26 de març 2012

Fototics

Fototics: m PAT/PSIC. Actes coordinats, discontinus, repetits, sobtats, ràpids i de caràcter clònic, estereotipats, que interessen un grup de músculs que entren en acció simultàniament davant d'un estímul exterior percebut com a interessant. 
De vegades es donen en grups de població itinerants o desplaçats. També s'han detectat casos individuals, crònics i filomaníacs. La seva eclosió pot esdevenir motiu d'aïllament familiar o social 
Alguns exemples, clicant aquí 

- - -

L'amic i company Joan Vigó (si voleu visitar el seu hort urbà, només cal clicar aquí) ha fet un  comentari a aquest post. Tota vegada que la seva aportació excedeix  el que seria un simple comentari, em permeto demanar-vos que us el llegiu amb cura i atenció. Crec que és una mostra del bon maridatge que, de vegades, hi ha entre una imatge i el que suggereix. 

19 de març 2012

La tassa de Sergio Ramos

Materials fràgils i mans graponeres,
estris trencadissos i nanses fugisseres...
Ara no ha estat una copa, sinó una tassa.
No ha estat en cap estadi ni seguici, ha passat a casa,
però en sentir el crac, un crack m'ha vingut al cap.
Crack amb el joc de peus, que del cap sembla nyap,
li deu servir per picar fort i potser de tap.
Som diferents, però som pseudotalents:
un fent, amb una copa del rei, reial ferralla
i l'altre, fent d'una anècdota esdeveniment,
on una tassa passa a fer dues semitasses
i una ombra llargaruda, un divertiment.
Res, al gra, no cal tanta parida
per dir això, que pot semblar una crida,
tot i que si bé ho mires, no ho és
i que si no ho mires bé, tant és:
I a la fi, ve-t'ho aquí,
com deia una rondalla que cantava la canalla,
la tassa s'ha partit i el Madrit és un podrit. 
- - -
Podeu veure més fotos de la catàstrofe ceràmica clicant aquí 

12 de març 2012

Mai no li digueu...



que són de plàstic.
Les ensuma cada nit...

5 de març 2012

El misteri de les calces vermelles (2)


Dies enrere, vaig escriure sobre la misteriosa aparició d'unes calces vermelles a una branca del til·ler que hi ha just al davant de la finestra de la meva habitació.
Qualsevol persona mitjanament informada sap que estem travessant una època de penúries, retallades i escassetats, cosa que ens hauria de fer més estalviadors i assenyats. No estan els temps -i així ens ho recorden abastament- com per anar llençant calces a les branques dels til·lers urbans.
Ahir, diumenge, dia ociós per excel·lència, en llevar-me, vaig veure que les calces no hi eren. Vaig pensar que una ventada les hauria desprès del seu penjador vegetal o que la propietària hauria decidir recuperar-les, en alguna mena d'operació nocturna. Però pocs minuts més tard, en obrir la finestra d'una altra estança, les vaig tornar a trobar a l'alçada dels meus ulls, a uns set metres del terra, penjades novament, però aquest cop d'una altra branca... d'un altre til·ler.
I si la pregunta que em feia abans era com coi havien anat a parar unes calces a la branca d'un til·ler, ara la pregunta que pertoca és com les mateixes calces han canviat de til·ler i estan a uns nou metres, aproximadament, de l'anterior? Com s'han desplaçat, en una trajectòria gairebé horitzontal i orientada a ponent, d'arbre a arbre?
Porto tot el dia donant-li voltes i he de confessar que, per molt que ho intento, no aconsegueixo treure'm les calces del cap...

1 de març 2012

La barca i la bèstia

Badia de Roses, 25-F-2012