien un format únic per tal de donar-li tot el protagonisme a la fotografia i no a la presentació...) feien referència als que han estat escenaris de fets destacats al llarg del darrer any: Haití, Bangkok,... I com no, Afganistan, aquesta ferida oberta que no cicatritza mai...

Evidentment, no en tots els casos ha estat així i hi ha obres que tracten d'altres temes, però la tendència és la que és, entre altres coses, perquè el fotoperiodisme no és aliè a les prioritats informatives dels mitjans. I dur a les portades tragèdies, conflictes o violències, n'és una.

Sigui com sigui i per alguna de aquelles coses que passen, el camí curt per anar d'espais com el convent de Santa Clara o l'arsenal dels Carmes al convent dels Minimes (la seu del Festival amb més quantitat d'obres exposades) travessa el barri de Sant Jaume, l'anomenat barri gitano de Perpinyà.

Un barri que mereix una reflexió: l'estat del seus carrers i habitatges denoten un abandonament urbanístic crònic que s'evidencia en la plaça del Puig, cor del barri, que és hores d'ara poc més que un solar de runes en el que no falta -allà tampoc no se n'escapen- un cartell que anuncia una futura rehabilitació a càrrec d'un munt d'administracions.

Qui vulgui conèixer Perpinyà té moltes coses a veure, però, si us plau, que no oblidi passejar per aquests carrers que són, com potser no passa en cap altre lloc de la ciutat, un espai vital i de relació per als seus habitants. I, per descomptat, són un antídot davant d'aquella imatge de glamour que arriba de París, acaparadora insaciable de recursos i inversions.

* * *
Fotografies: Josep M. Bru. Perpinyà. Setembre 2010.

La noia del canal

2010-09-10T23:15:00.006+02:00

A la riba del canal, ignorant la barca que li passa pel davant, una noia parla per telèfon, abstreta.

La pausa del migdia

2010-09-09T16:34:00.010+02:00

Un grup de treballadors aprofita una pausa per dinar a les escales d'Ostra Hamngatan, al centre de Göteborg. El gavià sembla despistat, però ho té molt clar i espera pacient. Sap que les presses del migdia acostumen a deixar rastre...

Missa Pentecostal

2010-08-13T11:49:00.009+02:00

Església del Remei. Vic, agost de 2010. Imatge per a un treball sobre creences religioses, ideat pel Quico Giménez, que forma part del taller de fotografia "El fotodocumentalisme descalç".

De vacances!

2010-07-30T18:28:00.001+02:00

Plenillum

2010-07-26T22:14:00.001+02:00

Lluna plena...

El Mundial des de La Terra

2010-06-27T16:03:00.016+02:00

(post publicat el 26 de juny al bloc "El fotodocumentalisme descalç", fet pels membres del Taller de fotografia documental, dirigit per Sergi Càmara a Vic el juny i juliol de 2010)

A banda del treball que farà cadascun dels membres del taller, el mestre [Sergi Càmara] ens ha encarregat una feina que haurem de realitzar entre tots: un reportatge sobre el campionat mundial de futbol, que cronològicament coincideix amb el taller.

Donant-li voltes al tema, vaig pensar en cercar un punt de vista basat en la "diferència". No m'interessava tant la gent identificada amb una selecció concreta que participava en el campionat, com la gent "sense equip".

No va ser massa difícil contactar amb persones que pensen que la selecció que senten com a seva (en el cas que plantejo, la de Catalunya) ha estat exclosa a priori per raons polítiques i no esportives i, com a conseqüència d'això, veuen a la selecció espanyola com un equip imposat i impostor.

La "diferència" és, també, la reacció: no veuen els partits del campionat desitjant que guanyi un equip predeterminat, sinó esperant que perdi la selecció d'Espanya: jugui contra qui jugui, es converteixen automàticament en seguidors de l'altre equip.

Penjo aquí alguna de les fotos que vaig fer al bar La Terra de Vic el 20 de juny, dia del partit entre Espanya i Honduras. Aprofito per agrair la col·laboració de propietaris i clients

Pel que fa a les fotos, vaig fer proves amb un gran angular nou. En l'edició vaig comptar amb la col·laboració de l'Anna Bru [merci, Anna!], que em va ajudar a recuperar informació d'algun fons cremat.

No estic massa satisfet del resultat, ja l'objectiu és poc lluminós i vaig apurar massa amb la sensibilitat, però crec que he de mostrar-les. Al cap i a la fi, això és un taller i serveix per aprendre. I s'aprèn del que queda bé i, sobretot, del que no queda tan bé. Aviam que li semblen al mestre...

Per cert, després de treballar la "diferència", m'agradaria obtenir alguna imatge obtinguda des del punt de vista de la "indiferència". És a dir, de gent que passi olímpicament del Mundial i del futbol. Que, encara que de vegades no ho sembli, també n'hi ha....

Josep M. Bru

Pessics (37)

2010-06-05T22:27:00.004+02:00

N'hi ha que diuen que parlar de classes socials és un discurs antiquat. Això és com dir que la llei de la gravetat és antiquada. Serà antiga, però no antiquada. I qui dubti de la seva vigència, que provi a llençar-se d'un quart pis...

(Vicenç Navarro)

* * *
Fotografia: J.M. Bru. Londres, agost, 2009
* * *

Gatonades (2)

2010-05-27T23:08:00.006+02:00

Sé que som a finals de primavera
perquè els radiadors de casa
s'han tornat freds i antipàtics.
És l'hora ja del retorn cap als edredons,
mantes i vànoves acabats de rentar
i a punt d'armari...
Ah, la bugada, quin gran invent!

* * *
Fotografia: Josep M. Bru. Vic, maig del 2010
* * *

Zapateuros i Florentinhos

2010-05-24T23:05:00.009+02:00

Falten només unes hores perquè entri en vigor el Real Decret 8/2010 (de mesures extraordinàries per reduir el dèficit públic). La retallada ja està aquí. Retallada de sous de funcionaris, de pensions, d'endeutament a llarg termini dels ajuntaments i d'altres coses.

La notícia compartirà portada amb el debat al Senat sobre el Tribunal Constitucional i, possiblement, amb l'anunci del fitxatge de Jose Mourinho com a nou entrenador del Real Madrid.

Sóc funcionari i assumeixo que, a partir de l'1 de juny, cobraré entre 80 i 120 euros mensuals menys. Van mal dades i, per tant, entenc que he de contribuir. No entraré ara en un discurs sobre els inconvenients i avantatges de ser funcionari. És un tema llarg i que caldria analitzar amb més calma i deteniment del que seria raonable fer en aquestes línies.

Només apunto dues coses ràpides: he treballat molts anys al sector privat i, per tant, podria fer una comparació raonada, no unívoca o corporativista. I la segona, darrera el mot funcionari s'amaga una diversitat de situacions, casos i persones tan gran que gairebé qualsevol generalització seria inexacta, tòpica i reduccionista. Si cal un debat sobre la funció pública en aquest país, cal que sigui seriòs i equidistant tant d'alguns apriorismes sindicals com d'alguns prejudicis d'analistes pressumptament liberals, però profundament conservadors.

Però tornant als temes del dia, no puc sinó fregar-me els ulls davant realitats coexistents: retallades causades per la crisis i que volen exemplificar austeritats i, també, la de xifres de fitxatges que esparveren; xifres que per a uns seran de "mercat" i per a uns altres són plutografia i obscenitat.

Un mateix diari podrà, demà, informar a la secció econòmica de les retallades als sous de milers de treballadors del sector públic, mentre que a la secció d'esports comunicarà que la contractació del nou tècnic del Real Madrid suposa, d'entrada, el pagament de 8 milions d'euros a l'Inter de Milà per la clàusula de rescissió de Jose Mourinho i 5 milions més per despatxar a Manuel Pellegrini. Decididament, sí que és car l'acomiadament en aquest país...

Tampoc és (només) bilis perquè es tracti del Madrid. El Barça acaba de pagar 40 milions per David Villa a un club (València C.F) que té un deute acumulat de 600 milions d'euros.

En aquest context, als ajuntaments se'ls demana rigor i austeritat. No sé si la dieta eliminarà només castells de focs, cavalcades de reis o aprimarà festes majors. No sé si anirà d'això o la cosa afectarà inevitablement serveis secundaris o bàsics atesos per les administracions locals. Caldrà veure que passa a cada lloc i com s'hi manifesta específicament.

Ara bé, el que ja no s'entèn és que al costat de la retallada, la crida a la prudència i el toc a la butxaca, hi hagi un altre món, com el del fútbol que visqui en uns paràmetres diferents, aliens a tota lògica d'economia ecològica.

Els meus miserables 100 euros són una contribució minsa, però a la fi són la contribució decretada a una causa que, diuen, hem de compartir i assumir. Ja he entès que he de ser una mica més pobre, perquè al capdavall no sóc tan ric com em pensava (o com m'havien venut que era). Estaria bé, però, que alguna de les ments preclares del món de l'economia política pensés en termes realment innovadors per tal de reduir la despesa pública de forma significativa i rellevant.

Tot i que no en tinc res de preclar i ja fa molts anys que vaig marxar de les aules de la facultat d'economia on impartien diversos argandonyes i muns, a mi se m'acut una proposta que tot i no suposar ingressos, sí pot limitar la despesa: crear el SMaxI (Salari Màxim Interprofessional), una mena de topall salarial per al tram superior dels sous.

Així, per exemple, aplicant aquest nou SMaxI, el senyor Jose Mourinho aniria a treballar al Real Madrid per una remuneració màxima taxada, posem-li de 20.000 euros mensuals. Aplicant-li la minoració del 5% decretat, quedarien en la mòdica quantitat de 19.000 euros bruts. Tots dos, com a bons joseps, hi posaríem pasta: ell 1.000 i jo els meus 100.

I llavors tot plegat és diferent, perquè hi juguem tots i a la mateixa cosa. Ara bé, si a més de pagar el beure, també ens demanen (per bé que a molts, només a alguns) que siguem cornuts, confiats i comprensius, la cosa canvia. I és que de joseps n'hi ha molts. De santjoseps, només un i, diuen, que això de la bona fe ni ell ho va veure gaire clar. I això que era sant...

* * *
Fotografies: Josep M. Bru. Éire, agost de 2008.
* * *

C'est la vie...

2010-05-11T17:19:00.005+02:00

"Vaig conèixer una noia que es deia Suzie Marlango. Sovint duia jerseis d'angora. M'agraden molt els jerseis d'angora. També duia mitjons d'angora i sabates d'angora. No sé on és ara, però cada cop que veig un jersei d'angora penso que dins seu pot ser-hi la Suzie Marlango. Potser s'estigui a Nova Orleans. Bé, cap allà me n'aniré aviat"

(Tom Waits. Introducció a I wish I was in New Orleans. Sydney, 1979)

***
Fotografia: Josep M. Bru.
Joan Rovira. Actuació en directe. City Arms, Vic, 6.5.2010
***

Gatonades (1)

2010-04-30T23:51:00.004+02:00

Era diumenge i com cada diumenge, ell, l'humà que diu ser el meu amo, va netejar la meva gatera. A pocs metres, al balcó del davant, la veïna estenia la roba. La veïna era (és!) una (humana) dona, de pell bruna, malucs i gestos elegants, escot generós i corbes rotundes.

Al cap de poca estona, l'amo ja no tenia ulls per a mi. Només mirava, només veia la dona, allà davant, ajupint-se i incorporant-se un i altre cop, estenent calces, samarretes, alguna faldilla, tal vegada un tanga d'aquells minúsculs, tipus "tiraxines"....

Ell va entrar un moment a la cuina, a buscar-me la teca, sense girar el coll. Va tornar de seguida, gairebé instàntaniament, per emplenar la meva menjadora, mentre els seus ulls volaven sobre el buit per endinsar-se tan com podien en aquell escot, en aquella vall acollidora que solcava un congost entre dues sines enèrgiques i decidides...

Vaig arramblar amb el contingut de la menjadora en cosa de segons, llepant cada racó amb desfici i deteniment, sense descuidar un esquitx que al terra havia caigut...

No va ser fins llavors que ell, el sàpiens, l'humà autoproclamat amo, va adonar-se'n que acaba de servir-me una generosa ració de tall rodó amb salsa de ceps i que ell, l'ésser superior, hauria de dinar -i així ho va fer- un bol de llet amb friskies...

I és que com deia Fritz, això de la intel·ligència humana és molt, però que molt, relatiu...

Xim pro nobis

* * *
Foto: J.M.Bru. Vic, octubre 2008.
* * *

No és el que sembla

2010-04-05T17:50:00.001+02:00

Un altre que plega: Jim Marshall

2010-03-28T23:27:00.007+02:00

Jim Marshall, un fotògraf de referència en la història del rock, ha mort a Nova York. Alguna de les seves fotos han copsat moments imprescindibles d'aquesta història. El reguitzell de noms de músics i grups que, en un moment o altre, han estat davant la seva càmera és interminable: Coltrane, Miles Davis, The Who, Beatles, Rolling Stones, Joan Baez, Bob Dylan, Led Zeppelin,...

Fotos de concerts i de músics se'n continuaran fent moltes. I, entre elles, n'hi haurà de bones i d'excel·lents, però un dels fotògrafs fonamentals, un company de viatge d'un pilot de noms capdavanters, ja no dispararà més. Sort n'hi ha que podem continuar veient les seves captures.

Millor, molt millor, que continuar parlant d'ell és visitar la seva web o veure el magnífic recull d'imatges que li ha dedicat The New York Times (d'allà és la fotografia que encapçala aquest apunt).

Charles Moore: fotos en blanc i negre

2010-03-22T23:26:00.007+01:00

Diuen (alguns diaris) que Charles Moore ha mort. Moore era un fotògraf d'aquells en els que és difícil saber on comença la fotografia i on acaba el testimoni. Un testimoni, en el seu cas, de la lluita pels drets civils i la fi de la segregació, als Estats Units, durant els anys 60 del segle XX.

Moore va ser, fonamentalment i en tots els sentits de l'expressió, un fotògraf en blanc i negre. Ara, que el president i la "primera dama" (tela, la denominació...) d'aquell país són negre i negra, respectivament, pot ser útil recordar, que no fa ni cinquanta anys, la discriminació racial era un fet punyent i quotidià. Ku Kux Klan, gossos, mànegues a pressió i porres eren la manifestació evident del racisme. Més enllà, però, d'aquests signes estridents bategava, soterrat, un racisme segregador i profund.

Moore ha mort, però les seves imatges continuen vives perquè ens recorden que en un temps i en un país (com en tants altres temps i tants altres països) el blanc i el negre no convivien sinó en les fotos. I de quina manera...

* * *
Fotografies: Charles Moore. Birmingham (Alabama), 1963.
* * *

Temperatures domèstiques

2010-03-01T22:42:00.006+01:00

Anar pel món empaitant fauna té les seves compensacions. Algunes, però, no venen de la banda de la fauna observada, sinó de la fauna observadora. He passat unes hores al prepirineu aragonès acompanyat d'un observador meteorològic, que ha repartit equitativament la seva atenció observadora entre el visor de la càmera i la pantalla del mòbil.

Unes hores en que he sentit parlar, amb profusió, de màximes, mínimes, humitat, vents i pressió. O sigui, un conjunt de variables mesurades en el present per intentar una interpretació de la possible variabilitat futura.

Així les coses, tot dinant, veient el company que observava amb atenció la pantalla mentre guardava un rigorós silenci, li vaig demanar:

- Què passa?

- No res. Miro com estan a casa...

Com que va continuar callat una estona més, vaig insistir:

- I... com estan?

- A 16,7...

A casa seva no estaven ni bé, ni malament... Estaven a 16,7.

Finalment tranquil·litzat per l'evidència de la dada, per l'agradable temperatura familiar, el vaig deixar flipant amb el radar. Vaig decidir que, en aquell precís moment, em sortia més a compte concentrar-me en el iogurt de coco que m'acabaven de servir. Estava, deixeu-me dir-ho, a la temperatura adequada.

* * *
Fotografia: Josep M. Bru. Osca, febrer de 2010.
* * *

El trànsit de les grues.

2010-02-28T23:11:00.004+01:00

Divendres, 26 de febrer. Alberca de Alboré. Montmesa. A trenc d'alba, les primeres grues comencen a enfilar cap el nord, per intentar travessar el Pirineu. És una de les etapes més dures dins del seu itinerari de retorn a Alemanya, Suècia, Finlàndia i Rússia, després de l'hivernada a la península ibèrica i nord d'Àfrica.

Dijous, centenars d'elles ho han intentat. Les hem vist (i sentit!) enfilant el solc del riu Gàllego, entre Agüero i Riglos, però han trobat un front fred i han hagut de recular, de nou, fins a La Sotonera. Concentrades a l'Alberca, on han pernoctat, hem calculat uns quatre mil exemplars. En un termini de tres setmanes, hi passaran per aquí prop de trenta-cinc mil.

La migració de les grues és una cursa biològica: faci el temps que faci, cal arribar als llacs i als aiguamolls del nord d'Europa per començar el ritual nupcial. Les cries naixeran a l'estiu i cal atiar-les: en dos mesos sabran volar i, a la tardor, s'afegiran al trànsit migratori cap el sud.

* * *
Fotografia: Josep M. Bru. Febrer de 2010.
* * *

Sinuós, el flamenc

2010-02-18T23:35:00.002+01:00

* * *
Fotografia: Marta Bru. P.N. Aiguamolls, febrer 2010.
* * *

Test flamenc

2010-02-16T22:13:00.005+01:00

Tenint en compte que:

a.- el bec del flamenc apunta a ponent

b.- la velocitat d'expulsió de la femta és de 18 metres per segon

c.- la distància de la cloaca a l'aigua és de 76 centímetres

Podries dir-nos la direcció i força (en metres /segon) del vent?

Entre les respostes correctes es sortejarà una sortida foto-ornitològica a l'aguait de Vilaür (Alt Empordà).

* * *
Fotografia: Marta Bru. Aiguamolls de l'Empordà. Febrer de 2010
* * *

El català emprenyat...

2010-02-14T23:11:00.007+01:00

Cartell trobat a l'entrada d'un edifici de la Rambla de les Davallades de Vic aquest matí; un matí de diumenge.

* * *

Un dia d'hivern a Cotlliure

2010-02-14T22:57:00.005+01:00

Vora el mar l'hivern no és tan fred, però vora el mar el cel d'hivern es més gris i menys cel. Vora el gris, el cel no és tan cel i tan gris, el mar és menys mar...

Avui les onades del mar gris són vora del cel fred i la línia de l'horitzó no fa sinó trencar l'hivern en dues parts: l'hivern del cel i l'hivern del mar, ambdós grisos...

Onades grises d'hivern que venen d'un mar gris. Núvols grisos que viuen en un cel gris. I una barca que s'hi gronxa recorda que aquí mateix hi van haver onades blaves, just aquells dies en que les estores restaven sobre les pedres de la platja del poble, just abans que algú les abandonés en una paperera massissa, metàl·lica... com el gris del mar o el cel del gris o l'horitzó de l'hivern.

I una barca i una estora i, també, una tomba guarnida amb uns colors que una vegada foren bandera, recorden que aquí un estiu una vegada fou estiu, però que avui, de voramar estant, és hivern gris, hivern partit en dos per una línia i dos hiverns units en un de sol per un color.

* * *
Fotografies: Josep M. Bru.
Cotlliure, gener de 2009.
* * *

Buzz, va dir ell

2010-02-11T14:45:00.004+01:00

Doncs sí, ja tenim el Buzz entre nosaltres: una nova utilitat generada per Google i que ha tingut un efecte esclat en qüestió d'hores, almenys en l'entorn que m'és més proper...

L'expressió "Buzz, va dir ell" (que agafo prestada del Carles Banús, que és a qui li he llegit) ve al cas per l'exposició sobre l'escriptor Quim Monzó que podeu veure, si així ho voleu, al Centre d'Arts Santa Mònica de Barcelona.

Ha plogut molt des de la lectura de L'udol del griso al caire de les clavegueres i tot i que, sense discutir-li -en absolut- la seva qualitat, a mi en Monzó m'enfarfega, aquesta exposició ens acosta a moltes de les seves vessants i activitats al llarg dels anys.

Exemples? Les connexions en directe amb Dancing Days dins del programa de ràdio que compartia amb Ramon Barnils i Jordi Vendrell (El lloro, el mico i el senyor de Puerto Rico) o les intervencions al Persones Humanes de Mikimoto, abans de ser Miquel Calçada.

Fins l'11 d'abril, al capdavall de les rambles barcelonines. Monzó: teclat i presència. Les seves ironies i conyes sornegueres han acabat sent com els seus tics: entranyables. I, per cert, amb unes magnífiques fotografies de Pere Madueño.

* * *
Fotografia: Anna Bru. BCN, gener 2009.
* * *

Moll, però ja no plou...

2010-02-10T19:08:00.006+01:00

Rodin a la rambla de Catalunya barcelonina.

* * *
Fotografia: J.M.Bru.
Audició recomanada: Morning rain. I am Kloot.
El trobareu (tema 86) a la caixa de música d'aquest bloc.
* * *

Reis

2010-02-06T20:50:00.006+01:00

Helena, ara ja ets gran,
Ja ets una noia.
(...)
T’hem de dir
que els reis
foren sempre els pares.

(Quasi) Pau Riba. Helena. Dioptria (1970)

* * *
Foto J.M.Bru, Vic, 5 de gener de 2010.
* * *

Faltes de fotografia (8)

2010-01-29T23:39:00.002+01:00

* * *
Foto: J.M. Bru. Palma de Mallorca, desembre de 2009

* * *

VicMou

2010-01-25T16:26:00.006+01:00

Aquests darrers dies, Vic ha estat motiu constant de titulars, notícies, declaracions, articles i editorials.

Moltes de les coses que s'han dit i escrit, dites i escrites han quedat. Ja veurem com resisteixen el pas dels mesos, dels anys; en definitiva, dels temps i els esdeveniments.

Algunes altres, en poc espai, diuen moltes coses. Heus aquí un parell d'exemples:

- Vivim en un dels països més descentralitzats del món (diuen), però els seus poders s'exciten com una damisel·la davant d'un ratolí quan un alcalde intenta sortir del quadre.
(Enric Juliana, La Vanguardia, 24.01.10)

- Sóc contrari a parlar del "model Vic" perquè és una marca i els polítics s'apropien les marques, quan ha sigut una cosa que han aconseguit les persones. És un procés obert i dinàmic que no es pot aturar perquè el que valia ahir no val avui.
(Toni Tort, El Periódico, 24.01.10)

A un -com, suposo, a molta gent- li han quedat les ganes de dir la seva, però en aquest batibull potser opinar és una mica com deixar anar un vaixell de paper en un dia de maregassa.

Així que, més que parlar, el que cal és esperar que torni el seny, que de vegades està més perdut que la jaqueta texana de la foto, trobada un matí de diumenge, molt d'hora, al capdavall del carrer de Sant Miquel. Per cert, un carrer dedicat al patró de la ciutat que té, com alguns debats, un pendent molt pronunciat.

* * *
Fotografia: J.M. Bru, febrer 2008.
* * *

Horts Urbans

2010-01-19T19:55:00.003+01:00

Una col pot ser tan maca com una rosa i, a més, es menja.
(Carles Vergés)

* * *
Foto: "Per a Ire". Ell ja sap per què. JM Bru.19.01.10.
* * *

Pessics (38)

2010-01-17T19:39:00.009+01:00

Trista època la nostra...
És més fàcil desintegrar un àtom que un prejudici!
(Albert Einstein)

* * *

Fotografia: Josep M. Bru. Vic. Novembre 2009.

* * *

Pessics (37)

2010-01-16T18:33:00.003+01:00

Si vols viatjar cap a les estrelles, no busquis companyia.
(Lao-Tsé)

* * *
Fotografia: "Entreteniments íntims". Cal Bru. Vic. Desembre 2009
* * *

Fart de Nadal

2010-01-09T17:36:00.012+01:00

De bell antuvi -i em semblava un propòsit ferm-, no volia escriure sobre el Nadal, però un comentari puntual del Josep Comajoan, al mig d'una conversa amb més gent, em va fer veure que el meu cansament no era una cosa personal, no era un drama particular. Ni de tros. Això del Nadal és una cosa que se'ns ha escapat de les mans, que ens ha crescut de sobte, com un nebot adolescent al que veiem un cop l'any.

Aviam. Abans, Nadal era el 25 de desembre. Tenim la propina de Sant Esteve. Afegim-li Cap d'Any. Posem-li també Reis. Quatre (4!) dies festius extraordinariament concentrats, tot just abans d'arribar al desert festiu del primer trimestre de cada any, que només té com a al·licient aquella incògnita de "enguany, en què cau setmana santa?"

Ara, no. Bé per l'aniversari de la constitució, bé pel mercat medieval o pels setze ous de sant Nicolau, la moguda d'aquest any va començar el quatre (el 4!) de desembre. I s'acabarà -perquè sí, per la neu del Priorat o per l'inici de les rebaixes- el proper dilluns, onze (l'11!) de gener.

Pel mig, cinc (5!) setmanes de follia, consum i colesterol. Cinc setmanes medievals; d'oliveres de la pau; de marató televisiva i curses atlètiques; d'amics i enemics invisibles; de sopars, berenars i piscolabis d'empresa, de colla o d'oenegé; de pastorets i pastorcills; de loteria que no toca; d'innocentades; de sopars i dinars hiperproteínics; de dies mig festius o mig feiners; de torrons i raïm a preus astronòmics; de suplements dominicals marcant-nos el ritme de la moda i el glamour; d'escapades a la neu o a la platja llunyana; de regals intangibles (spotify, flickr pro, windows 7,...); de profusió d'anuncis sobre els darrers estris tecnològics (teles de led, càmeres, wii, psp, mòbils "tot en poc", iTrastos,...); de tions, pares noels i reis; de revetlles i "polvorons"...

Cinc setmanes, cinc (5!). Això, no ens enganyem més, no és sostenible: tenim un Nadal obès, histriònic, desproporcionat. Ja no sabem si dir bones festes, bon nadal, bon any o bons reis. O, pitjor encara, ho diem successivament... Cinc setmanes és més que tot l'agost, que fins ara era, amb la mandra de la canícula, el mes dròpol per definició.

He buscat solucions: vaig intentar escapolir-me'n marxant uns dies. No ha funcionat: quan vaig marxar era Nadal i quan vaig tornar... també. La fugida ja no serveix: són massa dies. El meu pressupost (i em temo que el de la immensa majoria) no dona per tours de cinc setmanes, ni que sigui marxant al Lluçanès (allà també és Nadal!). I que quedi clar que poso el Lluçanès com a exemple simplement perquè és maco, s'hi menja molt bé, és a prop, és econòmic, hi tinc amics i, a més, no surt a la majoria de mapes. Qui ofereix més avantatges?

Hem de posar-hi remei. De fet, tinc una proposta que vull fer arribar al president del país veí, que, a desgrat meu, també ho és del nostre i que, a més, ara ho és de tota una colla de països que algú insisteix en anomenar com unió europea. Es com allò dels "tres en un", però sense efecte lubricant. Bé, al què anàvem, doncs això, que li faré arribar al tripresident la meva proposta que, de fet, són dues (2!).

I la proposta doble són:

Una, per fer front a aquest dispendi, necessitem més pasta. Una segona paga doble. O, si així ho voleu, una paga triple. Al capdavall, si els augments de preus, tarifes i taxes es passen l'IPC pel perineu (o rodalies), potser haurem de convenir que un increment salarial tampoc no és tan dolent i, a més, reactiva el consum. Evidentment, aquesta paga triple ha de ser extensiva a tothom: treballadors, autònoms, pensionistes, aturats, pirmis, salaris mínims i indigents. Per Nadal, no s'hi valen discriminacions que són anticonstitucionals per definició i no han de passar -com altres coses- la revàlida d'una sentència.

Segona, cal que tothom tingui clar quan és festa i quan no; quan comença i quan acaba el Nadal. Per evitar que el 24 i el 31 de desembre o el 5 de gener tal o qual servei o establiment estigui tancat o mig obert; que un diumenge les botigues estiguin obertes o que els museus tanquin les vigílies, cal concentrar els dies vermells i clarificar el calendari.

Ve-t'ho aquí: serà Nadal del 24 al 31 de desembre, ambdós inclosos. I tot ben ordenat: el 24 a la tarda, la cavalcada; a la nit del mateix dia, passen els reis amb roba interior vermella, es caga el raïm i es menja el tió; el mercat medieval el 27; la loteria i l'aniversari de la constitució, el 28, que ja s'escau; l'epifania el 29; la revetlla el 30 i el concert d'any nou -o vell, tant fa- el 31 a la tarda. Però tot dins aquest interval: el 24 obre el parèntesi i el 31 el tanca.

I prou.

El dia 1 de gener tots a pencar, horaris habituals i aules plenes. Que això d'ara no s'aguanta i cal posar el Nadal a dieta: les carreteres i els aeroports es col·lapsen; no trobes taula a cap restaurant; els contenidors de paper i vidre no donen l'abast; la paga s'ha fos el dia vint i comences l'any comprant a crèdit...

Fil a l'agulla, que hem de treure de la crisi al país, al país veí i a tota Europa. Allà, impacients, ja ens esperen. Ho diuen els titulars del dia. Llegiu, llegiu premsa estrangera i ho veureu...

Arromanguem-nos, que se'ns ha girat feina.

* * *
Fotografies. Josep M. Bru. Nadal 2009.
* * *
Audició recomanada:
Bolero, en versió de Frank Zappa. És la peça núm. 46 de la caixa de música d'aquest bloc. I en directe!
Clicant sobre "vídeo", podreu veure un miniclip.
* * *

Mirada moguda

2010-01-09T00:24:00.009+01:00

La foto està bé.
Sou vosaltres, que, de tanta farra, teniu la mirada moguda...

* * *
Fotografia: Josep M. Bru. Desembre 2009. Caló d'en Busques. Santanyí.
* * *
Audició recomanada: "I talk to the wind" de King Crimson, en versió de Jake Reichbart.
És el tema 1 de la caixa de música d'aquest bloc.
Si cliqueu l'opció "vídeo", podreu veure un clip, amb els músics tocant.
El vídeo és molt sonso, però la peça s'ho val.
* * *

Norit a la platja

2010-01-06T12:07:00.007+01:00

Norit (el xai més polit, net i suau de la breu història dels xais mediàtics) a la platja de S'Amarador. En tractar-se d'una platja nudista no llueix el seu mític llacet vermell al coll. Es poden comprovar els efectes de la insolació, tot i que degut a la protecció de factor 20 aplicada només a l'extrem de la cua, aquesta presenta un curiós aspecte dicotòmic.

* * *
Fotografia: Josep M. Bru. S'Amarador. Mondragó. Desembre 2009.
* * *

Primeres notícies de H.R.

2010-01-03T21:35:00.008+01:00

Benvolguda senyora S.

Li escrivim aquestes línies per comunicar-li que estem seguint la pista de la persona per la qual es va interessar i de la qual ens va encarregar, ja fa unes setmanes, la recerca de les seves dades i situació actual.

Malauradament, la seva sospita s'ha confirmat. H.R. està enterrada al cementiri de Deià, a poques passes de la tomba de Robert Graves, la qual, sigui dit de passada, està aquests dies coberta de presumptes petits homenatges dels seus lectors...

Però deixem ara Graves, que no toca. La tomba, modesta, presenta unes inscripcions cal·lígrafes, amb el nom, dates de naixement i òbit i les inicials E.P.D., que hem dubtat si eren un missatge en clau o, simplement, En Pau Descansi.

L'orientació de les línies presenta una clara desviació en diagonal, cap a la dreta i cap amunt, llevat de les esmentades E.P.D. les quals -amb ajuda d'una pauta traçada amb regla i llapis- estan correctament alineades. L'estudi grafològic fet in situ ens porta a concloure que les inscripcions lapidàries no han estat realitzades per cap professional.

També volia comunicar-li que la difunta senyora R. no és la única R. que hi ha enterrada al mateix cementiri. En efecte, a pocs metres, al terra del passadís perpendicular a l'entrada, pot llegir-se una inscripció, també cal·lígrafa, feta directament sobre el ciment, que adverteix que estem trepitjant la seu de les despulles de J.R., mort sis anys abans que H.R.

Aquesta és, sense cap mena de dubte, una dada que ens ha corprès i que ens ha portat a dissimular, amagant-nos darrera les solapes de les nostres gavardines, davant les nombroses persones que, a aquella hora, passejaven pel cementiri.

Bé, doncs, sàpiga que en data d'avui i malgrat els escassos recursos humans de que disposa la nostra delegació a Mallorca i, també, malgrat l'acumulació de feina que aquí hi ha (imagini la feina que se'ns ha girat, després de la recent condemna del Suprem a l'ex batlle d'Andratx...), posem sense més demora fil a l'agulla i a finals de mes, com a tard, tindrà vostè a la seva bústia la història de vida que ens ha encarregat.

Com que la feina és la feina i tot i que sigui un plaer treballar per a vostè, no treballem per a vostè per plaer, li agrairem que, a volta de correu, ens indiqui la forma de pagament que prefereixi: efectiu, espècies o paypal, que són les que utilitzem de forma habitual.

Res més per ara. Aviat rebrà notícies nostres. De Mallorca estant, atentament seu,

Gaspar Real (Cabanach Facts & Research)

* * *

L'afaitat del senyor Graves

2009-12-29T08:36:00.013+01:00

A uns cinc-cents metres de Deià, sortint en direcció a Sòller i després d'un revolt, hi ha Ca N'Alluny, la casa on l'escriptor Robert Graves va viure més de la meitat de la seva existència, fins la seva mort al 1985.

Ca N'Alluny va ser també el motiu pel qual va escriure I, Claudius, probablement la seva obra més coneguda -gràcies, almenys en part, a la sèrie televisiva de la BBC-, i que va permetre Graves aixecar una feixuga hipoteca que afectava la finca.

La visita a la casa és possible des del 2006 i, per molts motius, és un destí recomanable. A més d'una curosa presentació (que sovint consisteix en no haver fet res, en deixar les estances "tal qual") i un magnífic audiovisual, hi ha una petita exposició i mostra de les obres de Graves.

Un dels detalls d'aquesta mostra es troba en un racó, just al costat de l'habitació de Beryl -la darrera esposa de Graves- i és una mena d'afaitat rapsòdic: els elements litúrgics (brotxa, crema,...) són presentats damunt un prestatge i sota un mirall circular. Al lateral, un monitor de televisió reprodueix un cremós rasurat de l'escriptor mentre recita un dels seus poemes.

No sabem si aquesta mena d'afaitat té efectes balsàmics sobre la pell, però probablement si els té sobre alguna altra mena de sensibilitat...

* * *

Fotografia Josep M. Bru. Deià, 28.12.09.

* * *

Ca i Xa es fusionen

2009-11-30T22:54:00.010+01:00

La seu central de la nova entitat,
a la barcelonina cantonada de la Diagonal i el Paral·lel,
actualment en obres d'adequació i enllustrat.

Finalment, s'han confirmat els insistents rumors dels darrers dies. Ca, d'una banda, i, d'altra, Xa, es fusionen, donant com a resultat una nova entitat: la CaiXa, que es configura com la primera caixa de l'estat espanyol i una de les primeres entitats financeres europees.

No han volgut ser menys que la competència i farts de veure com es reagrupaven diverses caixes d'estalvi catalanes, han seguit el seu exemple. La fusió es farà efectiva la propera setmana i es desenvoluparà molt ràpidament: "Ho tenim tot preparat -ha assegurat un directiu de Ca-". "Jo encara diria més - ha afirmat un alt càrrec de Xa-. Ho tenim tot lligat".

La fusió ha estat conduïda amb discreció, per motius estratègics i mimètics, llevat dels darrers dies que els moviments ja eren difícilment dissimulables. Fent cas de la màxima de Friedman ("Quan els diaris parlen de crisis, esporga el teu jardí"), els tècnics d'ambdues institucions ja han matxembrat les comptabilitats, per arrancar el 2010 amb els balanços ben maridats.

Proves logotípiques en un edifici de 22@

És una fusió nucleica, a l'estil de les d'Ortega i Gasset, Torras i Bages o Fabra i Coats, cosa que farà molt difícil diferenciar, en un futur molt pròxim, on comença i on acaba cadascuna de les parts.Un equip de disseny gràfic gracienc ja treballa de fa dies en el nou logotip de l'entitat que sembla combinarà la moneda i la guardiola de Ca amb el ballarí obès de Xa.

Tot i que oficialment s'ha anunciat que no hi haurà redimensionament, es calcula que es tancaran dues-centes oficines i es prejubilaran mil tres-cents empleats, dos mil caixers automàtics i tres-cents cinquanta "servi Ca i Xes". Teclats, grapadores i papereres a banda, és clar.

La competència ha acusat l'impacte de la nova fusió.
Hi ha pressa per retirar els estalvis i ingressar-los en l'entitat resultant.
"Tenen unes llibretes molt xules i regalen iPods -ens va confessar el senyor de la foto-"

La moda de les fusions també arriba al món del futbol. Així, es diu que Joan Laporta ha temptejat Daniel Sànchez Llibre, que de moment es resisteix i es mostra partidari de la independència (del seu club). En canvi, les converses que estan més avançades són les del Real i l'Atlético de Madrid, amb la requalificació del Vicente Calderón, que permetria el disseny del canal d'aigües braves al Manzanares, un vell projecte de Florentino Pérez, on Guti podria donar classes de rem esforçat, amb Valdano -home de verb esperonador- de timoner.

Els presidents del Getafe i de l'Alcorcón, per la seva banda, també s'han reunit un parell de vegades i ja han consensuat un nou nom: Confe, que substitueix la idea primigènia de Getarcón, denominació massa rotunda i de fàcil rima a l'hora de passejar-la per aquests estadis de déu.

De fet, els experts preveuen que les fusions continuaran en expansió i que podrien abastar àmbits fins ara insospitats: posats a optimitzar recursos, algun consell comarcal es fusionaria amb alguna diputació; l'Orfeó Català amb les cheerleaders de la Penya; potser un institut amb un centre concertat i algunes confessions no descarten compartir llocs de culte: animistes de matins, mormons de tarda i anabaptistes de nit. I es que els preus del lloguer han baixat, però tampoc tant. Qui no s'ho cregui, que ho demani a la Ca. O a la Xa. Però que s'afanyi, que es fusionen i res no serà com abans.

* * *
Fotografies: Josep M. Bru. Diferents llocs, diversos moments.
* * *