Aquesta tarda he badat una estona pel centre. He entrat en una botiga d’electrodomèstics i m’he aturat davant d’unes quantes cafeteres. Sóc cafeinòman des que tenia tres anys, així que comprendreu que m’interessin les novetats que ofereix el mercat en aquest sector concret.
Embadalit estava, quan un venedor diligent se m’ha acostat i m’ha demanat si em podia ajudar. De fet, no era pas voluntat de servei el que l’ha portat a parlar-me. Volia, d’això ja me n’he adonat, aprofitar la meva curiositat per veure si en podia treure’n negoci, que tal i com està el pati una venda és una venda.
Anar garlant, li he explicat que la cafetera de casa té un petit problema: el dipòsit de l’aigua va caure, se li va fer una petita esquerda i degota. Poc, molt poc, però perd aigua. Jo buscava la possibilitat de trobar un recanvi, perquè la resta de la cafetera està en plenes facultats infusives i efusives. Vull dir que funciona bé, molt bé.
El venedor trempat m’ha informat que aquella marca té ben bé una dotzena de models al mercat i quan m’ha demanat el model concret, jo, que no el recordava, li he explicat més o menys com coi és la cafetera. Llavors el venedor eixerit m’ha dit:
- Ui, d’això deu fer molt temps… Quan fa que la va comprar?
- Mmmm… Deu fer un parell d’anys. Potser tres….
- Ostres –em replica-, així m’ho posa difícil. No sé si ho trobarem això. És molt vella!
Reconec que s'ha regirat alguna cosa dins meu. He descobert, de sobte, que no tinc una cafetera, tinc una andròmina, un estri vell. Pitjor encara, molt vell!
M’he sentit malament, demodé, obsolet i ho he deixat estar. Sortint de la botiga tot m’ha semblat vell, molt vell. I en arribar a casa, tot ha empitjorat. He descobert que l’olla a pressió fa quatre anys que la tenim. Un rudiment. El cotxe ja l’he deixat en testament al Museu de la Ciència i de la Tècnica, per si els fa servei. I la grapadora ni en parlem. Una Petrus de 1980: candidata a patrimoni de la humanitat…
He descobert que tinc la casa plena de relíquies, de vestigis. No és un habitatge: és un parc juràssic!
De manera que si mai passeu per sota el balcó de casa, prengueu precaucions…. Si vegeu caure olles, grapadores i altres estris, sapigueu que no ens hem tornat bojos. Simplement, fem descarregada…
P.D.
Per cert, aprofito la oportunitat: si algú sap d'algun brocanter que tingui dipòsits d’aigua per a una Krups Pelican, que m’ho digui. Si no és un addicte a la teoria de l’obsolescència programada, potser ens entendrem i farem fira.
* * *
Fotografia: J.M. Bru. Març 2011. Saint Tròphime. Arlès.
* * *
Amb la comunicació passa el mateix que amb el sexe: l'obsessió per les tècniques produeix impotència (Carles Feixa)
En una travessia de la rue Portagnel d'Arlès algú ha estès els peluixos al sol. Els ninos, acabats de rentar, pengen d'una corda corredera amb politges als extrems, practicable des de la finestra d'un segon pis. Són set -un per a cada dia de la setmana?- i encara degoten. Una dona, des d'una finestra del primer pis, m'observa mentre busco l'angle per fer la foto, tot fent gestos estranys amb el coll i els braços...
Un rengle de set peluixos. Són com una filera del calendari, contrapunt divertit i tendre a la placa que hi ha a la façana d'una casa molt propera, on s'informa al transeünt que allà va ser detingut Joseph Imbert, resistent, alcalde d'Arlès i metge. Això fou el març de 1943. La Gestapo el va capturar per deportar-lo a un camp de concentració. La placa diu que mai no va tornar. En efecte, va morir a Mauthausen al gener del 1945, quan faltava poc menys de quatre mesos per l'alliberament del camp. Tenia quaranta-un anys.
Anys, mesos, setmanes... Casualitat o no, entre el dia de la detenció del metge Imbert i el dia que faig aquesta fotografia, han transcorregut exactament seixanta-cinc anys i em ve de pensar que el temps és una dimensió complexa i curiosa, que tan aviat pot enfrontar-te al record d'uns moments cruels (uns de tants i tants moments de crueldat) com entretenir-te amb el càlcul trivial i superflu de l'estona necessària perquè set peluixos, set, s'eixuguin, estesos al sol, un tímid sol de finals d'hivern...
* * *
Foto: J.M.Bru. Arlès, març de 2011.
Tema musical (per si us agrada la lectura amb banda sonora):
Damien Rice, Volcano (el trobareu a la caixa de música d'aquest bloc).
* * *
En un extrem de la Camarga, allà on el pla, els estanys i els Roines (el gran i el petit) s'ajunten amb el mar, conformant un paisatge característic, hi ha Saintes-Maries-de-la-Mer, un poble de cases de planta baixa i un pis, sense blocs d'apartaments verticals, tan típics d'altres costes.
Al centre, els carrers són farcits de botigues i restaurants, en un entramat que volta l’església. És en aquesta església on s'hi allotgen les tres santes maries que donen nom al lloc. Una d'elles és la Sara Negra, la patrona dels gitanos, a la qual veneren cada 24 de maig en una manifestació multitudinària a la que assisteixen manouches i roms arribats de tota Europa.
Però la resta de l'any, la Sara Negra descansa a la cripta de l'església, una cripta de sostre baix i ennegrit pel fum dels nombrosos ciris i espelmes que hi encenen els devots. L'acompanyen fotografies, plaques, cartes, dibuixos, ninos,... Una munió ben curiosa de materialitzacions de la fe que desperta.
La Sara (o Sarah, que també l'anomenen així) té al seu costat un retrat de Ceferino Giménez, el "Pelé", qualificat com el primer sant gitano, però la seva és una altra història, allunyada en el temps i l'espai de la de la negra Sara. Si us hi acosteu a Saintes-Maries-de-la-Mer, al final d'una llarga carretera vorejada de cavalls, flamencs i marjals, allà la trobareu...
