Em sobra massa mes al final del sou...

La frase (traduïda -o, si així es vol, traïda- de l'original castellà "Me sobra demasiado mes al final del sueldo") és el lema d'un grup de Facebook, aquell lloc que ningú sap on és, però on hi passem tantes hores. Un lloc on hi ha de tot: avorriment, trivialitat i soroll, acompanyats d'enginy, neguit i música. I on cadascú cerca i aboca allò que l'interessa.

Un lema que reflecteix la realitat de molta gent que viu en un país on, encara no fa tres anys, podia sentir-se aquella dita de "no parlem de diners, que fa de pobre". Doncs ja em sap greu, ja, però i tant que en parlem de diners. I el que en parlarem...

La foto la vàrem fer els BruTwo (no sé dir si és de l'Anna o meva, però tant se val) al febrer de 2008, al Gravat de Vic, llavors regentat pel Pep Pelfort. Pertany a una sèrie de fotos fetes per a una iniciativa anomenada "Fotogravat". Si algú està interessat en conèixer-la, només cal que teclegi el mot dins la cel·la màgica de Google. És altament probable que hi vagi a parar.

Febrer del 2008. Temps aquells, encara no fa tres anys, en que semblava que els mesos eren més llargs. Potser només ho semblava; potser només ho eren una mica, de més llargs...

Sergi Càmara, fotògraf i blocaire

Fotografia: Sergi Càmara, del treball "Sâo Paulo-Megalópolis"

Un excel·lent fotògraf osonenc, Sergi Càmara, acaba d'estrenar bloc. Entre altres activitats, ha dirigit recentment el taller El fotodocumentalisme descalç en el que vàrem participar una colla de fotògrafs professionals i aficionats d'Osona.

En el futur té previst publicar una web més completa, però de moment aquesta és una magnífica oportunitat per veure un tastet de diversos treballs seus, com el "Mur d'Europa", una sèrie sobre l'ètnia Emberá ("Atrapats al paradís") o un treball en blanc i negre a la ciutat brasilenya de Sao Paulo.

Podeu visitar-lo clicant aquí.

Añanako Gatz Harana, la vall salada d'Añana

Clicant sobre la imatge, s'iniciarà la presentació. Té una durada de 3', aprox.

* * *

Fotografies: J.M. Bru, Añana (Araba), abril de 2010

* * *

Realitat o ficció?

Diuen que la realitat sovint supera la ficció i, certament,  de vegades són de mal destriar. O potser és que se solapen amb facilitat. Així, es pot viure la realitat des d’una ficció pròpia, personal i intransferible, però també  es pot viure de transferir una ficció a la realitat. És com si la diferència entre realitat i ficció tingués zones grises, dins les quals l'una i l'altra s’alimenten mútuament, en una mena de simbiosi interessada.

Un d’aquests àmbits d’indefinició és la publicitat, un territori en el que conflueixen disciplines diverses: sociologia del consum, comunicació, tècnica audiovisual, psicologia aplicada,… La creació de la ficció publicitària pot provocar una despesa d'energia tan gran com la invertida en la creació de la realitat publicitada.

Tot i que un producte objectivament és sempre el que és, la publicitat cerca convertir-lo en una altra realitat, una de nova originada a partir d'una ficció: la de que el seu ús, consum o possessió generi un sentiment propi de satisfacció o una percepció social de prestigi. Realitat o ficció?

I parlant de realitats, voltant per Barcelona vàrem trobar-nos un diumenge amb el rodatge d’un anunci: tanques, estris, camions, càmeres, gent encuriosida i un nombre considerable de metres quadrats d’espai públic ocupat.

De sobte, en un moment donat, la model que havia de protagonitzar l’anunci va aparèixer de dins d'una caravana enorme. Una gentada la va envoltar en els moments previs a la gravació. És l’escena que va captar la fotografia d'aquest post.

A la imatge hi ha setze persones, que hi apareixen de forma total o parcial.  Descomptant la model  en queden quinze,  de les quals només quatre tenen una funció definida: dues aguanten uns para-sols, una altra fa els darrers retocs al pentinat de la protagonista i finalment una altra l'apunta amb una mena d’assecador que li fa revolar els cabells. Les altres onze no se sap massa què hi pinten. Aquesta indefinició no va ser una cosa momentània, si no que va ser patent durant una bona estona.

Uns instants després d’aquesta captura, un membre del personal del rodatge se’ns va adreçar per dir-nos que no estava permès de prendre imatges. Quan li vàrem fer veure que érem en un espai públic i li vàrem demanar un motiu per no fer-ho, no va insistir. Gairebé se li escapava el riure. Ens va quedar el dubte de si ens ho havia dit seriosament o ens volia prendre  el pèl… Era realitat o era ficció?

* * *

Fotografia: J.M. Bru, Barcelona, agost de 2010.

* * * 

Si mereixem flors, millor rebre-les en vida...

Disgusta

Roubo de plantas nos cemiterios

Veciños de Noia que posúen sepulturas no camposanto de Santa María A Nova detectaron nos últimos días a desaparición de flores e centros. Os cidadáns que sufriron estes roubos apelan a sensibilidade da xente para que este tipo de accions non se volvan a repetir. O certo é que non é de recibo que pasen cousas destas características.

(Transcripció de nota informativa, plantada al cementiri de Santa María A Nova, Noia)

* * *

Fotografia: J.M.Bru. Santa Maria A Nova. Noia. Agost de 2007

* * *

Progresso adequadament

Observeu els gossos si en són de senyors

que es graten l'orella amb les potes posteriors.

Bípedes inútils, milions de micos cabuts.

Caminem erectes, però ens enterren ajaguts.

Els anys passen llestos i a les postres som on som.

Jo, fins m'he cansat de progressar.

I creix la sospita de que devia existir

un camí més curt per venir aquí.

(Progresso adequadament, Quimi Portet)

* * *

Fotografia: J.M. Bru. Ossera de São Francisco, Porto, agost de 2007. 

Aral, el mar perdut

"Davant del que queda d'aquest mar sense peixos, sense ocells, sense vida, penso en un poema de Wislawa Szymborska:

Paràbola

Uns pescadors van treure del fons una ampolla.

A l'ampolla hi havia un paper. I en el paper, aquestes paraules:

"Socors, sóc aquí! L'oceà em va arrossegar fins a una illa deserta. Sóc a la riba i espero ajuda.  Afanyin-se. Sóc aquí"

- No té data. Segurament és massa tard. L'ampolla pot haver surat durant molt temps,  va dir el primer pescador.

- I el lloc no hi està indicat. Ni tan sols sabem quin oceà és, va dir el segon pescador. 

- Ni massa tard ni massa lluny. L'illa "aquí" es pertot arreu, va dir el tercer pescador.

L'ambient es va tornar incòmode. Es va fer el silenci. Algunes veritats tenen aquest problema."

Extracte del documental "Aral, el mar perdut", dirigit per Isabel Coixet, el qual es projecta actualment al centre Roca Barcelona Gallery.

* * *
Fotografia: Capturada a l'exposició sobre el mar Aral i el seu procés de dessecació. J.M. Bru, BCN, octubre de 2010.