17 d'abril de 2011. Sachsenhausen, als afores d'Oranienburg. Una trentena de supervivents del camp de concentració nazi que hi va haver en aquesta ciutat, es retroben en una cerimònia commemorativa del seu alliberament. Cada vegada són menys, cada any en queden menys: la mitjana d'edat és de 90 anys.
Sachsenhausen té una història densa, la qual no va finalitzar l'abril del 1945. Pocs mesos després, els soviètics utilitzaven les mateixes instal·lacions com a centre de detenció i internament.
Un diumenge assolellat d'abril, una colla d'ancians de mirada cansada però viva, es van retrobar per compartir records. Ells són, encara ara, un testimoni viu d'un període que cal no oblidar, perquè continuï sent passat i només passat, mai de nou present.
* * *
Fotografies: Josep M. Bru. Sachsenhausen, abril de 2011.
* * *
Taxista berlinès a Ku'damm, carrer comercial de Charlottenburg, en plena tasca de captació de clients. Els seus reclams: un Mercedes de 1960, una Barbie gegantina i un somriure enigmàtic...
* * *
Fotografia. J.M.Bru. Berlin, abril 2011.
* * *
El panorama musical és el que és i les notícies ens ho recorden. Sembla que, al mig de la crisi omnipresent, la música moderna catalana passa per un moment relativament dolç.
Exemples? Un grup que ho va deixar fa un grapat d'anys ven 35.000 entrades en dos matins, en una operació nostàlgico-comercial. Un parell de grups, ara de moda, poden accedir fàcilment a escenaris emblemàtics, pàgines de diaris, monogràfics, anuncis estelars i devedés de "diumenge al teu quiosc". Una altra proposta, aquesta molt propera, ha assolit un parell de premis importants en menys de sis mesos i comença a tenir l'agenda de concerts plena...
Uns van arribar, van marxar i ara tornen; d'altres, gaudeixen de l'éxit i uns altres, que acaben d'arribar, l'ensumen. Sembla que la música del país, finalment, es va nodrint de diverses aportacions generacionals sense massa dificultat en el relleu. No sé si encara li hem de dir música moderna, però -xifres canten- el que sí és, és música popular.
Com que dels que triomfen ja se'n parla prou, m'agradaria parlar també dels que ara mateix estan treballant per consolidar una proposta pròpia i, qui sap, potser algun dia seran coneguts. Perquè d'aquest grup de grups, malauradament, molt sovint se'n parla poc, per no dir gens. I és que els "arribats" generen negoci, però els "per arribar" i la seva promoció, no.
D'aquests grups que volen arribar, n'hi ha molts, sens dubte, però cal concretar i el millor és fer-ho amb el més immediat: vaig escoltar divendres un grup jove (cinc components, entre 20 i 22 anys) que porta per nom Galcats. Una proposta neta, honesta, que sona dignament i que apunta bé. No sé què els espera ni quin serà el seu futur, però ara i aquí s'ho estan treballant, amb una formació que suposa un maridatge curiós entre Osona i el Bages, amanit amb un divertit apunt celta: un dels guitarres és gallec i va obsequiar-nos amb un tema dedicat: "A minha terra". Per descomptat, els cal continuar polint temes, repertori i insistir en l'aprenentatge, però tenen quatre coses clares. Si teniu l'oportunitat, escolteu-los. Es diuen Galcats. Ni més, ni menys.
* * *
Fotografies: Josep M. Bru. Cava de Jazz. Vic, 8 d'abril de 2011.
* * *
