Un altre que plega: Jim Marshall

Jim Marshall, un fotògraf de referència en la història del rock, ha mort a Nova York. Alguna de les seves fotos han copsat moments imprescindibles d'aquesta història. El reguitzell de noms de músics i grups que, en un moment o altre, han estat davant la seva càmera és interminable: Coltrane, Miles Davis, The Who, Beatles, Rolling Stones, Joan Baez, Bob Dylan, Led Zeppelin,...

Fotos de concerts i de músics se'n continuaran fent moltes. I, entre elles, n'hi haurà de bones i d'excel·lents, però un dels fotògrafs fonamentals, un company de viatge d'un pilot de noms capdavanters, ja no dispararà més. Sort n'hi ha que podem continuar veient les seves captures.

Millor, molt millor, que continuar parlant d'ell és visitar la seva web o veure el magnífic recull d'imatges que li ha dedicat The New York Times (d'allà és la fotografia que encapçala aquest apunt).

Charles Moore: fotos en blanc i negre

Diuen (alguns diaris) que Charles Moore ha mort. Moore era un fotògraf d'aquells en els que és difícil saber on comença la fotografia i on acaba el testimoni. Un testimoni, en el seu cas, de la lluita pels drets civils i la fi de la segregació, als Estats Units, durant els anys 60 del segle XX.

Moore va ser, fonamentalment i en tots els sentits de l'expressió, un fotògraf en blanc i negre. Ara, que el president i la "primera dama" (tela, la denominació...) d'aquell país són negre i negra, respectivament, pot ser útil recordar, que no fa ni cinquanta anys, la discriminació racial era un fet punyent i quotidià. Ku Kux Klan, gossos, mànegues a pressió i porres eren la manifestació evident del racisme. Més enllà, però, d'aquests signes estridents bategava, soterrat, un racisme segregador i profund.

Moore ha mort, però les seves imatges continuen vives perquè ens recorden que en un temps i en un país (com en tants altres temps i tants altres països) el blanc i el negre no convivien sinó en les fotos. I de quina manera...

* * *
Fotografies: Charles Moore. Birmingham (Alabama), 1963.
* * *

Temperatures domèstiques

Anar pel món empaitant fauna té les seves compensacions. Algunes, però, no venen de la banda de la fauna observada, sinó de la fauna observadora. He passat unes hores al prepirineu aragonès acompanyat d'un observador meteorològic, que ha repartit equitativament la seva atenció observadora entre el visor de la càmera i la pantalla del mòbil.

Unes hores en que he sentit parlar, amb profusió, de màximes, mínimes, humitat, vents i pressió. O sigui, un conjunt de variables mesurades en el present per intentar una interpretació de la possible variabilitat futura.

Així les coses, tot dinant, veient el company que observava amb atenció la pantalla mentre guardava un rigorós silenci, li vaig demanar:

- Què passa?

- No res. Miro com estan a casa...

Com que va continuar callat una estona més, vaig insistir:

- I... com estan?

- A 16,7...

A casa seva no estaven ni bé, ni malament... Estaven a 16,7.

Finalment tranquil·litzat per l'evidència de la dada, per l'agradable temperatura familiar, el vaig deixar flipant amb el radar. Vaig decidir que, en aquell precís moment, em sortia més a compte concentrar-me en el iogurt de coco que m'acabaven de servir. Estava, deixeu-me dir-ho, a la temperatura adequada.

* * *
Fotografia: Josep M. Bru. Osca, febrer de 2010.
* * *