Llegeixo avui a la premsa, amb un cert astorament, que el nou president de la Xunta de Galícia, Alberto Núñez Feijóo, ha rebut algunes pressions amb motiu de la seva resistència a casar-se amb la seva parella, Carmen Gamir. Després d'insistir en la irrellevància pública del tema, Feijóo ha afirmat que "la vida privada, privada és".
Sembla que la relació no formalitzada que mantenen ha aixecat diverses suspicàcies: que si les repercussions sobre la base electoral, que si la imatge, que si les coherències amb l'ideari, que si problemes de protocol,...
Aquesta preocupació que genera l'estat civil d'un càrrec -almenys, un càrrec amb una importància com és el d'un president gallec, que conviurà amb la seva companya en una residència oficial- és un símptoma del feble límit, no sempre ben definit, que hi ha entre la vida pública i la vida privada de determinats personatges.
Tot i que l'estat civil no hauria de ser, ni de tros, un dels paràmetres a tenir en compte per avaluar la gestió de cap polític, cal no oblidar que hi ha (molts!) càrrecs que no només no inhibeixen la seva vida privada, si no que la converteixen en factor de construcció del propi personatge, quan no en pura exhibició.
Per citar només un parell de casos, en els que la frontera entre vessant públic i privat és molt tènue: un, el president francès Sarkozy. Les freqüents aparicions de Carla Bruni molt sovint tenen com a motiu activitats directa o indirectament relacionades amb les del seu marit.
Dos, Barack Obama, president dels Estats Units, acostuma a acompanyar-se en les seves aparicions públiques amb la seva dona, Michelle. I, de vegades, amb la família al complet: filles i gos.
En la representació del seu personatge, ambdós utilitzen la família (en especial, la parella) amb unes conductes que, potser per analogia, semblen derivar-se dels antecedents dels tractaments i protocols monàrquics, on la successió venia donada per factors de sang (i, per tant, la família era important) i no per les urnes. Perquè, al capdavall i malgrat les diferències, evidents d'altra banda, tenen en comú amb Feijóo que són càrrecs electes.
Més enllà dels problemes que puguin ocasionar els (o les) "presidents-consort" als protocols, si tots aquests tàndems i duplicitats acaben pagant-se (total o parcialment) amb diners dels contribuents, potser valdria la pena que, al moment de presentar-se a les eleccions, es coneguessin els estats civils dels candidats i candidates. I el nombre de fills i si tenen o no animals de companyia...
Segons com es comporti, un president solter pot sortir més barat que un d'aparellat (i aquí no hi ha diferències entre parelles del mateix gènere o no, per bé que una parella homosexual implicaria una profunda revisió d'alguns aspectes dels protocols...).
En la mateixa línia, que fos polígam practicant (mormó, per exemple) seria un factor rellevant a l'hora de sospesar donar-li el vot. Imagineu-vos-el sortint d'una cimera envoltat de consorts...
Fora interessant (particularment, penso que molt) una visió feminista del tema, però -de moment- es podria aventurar una hipòtesi de treball en dues proposicions disjuntives:
- el (o la) consort continua amb la seva professió, activitat o dedicació amb tota normalitat, sense més cerimònies...
- incorporar la figura de "càrrec de confiança íntima" per al (o la) consort, que passa a professionalitzar-se de totes totes.
Reflexionem-hi, si us plau...
* * *
Fotografies: Josep M. Bru
1.- Casament a Santa Maria la Redonda,Logronyo. Agost de 2006.
2.- Capilla del Condestable. Catedral de Burgos. Agost de 2006.* * *
La setmana passada, el Departament d'Educació va fer públiques diverses dades estadístiques: el percentatge d'alumnes que es graduen al final de l'ESO, els que aproven -finalment- el batxillerat, els que aproven les PAU, etc.
Aquestes xifres no coincideixen amb les que han utilitzat, en moments diversos, l'informe PISA, el ministeri d'Educació o la Fundació Jaume Bofill. Una de les fonts de diferències és, per exemple, si es computen o no els alumnes repetidors com a fracàs escolar.
Segur que es poden fer diferents lectures de les xifres i l'èmfasi el posarà cadascú allà on l'interessi. No deixa de sobtar, però, que ni en això sigui possible establir un barem homogeni, que permeti, d'una banda, les comparacions en el temps (és a dir, l'evolució) i, d'una altra, les comparacions en l'espai (diferents resultats en diferents sistemes educatius en el mateix període de temps).
La frivolitat amb que s'utilitzen sovint les xifres és preocupant i ens està portant a una mena de perversió aritmètica que ha acabat acceptant-se sense gaire resistències. D'exemples no en falten, però el nombre de vaguistes participants en una determinada convocatòria o el de participants en una manifestació, segons les fonts, són exemples paradigmàtics d'aquesta avaluació variable.
Ara bé, quan la síndrome del "pam més, pam menys" arriba a temes com el del diagnòstic del sistema educatiu, l'exactitud dels càlculs és, penso, molt més transcendental. Els matisos i les explicacions són necessaris per comprendre les característiques de la qüestió, però no per minimitzar-la. Crec que la preocupació per l'eficàcia del sistema educatiu -i, en especial, a educació secundària- és àmpliament compartida i que toca, de totes totes, posar-hi fil a l'agulla.
Parlar-ne, ara, de si els repetidors són o no fracàs, dels alumnes "recuperables" o de la "debilitat" dels mecanismes d'orientació a final de l'ESO sona a cant de sirena. Un cop més, caldrà recordar que l'educació és el resultat polièdric de la confluència de un conjunt de factors: els alumnes, les famílies, l'entorn, els mitjans... i, també, i de forma molt important, dels professionals de l'educació.
Així que al costat de l'avaluació de resultats i la implicació activa del professorat (perquè, m'esgarrifa haver-ho de recordar, els alumnes -una part d'ells- no són els únics que tenen problemes de rendiment o dubtes vocacionals), fora convenient establir un sistema d'indicadors d'eficiència educativa homogeneïtzat, consensuat i apte per l'anàlisi comparada.
En matèria educativa, aquest sistema d'indicadors quantitatius de qualitat (i no és un joc de paraules) no és especialment difícil de definir. A menys, és clar, que es prioritzi l'autojustificació per sobre de l'autocrítica i s'arribi a l'absurd, com el del noi que arriba a casa amb les notes de final de curs i el pare li demana:
- Què? Han anat bé les notes?
I el jove respon:
- Depèn... Segons l'organització o segons la guàrdia urbana?Al cap i a la fi, abans d'ensenyar a comptar se n'ha d'aprendre...* * *
Fotografia: Josep M. Bru.
World Press Photo. CCCB, Barcelona, octubre de 2005.
La fotografia reproduïda és de Renée Jones.* * *
La cançó Pedro Navaja, un magnífic poema urbà de Rubén Blades que a Catalunya -ja fa uns anys- va popularitzar l'Orquestra Plateria, deia en una de les seves estrofes que si naciste pá martillo, del cielo te caen los clavos.
En el post anterior, escrivia sobre les primeres crítiques al nomenament d'Angeles González-Sinde com a nova ministra de Cultura. Aquestes crítiques s'han multiplicat en les darreres hores i de manera molt especial en el sector internàutic: l'AI ha fet públic un comunicat recusant la ministra per un pressumpte conflicte d'interessos. Dit d'una altra manera, una possible incompatibilitat.
Les reticències a aquest nomenament no són casuals: en diverses ocasions González-Sinde ha fet públiques diferents opinions molt controvertides sobre les descàrregues, l'ADSL, els drets d'autor i la pirateria.
No és tracta ara de reproduir continguts que es poden trobar a bastament a la xarxa: amb una senzilla cerca, per exemple, a Google, qui ho vulgui trobarà referències de tot tipus sobre les afirmacions de la nova ministra. D'altra banda, tampoc no és tracta de fer una defensa subjectiva de les pàgines de descàrregues de pel·lícules protegides per drets d'autor.
Amb un mínim de reflexió, cal convenir que els drets d'autor existeixen i que cal protegir-los, però és que el problema no s'ha plantejat en aquests termes. En una cultura que viu en un món en el que la tecnologia ha irromput en la comunicació com un esclat; quan Internet permet una creació cooperativa des de -gairebé- qualsevol punt del planeta; quan milers de creadors de tot tipus i categoria estan utilitzant llicències Creative Commons; quan això està passant al teu costat, carregar contra el papus de l'ADSL a Espanya (que, per més inri és dels pitjors i dels més cars...) és no haver entès gaire bé res.
I acaba agafant cos la sospita de que el que es defensa des de determinades posicions quan s'utilitza el papus de la pirateria (i aquí hi ha una clara coincidència entre la SGAE i la nova ministra de Cultura) són uns interessos concrets i específics, que estan molt més a prop de lobbys audiovisuals i companyies discogràfiques que no de la defensa de la creació intel·lectual i artística.
Particularment, m'irrita haver de pagar un sobrepreu per un DVD verge, un disc dur portàtil o una targeta de memòria, quan les tres coses les faré servir per emmagatzemar arxius personals. El cànon és el recurs fàcil, que ens converteix a tots en potencials top-manters, en pirates electrònics.
Si aquests diners recaptats (que en el sumatori global són molts, no ho oblidem) es destinessin a la creació d'infrastructures de suport a la creació i a la seva difusió, a l'enfortiment de la indústria cultural i, en definitiva, a facilitar la creació i al dret de viure d'ella si s'assoleixen uns mínims de qualitat, no em sabria gens greu. Però és que no és així.
Pagant-lo, com tots els altres consumidors d'aquests productes, estic satisfent una mena d'impost universal i no discriminatori per finançar, per exemple, les despeses d'una societat com l'SGAE que, a més, actua en règim de pràctic monopoli.
Serà la de González-Sinde una gestió encaminada a corregir desequilibris? A crear mecanismes de foment i suport? A replantejar -seriosament- la pròpia existència d'un ministeri de Cultura? A repartir de forma ponderada recursos i oportunitats entre els diversos sectors artístics i culturals? A reduir privilegis?
No sé per què, però em sembla que ho tenim cru...* * *
Fotografia: Josep M. Bru
Osca, abril de 2009* * *
Si aquests dies anàvem mancats de papus, els déus ens proporcionen algun altre...
Aquest ve de Madrid, amb el nomenament d'Ángeles Gonzalez-Sinde com a nova ministra de Cultura. Els antecedents no conviden a l'optimisme: com a presidenta de l'Acadèmia de les Arts i les Ciències Cinematogràfiques d'Espanya ha mantingut una clara, explícita, iterativa i pública postura contra un concepte de "pirateria" molt semblant al que nodreix els arguments de la SGAE.
Tot plegat ens hauria de convidar a la reflexió sobre quin és el model d'autoria intel·lectual sobre el qual s'ha de legislar i/o actuar... Perquè no és el mateix protegir la creació que protegir la propietat.
Ara, que és temps de papus, n'haurem de tornar a parlar...
* * *
Fotografia: Josep M. Bru.
Osca / Uesca, abril de 2009.
* * *
*.*
Fotografia: Josep M. Bru.
Vic, gener 2009
*.#
